La geografia física
La plana de Vic, que constitueix el nucli de la comarca, és l’extrem NE de la Depressió Central Catalana, i és voltada per relleus més alts, pertanyents als Prepirineus (N), a la Serralada Transversal (NE), a la Serralada Prelitoral (E i S) i a la mateixa Depressió Central (W). La plana estricta ocupa poc més d’una quarta part de la comarca i s’estén uns 30 km en direcció N-S i 10 km en direcció E-W, a causa del sentit S-N del Gurri i de l’alt Ter, d’una banda, i al N-S del Congost, de l’altra, rius que han excavat fàcilment les margues grises-blavoses de l’Eocè mitjà, com mostren els característics turons, testimonis del nivell anterior. El gruix de les margues i les argiles eocèniques, però, és prou considerable perquè no aflori enlloc el sòcol paleozoic que forma els relleus de la Serralada Prelitoral i perquè es mantingui el prestigi dels sòls agrícoles, profunds i relativament fèrtils. Aquesta plana és delimitada per sèries de costes, més desenvolupades a llevant que no pas a ponent, on el coster de Collsuspina (a la comarca del Moianès, prolongació vers el N dels cingles de Bertí, és format per capes de gresos que alternen amb altres de margues més primes.
La plana de Vic (Osona), amb els nuclis de Folgueroles i Sant Julià de Vilatorta, a la dreta
© Fototeca.cat
Al seu damunt, la plataforma estructural del Moianès i la del Lluçanès prolonga cap al Llobregat la Depressió Central. Les serres de Bellmunt, a l’esquerra del Ter, i de Vinyoles, a la dreta, són els primers anticlinals subpirinencs. Al Puigsacalm, vèrtex NE, comença la Serralada Transversal, representada a la subcomarca pel Cabrerès o Collsacabra, plataforma estructural elevada (de 900 a 1.300 m alt.) que una falla espectacular fa cavalcar damunt el Paleozoic de les Guilleries al N del Ter (cingleres de Rupit, Tavertet i el Far). Les Guilleries, pertanyents ja a la Serralada Prelitoral, d’origen hercinià, són separades de la plana de Vic per un sistema de tres costes estructurals, en les quals el Ter, que en eixamplar-se a la plana canvia la direcció N-S per la W-E, inicia un engorjament que es prolonga uns 20 km. Al coll de Sant Marçal comença el massís del Montseny, que plega el sud-est de la comarca, accessible pel coll Formic, on comença el pla de la Calma. La vall del Congost és enfondida per l’erosió remuntant del riu, que aprofita una dislocació entre el Montseny i els cingles de Bertí. Una franja de Triàsic (calcàries i pinyolenc) serveix ací de transició entre el Paleozoic de la Serralada i l’Eocè de la Depressió. Les temperatures mitjanes oscil·len entre 10 i 13 °C, amb amplituds mensuals de 17-18 °C (mitjanes de gener, 0-5 °C; d’agost, 18-22 °C), pròpies d’un clima mediterrani continental. Però la característica més acusada és la inversió de temperatures els dies encalmats d’hivern; hom ha arribat a detectar 20 °C de menys al fons de la plana que als costers que la limiten. Les precipitacions assoleixen, a la muntanya, de 800 a 1.000 mm anuals, amb màxims de tardor o de la fi d’estiu; a la plana no passen de 600 a 700 mm, amb màxims de maig-juny i mínims de gener-febrer. Les boires planen insistentment damunt el cor de la comarca.
Aspecte dels cingles de Tavertet (Osona)
© C.I.C. - Moià
Comarca essencialment submediterrània, la forta inversió tèrmica de la plana de Vic fa que la roureda de les muntanyes perifèriques (Buxo-Quercetum pubescentis) sigui també la vegetació potencial de la baixa plana. Entremig, la zona més temperada situada a mig aire dels vessants (l’Esquirol, solell de Bellmunt, etc.) és coberta d’alzinar muntanyenc, que limita amb la roureda tant per dalt com per baix. La humitat de les muntanyes orientals és indicada per les fagedes que les coronen. En terreny calcari, la degradació de les rouredes afavoreix l’expansió de pastures seques de jonça i argelaga, de caràcter força mediterrani. És notable l’existència, sota el clima continental de la plana de Vic, d’algunes espècies que tenen l’òptim a les terres estèpiques de l’Europa oriental (Spiraea crenata, Astragalus austriacus, etc.).
