Situació i presentació
Ocupa el sector septentrional de la Plana i termeneja al N amb Sant Quirze de Besora des del puig dels Tres Batlles al coll de les Gargantes, sobre la vall de Bosquetell, a l’E amb Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Torelló, al S amb les Masies de Voltregà i a l’W amb Sobremunt, Sant Boi de Lluçanès i Sora.
Amb el seu castell d’inconfusible silueta, domina el sector N de la Plana de Vic, i estén la seva demarcació a banda i banda del Ter.
El Ter drena les terres del municipi pel sector de llevant i en part forma límit natural amb les de Sant Vicenç de Torelló. El torrent de la Font d’Antiga desguassa al Ter per la dreta, i per l’esquerra ho fa el torrent de Saderra. Els sectors més planers es troben tot just al voltant del curs del riu, i s’alcen per sobre dels 900 m a llevant i a ponent. Les terres del terme es formaren en les primeres èpoques del període terciari. Biogeogràficament, hi predomina la vegetació eurosiberiana i potencialment hi dominaria el bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El municipi d’Orís comprèn, a més del llogaret de Can Branques, centre administratiu, el poble de Sant Genís d’Orís, la caseria de Saderra i les colònies industrials anomenades el Pelut (o Imbern) i la Mambla.
Travessa el terme la C-17 de Barcelona a Ripoll, de la qual surt un ramal vers Can Branques i un altre cap a Borgonyà i Torelló.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (orisencs) fan referència a 27 famílies, el 1553. Al començament del segle XVII la població superava els 200 h, els primers anys del segle XVIII havia augmentat 100 h i al final d’aquell segle la població ja superava els 400 h. Al començament del segle XIX s’assolí el mig miler d’habitants i, a excepció d’un curt període, el creixement es mantingué fins a les primeres dècades del segle XX. El 1920 se superà el miler d’habitants, però d’ençà d’aquell moment s’inicià una davallada potenciada per la crisi de la postguerra tot i estabilitzar-se a la dècada del 1960. Entre 1960-75 es perderen 255 h i 235 entre 1975-81, el període amb un despoblament més elevat. El 1991 la població era de 226 h. Amb el canvi de segle tingué lloc un lleuger creixement demogràfic (248 h el 2001 i 278 h el 2005).
Pel que fa a l’economia, hi ha un predomini de les activitats del sector primari. Els principals conreus són el farratge i els cereals (blat, ordi). El conreu de la patata, especialment la del bufet, hi ha estat tradicional; dedicat a aquest producte s’organitza, els caps de setmana d’octubre, el Mercat de la Patata del Bufet, al voltant del qual hi ha actes festius. La ramaderia es dedica principalment a la cria de bestiar porcí, oví i boví. Cal destacar també, la cunicultura i l’apicultura.
L’existència de les dues colònies industrials vora el curs del Ter és una mostra de l’activitat industrial que s’originà al seu voltant. Hi ha la colònia de la Mambla, construïda a la fi del segle XIX, on durant un temps s’hi instal·là una fàbrica de carburs, l’Electro Industrial de Carburs. El 1984 s’hi establí una factoria de cons i tubs de plàstic destinats a la indústria tèxtil. La Colònia Imbern, anomenada també el Pelut, és situada als plans del Callís. Aquesta fàbrica s’originà com a adoberia el 1859, i es transformà en filatura poc abans del 1880. El 1889 va patir un incendi total, però es reféu tot seguit. El 1923 es renovaren els edificis i els habitatges, que s’han anat abandonant. S’hi manté activitat industrial.
Indrets del terme
Can Branques i Sant Genís d’Orís
Església de Sant Genís d’Orís
© CIC-Moià
El llogaret de Can Branques (143 h el 2005) dista uns 3 km del centre històric, al peu de l’antic traçat de la C-17 de Barcelona a Ripoll, i és on hi ha el centre administratiu del municipi.
