i Organització per a l’Alliberament de Palestina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Organització per a l’Alliberament de Palestina

Sigla de l’OAP
Sigla de l’OAP
ciències polítiques polít
Organisme politicomilitar creat el 1964 a Jerusalem que agrupa la major part de les organitzacions palestines, amb una clara preponderància d’Al-Fatah, sorgides arran de la creació de l’estat d’Israel, amb l’objectiu d’establir un estat palestí en aquest territori.

Té els seus precedents en el moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que participà en la primera de les guerres araboisraelianes (1948-49). Fundada amb el suport de la primera Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l’ocupació de Gaza i Cisjordània per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats palestins, l’organització tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a Jordània, des d’on perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del país pel mateix rei Hussein. L’OAP passà aleshores al Líban, des d’on disposà de bases per a atacar Israel i on tingué un paper determinant en l’esclat de la guerra civil (1975). El 1974 l’OAP obtingué l’estatut d’observador a l’Assemblea General de l’ONU, i el 1979 rebutjà l’acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i en foragità l’OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia el nou quarter general de l’organització, i als camps de refugiats palestins del Líban. Aquests anys l’OAP s’escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals, amb el suport de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per Algèria, Tunísia i la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses accions terroristes, però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de la intifada (1987). El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d’un estat palestí independent, amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l’OAP al bàndol iraquià en la guerra del Golf Pèrsic (1990), l’accés dels laboristes al govern israelià el 1992 obrí una etapa de negociacions que culminaren en els tractats de pau d’Oslo entre l’OAP (representada per Arafat i reconeguda per Rússia, els EUA, la UE i l’ONU com la representant legítima del poble palestí) i que posava les bases per a un autogovern palestí als territoris ocupats.

El 1994 fou constituïda l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), de caràcter provisional, presidida per Arafat, mentre que les faccions de l’OAP contràries a l’acord formaren l’Aliança de Forces Palestines. Les primeres eleccions per a la presidència i per al Consell Palestí (1996), la nova cambra parlamentària, consolidaren el lideratge d’Arafat i la facció encapçalada per ell dins l’OAP, Al-Fatah, amb una gran majoria (més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons). El desembre 1998, com a resultats de les negociacions de Wye Plantation, el Consell Consell Nacional de Palestina i altres representants palestins declararen nuls els apartats de la carta fundacional del 1964 que postulaven la destrucció d’Israel i es detallà el seguiment del procés de pau, i al setembre de 1999, se signà el memoràndum de Šarm al-Šayh, en el qual les dues parts, l’estat d’Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, es comprometien a executar tots els acords signats a Oslo i especificaven un calendari amb les diferents mesures a prendre. Els desacords relatius al retorn dels refugiats, qüestió sobre la qual Arafat es mostrà inflexible, i la sobirania de Jerusalem encallaren el desenvolupament dels acords l’any 2000 i propiciaren una nova onada de violència i de bloqueig, perpetuat a partir d’any del Likud i el seu primer ministre Ariel Sharon al govern d’Israel. Les represalies que Sharon, molt reticent als acords de pau i partidari per damunt de tot de la seguretat d’Israel, ordenà contra els responsables d’atemptats palestins s’estengueren també contra l’OAP i el mateix Arafat, assetjat durant uns quants mesos a la seu de l’ANP, per donar suport, segons el govern israelia, a les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa, autores d’atemptats antiisraelians i lligades vinculades a Al-Fatah. La mort d’Arafat (novembre de 2004), que fou substituït al capdavant de l’OAP, d’Al-Fatah i de l’ANP pel moderat Mahmūd ‘Abbās i l’inici de la retirada unilateral de Gaza (desembre) per part d’Israel posaren fi gradualment a la violència i encetaren una nova etapa.

Al gener de 2005 Abbas obtingué el 62% dels vots en les elecciona a l’ANP, de la qual esdevingué president, i designà Ahmed Qurei primer ministre. En negociacions amb Hamàs (principal grup d’oposició islamista que havia obtingut un fort ascendent entre la població palestina a causa, de l’alt grau de corrupció i ineficiència de l’OAP) Abbas aconseguí poc després del seu nomenament un cert compromís de treva. A mitjan 2005, se celebraren eleccions locals en les quals Hamàs obtingué uns resultats molt semblants als d’Al-Fatah. L’ascens islamista es veié confirmat en les eleccions legislatives del gener del 2006, en les quals Hamàs obtingué majoria. El nou govern islamista entrà aviat en un conflicte permanent amb Al-Fatah i Hamàs, motivat sobretot per la seva estratègia antagònica envers Israel (de conciliació i negociació per part d'Al-Fatah i de negació radical per part de Hamàs, que continuà atacant Israel). L’enfrontament armat entre ambdós grups i el bloqueig dels fons d’ajut de la UE, els EUA i Israel portà al col·lapse del govern i a la formació d’un govern d’unitat al febrer de 2007, el qual, però, no pogué aturar els enfronatments. Com a resultat d’aquests, Al-Fatah (i, per extensió, l’OAP) fou expulsada de Gaza al juny. Abbas i Al-Fatah restaren amb el control dels territoris ocupats de Cisjordània. S'inicià d’aquesta manera una nova fase marcada per la divisió territorial palestina corresponent a una i altra d’ambdues organitzacions. Els EUA, la UE i Israel entraren en negociacions amb Al-Fatah i l’OAP mentre mantenien el bloqueig a Gaza.

Col·laboració: 
JTR / JBCC
Llegir més...