La demografia
La plaça Major de la ciutat de Vic, cap de comarca d’Osona
© Arxiu Fototeca.cat
La població global cresqué gràcies a la indústria i l’agricultura fins el 1860 (63.432 h), xifra que no se superà fins el 1920, a causa de la crisi industrial de la ciutat de Vic. Les xifres del 1930, del 1936 i del 1940 revelen una altra crisi (77.654 h el 1940). A partir del 1950 el creixement fou notable, si bé no es mantingué. El 1991 la població era de 117.442 h, per la qual cosa, en relació amb el 1981 (115.000 h), l’augment havia estat només del 2,1%, situació que s’explica pel baix creixement vegetatiu i també per la crisi industrial. El 24,5% de la població (28.736 h) es concentrava a Vic, ciutat seguida en importància per les poblacions fabrils de Manlleu (16.148 h) i Torelló (11.460 h). Fruit sobretot de l’elevat flux immigratori, al llarg gairebé de les dues dècades següents la població de la comarca conegué un creixement sostingut: en 1991-2008 el creixement en nombres absoluts fou de 25.819 h (20,7% respecte a la població del primer any), amb un augment màxim registrat el 2005 (2,67%). La crisi iniciada el 2008 incidí en una estabilització de la població, que tan sols augmentà en 4.758 habitants censats al llarg dels vuit anys següents (el 0,3% de mitjana anual), i el saldo migratori, com en moltes altres zones de Catalunya, fou fins i tot lleugerament negatiu (-8,6% el 2013) . La densitat era el 2014 de 124,4 h/ km2. Totes les poblacions importants de la comarca es troben a la plana, amb una disposició meridiana que segueix l’eix nord-sud. El resultat d’aquest fet és una alta concentració demogràfica a la plana de Vic i una molt baixa densitat a la resta del territori. El poblament té una elevada concentració a Vic (27% el 2014). Un altre municipi rellevant des del punt de vista demogràfic a part Manlleu (13%) i Torelló (9%), ja esmentats, és Tona (5,1%). La distribució per edats donava una estructura demogràfica amb tendència a l’envelliment, atès que el 2014 el 17% d’habitants tenia menys de 15 anys, el 65,7% corresponia a la franja situada entre els 15 i els 65 anys i la resta (17, 1%) sobrepassava els 65 anys. El 2011, el nombre de població activa era de 81.226 persones i la taxa d’atur era del 15%. Per sectors d’activitat, el 3,6% dels treballadors ocupats es dedicava a l’agricultura, el 31,4% a la indústria, el 6,3 % a la construcció i el 58,5% als serveis.
L’economia
L’economia d’Osona està basada actualment en la ramaderia, que se serveix de l’agricultura com a auxiliar. Aquest caràcter auxiliar explica el predomini dels conreus farratgers (26.454 ha el 2009, la pràctica totalitat de la terra conreada), que comprenen els cereals de funció ramadera (blat de moro, ordi i civada) en el conjunt de les terres conreades. Osona és una de les principals comarques ramaderes de Catalunya, amb una especial dedicació al porcí (794.294 caps el 2009, a Catalunya només superada pel Segrià), que ha estat a l’origen de casa Tarradellas (1976), un dels primers grups alimentaris de l’Estat. D’aquesta empresa depenen, com a proveïdors, un gran nombre d’explotacions agràries de la comarca, concentrades sobretot als municipis del fons de la plana, com ara les Masies de Voltregà, Vic, Gurb, Sant Hipòlit de Voltregà, Manlleu, etc. El bestiar boví és el segon en importància, tant per la producció de llet com per la de carn; la màxima concentració correspon també als municipis del fons de la plana de Vic, fenomen que és possible gràcies al sistema d’estabulació permanent que s’hi practica. Les altres activitats ramaderes no tenen gairebé importància a la comarca.
El sector industrial estigué centrat tradicionalment en el tèxtil, que anà retrocedint a favor del metall i del sector serveis, ambdós sumits en dificultats des de la crisi del 2008, com ho ha estat també el de la construcció, que, com en moltes altres zones de Catalunya, havia conegut des de la primera dècada del segle XXI un creixement accelerat. Pel que fa al sector de la distribució, a Osona té l’origen el grup Bonpreu (1974), una de les cadenes de supermercats de més implantació a Catalunya i de capital autòcton. La importància del turisme s’ha incrementat els darrers anys, sobretot arran del creixement del turisme rural i les activitats relacionades amb la natura, que aprofiten els entorns més espectaculars de la comarca (el Cabrerès o Collsacabra, les Guilleries, el Montseny, etc.).