El poble de Sant Genís d’Orís (60 h el 2005), de població disseminada, és centrat per l’església, la rectoria i un grup de cases. A pocs metres sota l’església i el cementiri hi ha el gran mas de la Coma, un casal quadrat de quatre vents, existent ja al segle XIII, que és un dels masos més importants del terme. La rectoria, construïda en bona part de tàpia, ha estat renovada amb pedres nobles, fogons, aigüeres, finestrals i antics armaris del mas Serinyà, una antiga vila rural, que es troba al peu de la cinglera de Sant Salvador de Bellver o d’Orís, a ponent del municipi.
L’església parroquial de Sant Genís d’Orís fou construïda entre el 1791 i el 1799. És una església de tipus barroc neoclassicista, construïda a l’estil dels Moretó de Vic. Té una nau, amb capelles laterals i cimbori, i un esvelt campanar, construït a partir del 1814. El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la imatge gòtica de Santa Maria de Gràcia, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns goigs. És una petita talla d’alabastre del segle XIV que es venera en un altar lateral, a la dreta de l’entrada. Aquesta església en va substituir una d’anterior, documentada des del 943, que es trobava al puig o serradell que s’aixeca darrere Can Marçal, al peu del castell. Només en resta un petit mur i d’altres restes
El castell d’Orís, situat dalt d’un turó a 751 m, tot i el seu estat de deterioració, és encara un dels més visitats i coneguts de la comarca. La facilitat de l’accés i un enllumenament modern de les ruïnes i del penyal han contribuït molt a la seva popularitat. L’edificació del castell, de forma sensiblement quadrada, conserva murs força elevats a la part N, una cambra subterrània o celler, amb volta de pedra força apuntada, cap a la part E, i la planta de l’antiga capella romànica de Sant Pere, la cisterna i altres restes de dependències dintre el que fou clos fortificat. El seu aparell i la manera d’ésser construït mostres almenys quatre etapes ben diferenciades d’obra, que van del segle XII a la fi del segle XVII. Hi ha una planta i una descripció detallada de cada dependència del castell fetes per un espia francès a l’entorn del 1670, quan les tropes de Lluís XIV planejaven l’ocupació de la Plana de Vic i consideraven aquest castell com un lloc on es podien allotjar. El castell fou fet volar en bona part durant la primera guerra Carlina (1833-40), i més tard fou espoliat de finestrals i altres elements de pedra treballada. Des de dalt d’aquest es domina una bona part de la vall del Ter i els castells de Torelló, Besora i Sarreganyada.
Restes del castell d’Orís
© CIC-Moià
La festa major de Sant Genís d’Orís és el 25 d’agost, en honor al patró del poble, i com ja s’ha esmentat, al voltant del Mercat de la Patata del Bufet, a l’octubre, s’organitzen diverses activitats.
Saderra i els masos
El sector de Saderra (51 h el 2005), situat a l’esquerra del Ter, s’estén des del riu en direcció a la serra de Bellmunt. Comprèn el terreny emboscat de la baga de l’Illa fins al coll de les Gargantes, la vall del torrent de Saderra i la planura situada prop del riu, on hi ha un grup destacat de masies. Es comunica amb la carretera C-17 per un camí. Fou un terme independent fins a l’any 1840, moment en què es fusionà amb el municipi d’Orís. Consta com a batllia pròpia des de l’any 1553, quan tenia sis famílies o masos.
L’església de Sant Marcel de Saderra, centre de la parròquia, es troba en un petit serradell, a 620 m, sobre els masos del Soler i Saderra. Ja existia l’any 949, però l’església primitiva fou reedificada a mitjans de segle XI, i posteriorment modificada. Subsisteix tota la nau, amb dos arcs torals interns de reforçament de l’església romànica, però té l’absis mutilat i una espècie d’antic atri o segona nau a la part de migdia.
