i Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord

Sigla de l’OTAN, Sigla del nom anglès de l’NATO, North Atlantic Treaty Organization
Sigla de l’OTAN, Sigla del nom anglès de l’NATO, North Atlantic Treaty Organization
ciències polítiques polít
Organisme creat pel tractat militar de defensa el 4 d’abril de 1949 per tal d’oposar-se al bloc militar encapçalat per la Unió Soviètica.

Objectius i membres  

Fou creada amb l’objectiu de contrarestar l’expansionisme de la Unió Soviètica arran de la partició d’Europa en zones d’influència que comportà el sorgiment d'estats satèl·lits d'aquesta superpotència a l'Europa central i oriental. En el seu origen, doncs, constitueix una organització de caràcter defensiu col·lectiu. La seu és a Brussel·les i les llengües de treball són el francès i l’anglès.

A partir dels dotze membres fundadors, l’organització ha passat a vint-i-set membres (des del 2004) i ha anat augmentant el seu radi d’acció, alhora que els seus objectius s’han anat modificant, especialment a partir de la desaparició de l’URSS (1991), que tingué com a repercussió immediata la fi de la guerra freda, que propicià l’entrada de nous membres i l’aparició d’un món multipolar (bé que amb els EUA com a superpotència única).

Des de la seva creació formen part de l’OTAN, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el 1951 s’hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d’Alemanya. Espanya s’integrà a l’organització el 1982 i hi confirmà l’adhesió amb un referèndum el 1986. El 1999 i el 2004 hi ingressaren diversos membres dels antics estats de l’òrbita soviètica.

Estats membres

membres de l’OTAN  any d’ingrés
Bèlgica 1949 *
Canadà 1949 *
Dinamarca 1949 *
EUA 1949 *
França 1949 *
Gran Bretanya 1949 *
Països Baixos 1949 *
Islàndia 1949 *
Itàlia 1949 *
Luxemburg 1949 *
Noruega 1949 *
Portugal 1949 *
Grècia 1951
Turquia 1951
República Federal d’Alemanya 1954
Espanya 1982
República Txeca 1999
Hongria 1999
Polònia 1999
Bulgària 2004
Eslovàquia 2004
Eslovènia 2004
Estònia 2004
Letònia 2004
Lituània 2004
Romania 2004
* membre fundador; ** confirmat en referèndum el 1986

Estructures

L’OTAN té dues menes d’estructura, civil i militar.

L’estructura civil té com a organismes suprems de govern l’Assemblea Parlamentària i el Consell. El formen representants dels països membres escollits pels parlaments respectius. És governat per un Comitè Permanent compost per cadascun dels caps de les representacions dels estats membres. Estableix les directrius generals de l’organització i manté una relació regular amb els parlaments dels estats membres.

L’òrgan executiu de l’estructura civil és el Consell Atlàntic, format pels ambaixadors (representants permanents) designats pels governs dels estats membres. Les sessions són presidides pel secretari general de l’OTAN, elegit per consens entre els governs dels estats membres. Les decisions es prenen per unanimitat d’acord amb una tradició no escrita. El secretari general de l’OTAN ha estat sempre un europeu, mentre que el comandament suprem militar recau sempre en un militar dels EUA o del Canadà.

Secretaris generals

secretari general   mandat
Hastings Lionel Ismay  (Gran Bretanya) 1952-57
Paul Henri Spaak  (Bèlgica) 1957-61
Dirk Stikker  (Països Baixos) 1961-64
Manlio Brosio  (Itàlia) 1964-71
Joseph Luns  (Països Baixos) 1971-84
Peter Alexander Carrington  (Gran Bretanya) 1984-88
Manfred Wörner  (Alemanya) 1988-94
Willy Claes (Bèlgica) 1994-95
Javier Solana  (Espanya) 1995-99
George Robertson  (Gran Bretanya) 1999-2004
Jaap de Hoop Scheffer (Països Baixos) 2004-09
Anders Fogh Rasmussen  (Dinamarca) 2009 - 2014
Jens Stoltenberg (Noruega) 2014-
L’estructura militar té el seu comandament en una junta militar formada per representants dels caps de les forces armades de cada país. En 1966-95 França, que s’autoexclogué de l’estructura militar, no hi tingué representant. El seu òrgan executiu és l’estat major militar internacional, que consta de tres comandàncies: Europa, Atlàntic i canal de la Mànega. Les forces militars de l’Organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i nuclears estratègiques.

