És situada a l’extrem W del fiord homònim, que s’endinsa un centenar de quilòmetres a través dels millors districtes agrícoles i forestals del SE de Noruega, on forma una via marítima de gran tràfic. És el centre econòmic, administratiu i cultural de Noruega. Vorejada de turons, té el centre a la badia de Pipervika, annexa a l’àrea portuària, que també s’estén per les badies de Frognerkilen i Björvika. L’expansió urbana s’estén pels turons del N, l’W i l’E, i hi ha una àrea residencial amb zones verdes a la gran illa de Bygdøy. La indústria comprèn la construcció naval i indústria mecànica, elèctrica, electrònica i tèxtil, a més d’arts gràfiques. La vall del riu Akerselva, a l’E, juntament amb el sector de Kalbakken, Grorud i altres sectors annexos al port, constitueixen l’àrea industrial. Centre d’ensenyament superior: Universitetet I Oslo, fundada el 1811. És un nus de comunicacions ferroviàries i per carretera. Té aeroport internacional.
Entre els monuments religiosos cal esmentar l’església de la Gamle Aker Kirke (1100), restaurada al segle XIX, i la catedral (segle XVII), restaurada el 1950. Entre els monuments civils es destaquen la fortalesa d’Akershus (1300) i diferents palaus i edificis públics d’estil neoclàssic, entre els quals el Palau Reial, acabat el 1848. El Modernisme és representat en el Vigeland-parken, dedicat a l’obra d’aquest escultor, i l’expressionisme en el Munch-Museet (1963), museu monogràfic d’aquest pintor. En la primera dècada del segle XXI, s’ha portat a terme una important renovació de la façana marítima de la ciutat, on destaca l’edifici de l’Òpera i del Ballet Nacional d’Oslo i el nou edifici del Munch-Museet, obra dels arquitectes Juan Herreros y Jens Richter, inaugurat el 2021.
Fundada pel rei Harald III (1048), fou convertida en la capital per Haakon V (1299-1319), el qual construí també la fortalesa d’Akershus. Posteriorment, amb motiu de les unions escandinaves, la seva importància política minvà. La seva burgesia comercial, molt pròspera, es decandí a causa de la Pesta Negra i de la competència de la Hansa. Els mercaders hanseàtics de Rostock, interessats per la fusta noruega, en dominaren el comerç, fins que foren desplaçats pels neerlandesos (segle XVI). Destruïda per un foc el 1624, fou reconstruïda més a prop de la fortalesa d’Akershus per Cristià IV de Dinamarca, amb el nom de Cristiania. Desplaçats gradualment els neerlandesos pels britànics (segle XVII), s’inicià el desenvolupament de les indústries de la fusta. La fundació de la seva universitat (1813) marcà el punt d’arrencada de les aspiracions nacionals noruegues. Amb motiu de la unió de Noruega a Suècia (1844) esdevingué seu del govern i del parlament noruecs. Amb la industrialització, passà de 10.000 habitants (1815) a més de 200.000 (1900). Capital del nou regne independent de Noruega (1905), el 1925 recuperà el nom d’Oslo.