i Oristà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Oristà

Municipi
Osona
Poble d’Oristà
© C.I.C -Moià
Municipi d’Osona.
Població: 
585 h
[2009]
Extensió: 
68 km2

Situació i presentació

És el més extens d’Osona. Al sector de ponent de la comarca i a les terres meridionals del Lluçanès, limita al N amb Prats de Lluçanès i Olost, a l’E amb Sant Bartomeu del Grau i l’enclavament de Muntanyola, al S amb Santa Maria d’Oló (Moianès), i a l’W amb Sant Feliu Sasserra (Bages), l’enclavament de Prats de Lluçanès i Santa Maria de Merlès (Berguedà). El municipi té un enclavament dit de Comesòlibes al SW de Sant Feliu Sassera.

El terme s’estén per la vall mitjana de la Riera Gavarresa, que travessa el terme de N a S després de rebre la riera de Lluçanès sota Cabanes. Conflueixen també a la Riera Gavarresa la riera de Basí, el torrent de la Fontsalada i, fora del terme, la riera de Segalers, que marca una bona part del límit S, a la gran fondalada que separa el Lluçanès del Bages i del Moianès. L’altitud mitjana és d’uns 700 m, entre els 800 m de Sant Salvador i els 450 del curs inferior de la Riera Gavarresa.

Biogeogràficament, es troba dins el domini de la vegetació eurosiberiana caracteritzada per l’aparició d’un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), tot i que en el sector més meridional del terme es podria fer un tipus de vegetació clarament mediterrània, representada per la carrasca (Quercus ilex ssp.rotundifolia), si bé en alguns sectors també hi podria aparèixer el roure valencià (Quercus faginea).

Les rieres marquen valls i crestes amb petits plans o calmes, on es troben masies o petits nuclis. El terme comprèn, a més del poble d’Oristà, cap administratiu, el poble de la Torre d’Oristà amb dos nuclis clarament diferenciats (el Carrer Nou i el Carrer de Baix) i el Raval de Sant Feliu. Fins el 1992, que se segregà, també pertanyia al municipi d’Oristà el Raval d’Olost. El terme també comprèn l’antic raval del Carrer de l’Amargura.

Oristà queda comunicat per una carretera que trenca de l’Eix Transversal (C-25), una altra que parteix de l’antiga comarcal C-154 entre Vic i Olost, i la carretera que vers el N passa per la Torre d’Oristà i enllaça amb la carretera entre Olost i Prats de Lluçanès.

La població i l'economia

En els fogatjaments de la segona meitat del segle XIV figuren 33 focs al terme, que es convertiren en 43 el 1553. El notable augment que es donà entre els segles XVI i XVII féu augmentar la població d’Oristà a 90 famílies (1686). Des del començament fins al final del segle XVIII es passà dels 666 h a més d’un miler, però entre el 1887 i el 1900 el municipi perdé 878 h. El 1950, la població era similar a la registrada en el primer cens modern del 1857 (1 449 h). A partir d’aquest moment la població anà disminuïnt: 963 h el 1981, 922 h el 1991 i 633 el 2001. Aquesta darrera xifra vingué marcada per la segregació del Raval d’Olost l’any 1992. La davallada, però, continuà i, el 2005, hi havia 601 h.

La principal base econòmica del terme és l’agricultura. La gran majoria de les terres conreables són ocupades pels cereals (blat, ordi), tot i que també pel farratge i els conreus industrials (gira-sol, colza), entre altres. La ramaderia té una importància destacada, amb cria de bestià porcí, boví i aviram, a més de l’oví i la cria de conills.

El poble d'Oristà

Cripta romànica de la parròquia de Sant Andreu d'Oristà
© Fototeca.cat
El poble d’Oristà (468 m i 264 h el 2005) és al fons de la vall de la Riera Gavarresa, a l’esquerra de la riera, i és el centre administratiu del municipi. Té un nucli concèntric entorn de la plaça i l’església, un carrer o petit raval a l’antic camí de Vic i, aigua avall de la Riera Gavarresa, l’antic raval o carrer de l’Amargura, molt arruïnat. Hi ha cases antigues dels segles XVI al XVIII amb llindes de pedres treballades, portals adovellats i finestrals gòtics, moltes de les quals han estat restaurades.