La història

L’OTAN durant la guerra freda

Fou creada a instàncies de diversos estats occidentals després de la Segona Guerra Mundial i bé que en principi la iniciativa correspongué als països europeus, que es traduí en la creació de la Unió Europea Occidental, l’ingrés dels Estats Units fou determinant en el caràcter i la potència de l’organització. La creació de l’OTAN tingué com a rèplica la creació d’un organisme politicomilitar anàleg al bloc comunista, el Pacte de Varsòvia, l’any 1955.

Bé que en principi l’aliança tenia com a objectius explícits la defensa de l’anomenat “món lliure” i els valors democràtics, de pluralisme polític i de mercat lliure, entre els membres fundadors hi era inclòs Portugal, estat aleshores dictatorial, i el 1952 hi fou admesa Turquia, estat accentuadament autoritari, especialment des del cop d’estat del 1960. Tant en un cas com en l’altre, hom justificà la incorporació d’aquests estats per motius estratègics vitals.

Durant tota la guerra freda el seu àmbit d’actuació se circumscriví a Europa Occidental i Nord-amèrica i tingué un caràcter eminentment defensiu. La clàusula principal dels estatuts de l’aliança estableix que l’atac a un dels seus membres ha de ser considerat com un atac al conjunt dels estats membres i, per tant, ha de ser objecte d’una resposta automàtica conjunta.

Malgrat aquest vincle, l’organització tingué diverses dificultats internes per motius polítics: el 1966, la retirada de França de l’estructura militar adduint que interferia en la seva sobirania, i els anys setanta, els conflictes entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de l’estructura militar, i la presència en el govern portuguès d’alguns ministres comunistes després de la revolució del 1975. D’altra banda, el fort predomini nord-americà despertà sovint reticències entre els aliats europeus.

L’OTAN després de la dissolució de l’URSS

Des del 1991, amb la dissolució de l’URSS i del Pacte de Varsòvia, l’OTAN reorientà la seva funció i el seu abast i, dins de la seva nova àrea d’influència directa (tot Europa menys Rússia, EUA i el Canadà), s’ha anat definint com una força d’interposició.

El nou rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de Iugoslàvia: els intents de genocidi a Bòsnia i Hercegovina i a Kosovo motivaren les primeres intervencions militars de l’organització el 1995 i el 1999, respectivament (la segona tingué el veto de Rússia al Consell de Seguretat de l’ONU), territoris en els quals posteriorment desplegà forces de pacificació (Ifor i Sfor a Bòsnia-Hercegovina fins el 2004, que transferí la missió a EUfor, força de la Unió Europea; i Kfor a Kosovo).

Aquestes intervencions, percebudes com l’agressió a un aliat fidel (Sèrbia), foren l’inici de creixents suspicàcies per part de Rússia, que no obstant això continuava les iniciatives de col·laboració militar amb l’organització començades el 1991 amb la creació del Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord i de l’anomenada Associació per la Pau  (1994), que establia una col·laboració limitada amb els antics membres del Pacte de Varsòvia, que el 1997 creà un Consell de Cooperació Permanent OTAN-Rússia, en el qual aquesta tenia veu però no vot.