El mas Saderra, situat prop de l’església, és un gran casal senyorial amb tota l’esplendor de les velles masies propietàries, amb grans sales, antic mobiliari, retrats i documentació. El mas i la vila rural de Saderra són esmentats des de l’any 945.
Al puig Castelló, al NE de la casa de Saderra, el 1958 fou descobert i excavat un petit dolmen o tomba de lloses, que donà alguna escassa resta neolítica.
El 1553 el terme d’Orís comprenia només els masos de la Coma, el Martí, Serinanell, el Campàs, les Feixes, Serinyà, el Reixac, la Portella, Angelats, les Planes, la Mambla, Comerma, l’Anglada, el Callís, Ribes, la Font, Ribelles i l’Hostal, tots encara existents. La majoria dels antics masos guarden els vells casals, testimonis de la persistència i la riquesa de llurs propietaris. Del mas del Callís, situat a la vall del Ter, descendia Jaume Callís (1370-1434), comentador i traductor dels Usatges i considerat el jurista català més important del segle XV. També fou important el mas de la Mambla, també a la vall del Ter i a tocar de la carretera C-17, origen del llinatge Mambla, fusionat amb el dels Calbet, de ciutadans honrats. Té prop seu la capella de la Mare de Déu de Gràcia, existent ja el 1585 i ampliada i convertida en ajuda parroquial d’Orís, amb cementiri propi, el 1878. Tot i així, el mas de més prestigi del terme és el de l’Espona, documentat des del 997, és emplaçat en un entrant del Ter, sota l’espadat del Purgatori. Els Espona reedificaren el casal, acompanyat d’una capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, al segle XVIII.
La història
El domini d’Orís pertanyia primitivament als cotes d’Osona-Barcelona, que regien el terme per mitjà de vicaris. Des del 1014 es perfila una línia successòria amb Elderic d’Orís (1014-37), potser successor dels anteriors. El seu fill Amat Elderic (1037-1060) seria el primer senescal dels comtes de Barcelona. Pere Amat d’Orís o de Manlleu, fill d’Amat Elderic, casat amb Guisla de Queralt, morí cap al 1088 sense descendència, i la seva vídua cedí el domini d’Orís als Queralt.
Entre els segles XI i XIII intervingueren en el domini d’Orís, amb diferents graus de poder, els bisbes de Vic, els Montcada i els Queralt, fins que es distingeix una línia de senyors útils o directes, de cognom Orís, amb Berenguer d’Orís (1222), sota el domini superior dels Montcada. Els seussuccessors esdevindrien senyors únics o barons d’Orís amb Berenguer V d’Orís, a partir de l’any 1396.
El terme del castell comprenia inicialment les parròquies actuals de Sant Genís d’Orís i Sant Esteve de Vinyoles, però aquesta darrera es va unir a la demarcació de Voltregà abans del 1250, i només restà subjecta a Orís la demarcació de Sant Genís, inferior, per tant, al municipi actual, que comprèn també Saderra. El castell i altres propietats del terme pertanyen encara al descendent dels antics senyors del terme, el marquès de Castelldosrius, en el qual s’ha refós l’antic llinatge dels Orís i marquesos d’Orís des del 1711, per concessió del rei arxiduc Carles III.
La història de Saderra és un xic confusa a l’origen. La vall de Saderra és coneguda des del 930, sotmesa al castell de Torelló, però des del segle XII consta sota la protecció o tutela dels senyors de Besora. Alguns documents fan esment del castell de Saderra, i fins es creu que hi corresponen algunes ruïnes situades davant l’església de Sant Marcel, però aquest no gaudí mai d’autonomia pròpia. Des del segle XIV, la parròquia o batllia de Saderra va romandre sota la jurisdicció criminal dels barons i més tard marquesos de Besora i sota la jurisdicció civil dels hereus del mas Saderra, que la compraren al rei vers l’any 1350, segons consta en les escriptures del mas.