L’església parroquial de Sant Andreu és successora de l’esmentada el 945, dedicada a sant Andreu i sant Joan. Es renovà en 1770-90, en estil barroc neoclassicista, amb un petit campanar, i el 1969 hi fou descoberta una interessant cripta romànica. Aquesta cripta té una planta de tres naus i quatre tramades de voltes d’aresta, reconstruïdes dlacord amb les columnes i els elements trobats. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII. Era dedicada a sant Martí, segons un document del 1589, advocació que ja tenia un altar de la primitiva església.

Al poble destaca el Museu Rocaguinarda de Terrissa dels Països Catalans, fundat al 1981 i situat a l’edifici de la Rectoria. El seu nom vol recordar Perot Rocaguinarda (1582-?1635), bandoler fill del poble d’Oristà que esdevingué un dels caps del bandolerisme català vers el 1611. El museu conté una àmplia col·lecció de peces de terrissa catalana de tots els temps on s’hi poden veure peces curioses com el maridet, el càntir d’enguany de Sogorb o l’alfabreguer.

La festa major s’escau el 30 de novembre, en honor a sant Andreu. Pel juliol, dins el cicle de música i tradició SOLC, es realitzen diverses activitats que recorden la figura de Perot Rocaguinarda, amb concert i ball.

Altres indrets del terme

La Torre d'Oristà, el Raval de Sant Feliu Sasserra i Comesòlibes

La Torre d’Oristà (570 m i 271 h el 2005) és el segon nucli de població, situat al NW del terme, en un plana enlairada a la dreta de la Riera Gavarresa. Presideix el carrer principal l’església de Santa Maria, renovada al segle XVIII i ampliada al segle XIX. Té uns altres dos petits ravals, el Carrer Nou i el Carrer de Baix. El lloc consta ja el 968, i Guillema de Tornamira (1241), castlana del castell veí de Tornamira, disposà d’ésser enterrada a la seva capella de Santa Maria. El 1855 es féu una instància per a erigir-la en parròquia independent, cosa que s’obtingué el 1877. La festa major se celebra el dia 8 de setembre.

Depenen de la Torre les masies de la Coromina —amb una capella dedicada a sant Josep—, la Casanova, el Molí de la Coromina, Tornamira, la Cella, Alta-riba, Puigsaulens, Salelles i Plabasí, que recorda l’antic casal i llinatge de Basí o Basill, dels segles XII i XIII, que ha donat nom a la riera de Basí. El castell de Tornamira és avui una important pagesia, situada en un petit turó (526 m) a la dreta de la Riera Gavarresa, entre Oristà i la Torre d’Oristà. Té englobada en la seva estructura dues antigues torres rodones i restes de murs de defensa.

El Raval de Sant Feliu Sasserra (66 h el 2005) és a l’E d’aquesta població veïna; hi ha restes d’un antic casal de tipus romànic d’història desconeguda, possible residència del llinatge Tord. L’enclavament de Comesòlibes, al SW del poble de Sant Feliu Sasserra i dins el seu terme, rep el nom d’una masia amb extensos terrenys.

Altres esglésies, castells i masies

Prop del poble d’Oristà hi havia l’església de Sant Cristòfol, documentada des del 923, enderrocada pels terratrèmols de la primera meitat del segle XV i reedificada a partir del 1450 a l’antic puig de Sant Joan, on ara hi ha l’església de Sant Sebastià, reconstruïda al segle XVIII aprofitant-se antics elements. L’actual advocació fou introduïda arran de les pestes del voltant del 1525. A l’entrada del poble hi ha també el mas del Solà, amb una antiga torre.

Hi ha una capella de Sant Nazari, del segle XVIII, a l’extrem NW del terme, adscrita a la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, al mas del mateix nom, on naixé a mitjan segle XIX la germana Caterina Comerma. Una segona capella de Sant Nazari (dita abans Sant Nazari de la Garriga), accessible des del carrer de la Ruixeda, a l’extrem S del terme, a la vall de Segalers, és un edifici romànic de la fi del segle XII, amb esvelt campanar d’espadanya.