La gran tradició de Vic com a mercat, causa i conseqüència alhora de les vies de comunicació a la comarca, ha exercit sempre una poderosa influència que abasta, a més d’Osona, fragments del Ripollès, del Berguedà, del Bages, del Vallès Oriental i de la Selva. Com a mercat secundari, la seva irradiació és encara més gran: hi acudeixen venedors del Maresme, i també de la Cerdanya. Els darrers anys, la ciutat s’ha potenciat com a pol d’atracció a través de la creació de noves fires i esdeveniments, com el Mercat de Música Viva (1989) o el mercat medieval (1995), o la reformulació d’altres d’origen antic, com el mercat del ram.
La xarxa de comunicacions està molt centralitzada. Tot i la seva antiguitat (1922), el funcionament del ferrocarril Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà ha estat per diversos motius d’eficàcia considerada molt menys que satisfactòria. Gran part del trànsit ha hagut de ser absorbit per l’autovia paral·lela Barcelona-Puigcerdà (antiga N-152 i actualment C-17), que des dels anys setanta uneix Vic fins a la Garriga (Vallès Oriental) per l’eix del Congost. Des del 2008 és operatiu el tram de la C-17 que uneix Vic i Ripoll. Cal destacar la inauguració, el 1997, de l’Eix Transversal (C-25), que possibilita un trànsit fluid amb les comarques situades a l’Est i l’Oest i que es converteix, així, en la primera via important que trenca l’exclusivitat de la direcció N-S vers Barcelona .
La història
Vista d’Osona del castell de Besora
© Òscar Fernández i Marín
La comarca d’Osona és només una petita part de l’antic comtat d’Osona, del qual ha rebut el nom, un nom erudit que no és viu a la comarca (ja al segle XV la vegueria de Vic i Osona passà a denominar-se, simplement, vegueria de Vic).
La demarcació, adoptada en la divisió territorial del 1936 —Alpens, Balenyà, el Brull, Calldetenes, Centelles, Collsuspina, Espinelves, l’Esquirol, Folgueroles, Gurb de la Plana, Lluçà, Malla, Manlleu, les Masies de Sant Hipòlit, Muntanyola, Olost, Orís, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Pruit, Roda de Ter, Rupit, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de LLuçanès, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Julià de Vilatorta, Sant Martí de Centelles, Sant Martí del Bas, Sant Martí de Sobremunt, Sant Pere de Torelló, Sant sadurní d’Osormort, Sant Vicenç de Torelló, Santa Cecília de Voltregà, Santa Eugènia de Berga, Santa Eulàlia de Riuprimer, Seva, Sora, Taradell, Tavèrnoles, Tavertet, Tona, Torelló, Vic, Viladrau, Vialalleons i Vilanova de Sau—, no correspon a cap divisió històrica concreta, ja que tant el comtat antic com la vegueria posterior o el corregiment comprenien pobles com Aiguafreda, Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Besora, Sant Quirze de Besora i Sant Quirze de Safaja, que ara pertanyen a comarques veïnes, mentre que Alpens, Lluçà, Sant Agustí de Lluçanès i Prats de Lluçanès abans eren de la sotsvegueria del Lluçanès, integrada a la vegueria de Bages (després corregiment de Manresa).
La llei sobre l’organització comarcal de Catalunya del 1987 restaurà la comarca d’Osona com a unitat administrativa i política amb els mateixos municipis que l’any 1936. Posteriorment, una llei de modificació de la divisió comarcal de Catalunya del 1990 segregà del Ripollès els municipis de Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Vidrà i els incorporà a l’actual comarca d’Osona.
El 2015 tingué lloc una modificació dels límits de la comarca, quan després d’una consulta celebrada el mes de març els veïns del municipi de Collsuspina decidiren per majoria segregar-se d’Osona per formar la comarca del Moianès juntament amb nou municipis més del Bages i el Vallès Oriental. El mes següent el Parlament aprovà la creació de la nova comarca.
El 25 de juliol de 2015 se celebrà una nova consulta als municipis osonencs de Sant Boi de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars i Sobremunt, i als de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i Sant Feliu Sasserra (Bages) per constituir-se en la comarca del Lluçanès. Amb una participació del 55,15%, el vot afirmatiu s’imposà (70,73%). No obstant això, cinc dels tretze municipis (Sant Feliu Sasserra, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Santa Maria de Merlès) hi votaren en contra, cosa que dificultà la continuïtat del projecte. Finalment, el maig del 2023 el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca del Lluçanès, integrada pels municipis d’Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars i Sobremunt (abans d’Osona) i Sant Feliu Sasserra (abans del Bages).