bisbat d’Oriola-Alacant

diòcesi d’Oriola-Alacant
bisbat d’Oriola (ant.)
diòcesi d’Oriola (ant.)

Bisbat d’Oriola-Alacant

© Fototeca.cat

Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat d’Oriola i des del 1959 també la ciutat d’Alacant.

La seva demarcació s’estén per la zona meridional de l’actual província d’Alacant (Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d’En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella). Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats; una de les parròquies és a l’illa de Tabarca. Té una extensió de 4.415 km2.

La creació definitiva del bisbat tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la governació d’Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament, com les poblacions de la governació, del bisbat de Cartagena. Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalanoaragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l’església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata. El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d’Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d’Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a prendre possessió de la seu (1442-45), car el papa Eugeni IV suspengué totes les butlles del concili de Basilea. Sempre sota la pressió dels oriolans, el 1461 fou nomenat un vicari general amb plens poders per a Oriola, i el 1510 el papa Juli II erigí en catedral la col·legiata del Salvador. La independència no arribà, però, fins el 1563-64, i la nova diòcesi passà a dependre de l’arxidiòcesi de València. El seu primer bisbe en prengué possessió el 1566 i hi reuní el primer sínode diocesà el 1571. El català era la llengua de l’església, i la castellanització no progressà fins al segle XVIII, arran de la guerra de Successió, car Oriola fou ferventment austriacista. Amb el Trienni Constitucional, el bisbe Simón López fou exilitat pel fet d’haver-se negat a admetre la Constitució de Cadis i fou nomenat un bisbe constitucional, Joaquim Jimeno, que fou deposat el 1823. El 1851, amb motiu del concordat, s’havia de traspassar la capital de la diòcesi a Alacant, però no fou dut a terme per circumstàncies polítiques. La persecució religiosa de 1936-39 fou causa de la mort de 54 dels 321 sacerdots i de la destrucció de moltes esglésies i convents. El 1951, en crear-se la diòcesi d’Albacete, l’arxiprestat de Cabdet passà a la nova diòcesi; el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València. La diòcesi d’Oriola rebé, però, l’arxiprestat de Villena, fins aleshores depenent de la de Cartagena, i el 1957 les parròquies alacantines dels arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte Benisa, fins aleshores tots de l’arxidiòcesi de València. El 1959, per una butlla del papa Joan XXIII, la diòcesi passà a anomenar-se d’Oriola-Alacant, i la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant fou erigida en cocatedral. La catedral d’Oriola és un edifici gòtic dels segles XIV-XV, molt modificat per restauracions i ampliacions posteriors. La seva col·legiata, creada per Benet XIII el 1412, constava originàriament de tres dignitats i deu canongies. El 1510, en esdevenir catedral, fou augmentada en cinc dignitats, tres canongies d’ofici i vuit de simples, organització que perdura amb petites variacions. La cocatedral d’Alacant té onze canongies.

Episcopologi d’Oriola-Alacant

Oriola
Gregorio Gallo y de Andrade 1566-1577 de Burgos
Tomàs Dassió i Albats 1578-1585 de València
Cristòfor Robuster i Sentmenat 1588-1593 de Reus
Josep Esteve i Joan 1594-1603 de València
Andreu Balaguer i Salvador 1605-1626 de la Jana (Baix Maestrat)
Bernardo Caballero de Paredes 1627-1635 de Medina del Campo (Castella)
Joan Garcia i Artés 1636-1644 d’Oriola
Félix de Guzmán 1645-1646 de Sevilla
Joan d’Horta i Moreno 1647-1650 d’Oliva (Safor)

Lluís Crespí de Valldaura i Brizuega
1652-1658 de València
Acaci Marc de Velasco 1660-1665 de València
Josep Vergés 1666-1678 de València

Antoni Sanxis i de Castellar
1679-1700 de València

Josep de la Torre i Orumbella
1701-17112 d’Oriola
José de Espejo y Cisneros 1714-1717 d’Alhama de Múrcia (Múrcia)
Salvador Rodríguez de Castiblanco 1718-1727 de Palerm (Sicília)
José Flores Osorio y de Velasco 1728-1738 de Ponferrada (Castella)
Juan Elías Gómez de Terán 1738-1759 de Madrid
José Rada y Aguirre 1760 de Cantàbria
Pere d’Albornoz i Tàpia 1761-1767 de València
Josep Tormó i Julià 1767-1790 d’Albaida (Vall d’Albaida)
Antoni Despuig i Dameto 1791-1795 de Palma de Mallorca
Francisco Javier Cabrera y Velasco 1795-1797 de Badajoz
Francesc Antoni Cebrià i Valdés 1797-1815 de Xàtiva (Costera)
Simón López y García 1815-1824 de Nerpio (Castella)
Félix Herrero y Valverde 1824-1858 de Fuenlabrada (Castella)
Pedro María Cubero y López de Padilla 1859-1881 de Doña Mencía (Andalusia)
Victoriano Guisasola y Rodriguez 1882-1886 d’Oviedo

Joan Maura i Gelabert
1886-1910 de Palma de Mallorca
Ramón Plaza y Blanco 1913-1921 de Santa María del Campo (Castella)
Francisco Javier de lrastorza y Loinaz 1923-1943 de Sant Sebastià
José García y Goldáraz 1945-1953 d’Hernani (País Basc)
Oriola-Alacant
Pau Barrachina i Estevan 1954-1989 de Xèrica (Alt Palància)
Francisco Álvarez Martínez 1989-1995 de Santa Eulalia de Ferroñes (Astúries)
Victorio Oliver Domingo 1995-2006 de Mezquita de Jarque (Terol)
Rafael Palmero Ramos 2006-2012 de Morales del Rey (Zamora)
Jesús Murgui Soriano 2012-2021 de València
José Ignacio Munilla Aguirre 2021- de Sant Sebastià