L’església i antiga parròquia de Sant Salvador de Serradellops (800 m), documentada entre el 977 i el 1045, es troba a l’extrem E del terme, en un punt dominant de la serra que separa el Lluçanès de la Plana de Vic. Fou durant segles sufragània d’Olost, i el 1878 fou unida a la nova parròquia de Sant Jaume d’Alboquers. És un petit edifici romànic, davant el mas Santsalvador, i conserva dels seus antics elements una vella pila del segle XII i el petit cementiri.

Les poques restes de l’antic castell de Tolneu o del Toneu es troben en els fondals al NW de l’antiga demarcació de Serradellops, on s’escorren els torrents de Santa Olarieta i de la Fontsalada, en un petit puig sobre els actuals masos del Toneu i del Prat del Toneu, el qual pertangué a la família Balsareny. Esmentat també entre el 977 i el 1045, el castell va tenir una vida efímera. Més al NW, prop del límit amb el municipi d’Olost, s’alça el castell d’Olost, en un fondal envoltat per la riera homònima, sobre una marguera o esperó. Aquest castell és documentat al segle XI i fou destruït en les revoltes socials de mitjan segle XIV (vegeu també la història d’Olost). Refet sobre les antigues ruïnes, conserva una torre forta sobre un penyal i un gran casal gòtic annex, amb pati central i vells finestrals. El castell i l’heretat foren adquirits per l’uròleg Antoni Puigvert, que els va reconstruir. Posteriorment passà a d’altres propietaris.

Al NW del municipi d’Oristà hi ha un apèndix que separa el terme de Sant Feliu del de Prats de Lluçanès, on es troben algunes masies, com la de Vallgatina. D’altres masies oristenques són l’antigadomus o casa forta de Vilaragut, amb restes d’edificació d’època gòtica, Alta-riba, Cabanes d’Olost, Vila-roger, amb la capella de Sant Antoni, del 1785, el Bac, la Quintana, obra dels arquitectes Moretó de vers el 1770, amb una capella dels Dolors, i Rocaguinarda, masia del segle XVI, on naixé el 1582 el famós bandoler Perot Rocaguinarda.

Hi ha encara ruïnes del casal dels Vilagranada, als plans de Vilagranada, davant de Can Devesa, llinatge de cavallers molt actius en la història local dels segles XII al XIV.

La història

El terme històric d’Oristà era centrat pelcastrum Oristense, conegut des del 909. Sembla que es trobava sobre la població, més amunt de la capella de Sant Sebastià, al lloc dit Costa Castell, però no n'hi ha vestigis. Al principi del segle X era regit per un veguer de nom Guifré. Fou un dels grans termes en la reorganització del país a la fi del segle IX, i comprenia una bona part de l’actual terme d’Olost, tot Sant Feliu Sasserra i terres dels actuals termes d’Avinyó, Muntanyola, Santa Maria de Merlès, i incloïa les parròquies de Sant Andreu d’Oristà, Sant Genís de Caraüll, Sant Feliu Sasserra, Sant Salvador de Serradellops, Santa Maria d’Olost, Santa Eugènia de Relat, Sant Amanç de Pedrós i Sant Julià Sacirera. Aquest gran terme es desmembrà aviat, a mitjan segle XI, quan foren creats els castells d’Olost i de Tornamira i quan la part SE dels territoris, vers Sant Feliu Sasserra, Relat i Pedrós passaren a Lluçà, al monestir de Ripoll i a altres dominis particulars.

El municipi actual correspon al territori que va restar sotmès al castell de Tornamira. El castell i la jurisdicció de Tornamira foren de la família Montcada en 1120-1350 i passà per successió als Cabrera, i el 1386 el rei n'assumí la jurisdicció. El terme fou administrat per cavallers secundaris, com els Tornamira, Lluçà i Merlès, fins que el rei Pere III vengué la castlania a Ramon de Peguera, senyor d’Olost, el 1353, i aquest la revengué a la reina Maria el 1397. A causa de la seva jurisdicció reial, el terme d’Oristà restà sempre a part en els problemes de constitució de la baronia i sots-vegueria del Lluçanès i estigué sempre unit directament a la vegueria d’Osona.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...