El nom li fou donat pel fet que Aristòtil considerava la lògica com a instrument (òrganon) per al recte procediment científic. Comprèn les Categories o Predicaments, els dos llibres Sobre la interpretació (entorn dels judicis), els Primers analítics (dos llibres sobre el sil·logisme), els Segons analítics o Analítics posteriors (dos llibres sobre la demostració sil·logística en tant que condueix a la ciència), els Tòpics (vuit llibres sobre la demostració sil·logística en tant que condueix a una conclusió probable) i les Refutacions sofístiques (novè llibre dels Tòpics, sobre els sil·logismes que condueixen a l’error). L’Òrganon constitueix l’obra més important de la història de la lògica tradicional.
A partir de l’obra d’Aristòtil, hom ha utilitzat el terme òrganon en el sentit de ‘mètode’, ‘procediment’, ‘manual’, ‘guia’, etc., en filosofia i en altres disciplines. Francis Bacon anomenà Novum organum (1620) el seu tractat sobre el coneixement, concebut en certa manera com una rèplica a Aristòtil i, especialment, contra els escolàstics, per als quals el filòsof grec constituïa la màxima autoritat en matèria filosòfica. Més endavant, Immanuel Kant proposà caracteritzar l’òrganon de la raó pura com la suma total dels principis a partir dels quals totes les cognicions a priori poden ser copsades i realitzades. Al segle XIX el psicòleg i lingüista Karl Bühler proposà un esquema teòric de comunicació que anomenà model òrganon, i el 1949 el dramaturg Bertolt Brecht publicà Kleines Organon für das Theater (‘Petit òrganon per al teatre’), on exposava les directrius que havia de tenir el teatre políticament compromès.