L’OTAN posterior als atemptats de l’11 de setembre de 2001

Des dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York, l’OTAN ha centrat els seus esforços en la lluita global contra el terrorisme, tot i que en l’enderrocament del règim talibà de l’Afganistan els EUA declinaren aplicar la clàusula 5 del Tractat de resposta conjunta amb motiu d’agressió a un membre de l’organització (que s’aplicava per primer cop en la seva història) i comandaren la coalició internacional que portà a terme la intervenció. Posteriorment (2003), en la primera missió fora d’Europa, l’OTAN es féu càrrec del comandament de la Força Internacional d’Assistència i Seguretat a l’Afganistan (ISAF), ampliada des del 2005. Aquest any, l’OTAN aprovà la primera participació en una missió al continent africà amb la cessió de suport logístic a la Unió Africana en la intervenció a Dārfūr.

La tensió entre els membres de l’organització assolí un dels moments més greus amb motiu de la intervenció angloamericana que enderrocà el règim de Saddam Ḥusayn a l’Iraq (2003), acció a la qual Alemanya i França s’oposaren. Un mes després de l’atac (en el qual no participà l’OTAN), aquests estats anunciaren la creació d’un sistema europeu de defensa no subordinat a l’organització, proposta que restà sense efectes pràctics quan, a l’octubre, els EUA feren públiques les seves reticències.

Per tal d’adaptar-se a les característiques dels nous conflictes, l’organització impulsà aquest mateix mes la Força de Resposta de l’OTAN (NATO Response Force; NRF), contingent amb unes característiques especials de mobilitat i flexibilitat.

La lluita antiterrorista comportà el reforç de la col·laboració amb Rússia: a l’Associació per la Pau s’hi afegí, al juliol del 2002, la signatura d’un acord que establia un nou Consell OTAN-Rússia amb la finalitat, sobretot, de combatre el terrorisme i amb mecanismes de codecisió entre les dues parts.

L’ingrés gradual de nous membres pertanyents a l’antic bloc comunista (al març del 2004 hi entraren Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania, i a l’abril del 2009 s’hi afegiren Albània i Croàcia, amb els quals el nombre d’estats membres s’elevà a vint-i-vuit) fou rebut amb una forta inquietud per Rússia.

Així, les candidatures no directament rebutjades d’Ucraïna i Geòrgia (2002 i 2006), dos països que Rússia considera dins de la seva àrea d’influència però amb fortes tendències prooccidentals, marcaren un nou escenari de creixent confrontació que tingué el moment més virulent en la intervenció militar russa a Ossètia del Nord (Geòrgia) a l’agost del 2008, durament criticada per l’OTAN, que comportà la sortida de Rússia dels organismes militars conjunts. El 2014, l’enderrocament del govern prorús d’Ucraïna i el subsegüent conflicte armat, en el qual la intervenció de Rússia bé que indirecte fou determinant (annexió russa de Crimea i guerra a l’Est d’Ucraïna) comportà l'enduriment del discurs de l’OTAN i l’abandonament de les temptatives de conciliació amb Rússia.

Al març del 2009, d’altra banda, el president francès Nicolas Sarkozy anuncià el reingrés de França a l’estructura militar de l’OTAN quaranta-tres anys després que De Gaulle n’hagués promogut la sortida.

Al novembre del 2010 l’aliança celebrà a Lisboa una cimera en la qual es reorientà l’estratègia de l’organització: el nou “Concepte Estratègic” per als següents deu anys tenia entre els objectius principals la reducció de costos i el reforçament de les noves modalitats de combat basades en internet (“ciberatacs”), tant en agressió com en defensa. Així mateix, hom acordà el desplegament d’un sistema antimíssils europeu coordinat amb l’escut antimíssils dels EUA i la transferència de la seguretat al govern de l’Afganistan (que en principi s’havia de completar el 2014).

Al març del 2011, els estats membres aprovaren que l’OTAN comandés les tasques militars destinades a imposar un embargament d’armes i a preservar la zona d’exclusió aèria sobre Líbia autoritzada per les Nacions Unides amb motiu de la guerra civil que hi esclatà entre els partidaris i els contraris de Moammar al-Gaddafi.

Data de revisió: 
2017-01-17
Llegir més...