Actiu a València. Hom ha suggerit també que pot ésser originari de Vic —antiga Ausona— o d’Osona de Sòria, però és molt possible que arribés a València en companyia de Paolo di San Leocadio, Francesco Pagano i del mestre Riquart o Richard, pintors arribats d’Itàlia amb Roderic de Borja, el futur Alexandre VI. El 1464, a València, hom pagà a un “mestre Rodrigo” diverses quantitats per a pintar un retaule per a l’hospital de beguins. Tanmateix, les dates segures comencen el 1476, quan contractà el retaule de Sant Nicolau. El 1482 cobrà un gran retaule per al convent de Sant Francesc —pintat en col·laboració amb Pere Cabanes— i fou remunerat pel retaule de Nules, i en 1484-85 cobrà rebuts per un retaule, encarregat per Roderic de Borja, que hi havia al reraltar major de la catedral. A partir de les obres que li són adjudicades —retaule del Calvari, signat (parròquia de Sant Nicolau, València), Pietat al peu de la creu o Cinquè Dolor (Museu de Belles Arts, València), Missa de Sant Règul (Museu Catedralici, València), més els que la crítica moderna li atribueix: Epifania (Museu de Baiona), Sant Pere entronitzat amb dos àngels i Verge de la Porciúncula (Museu d’Art de Catalunya), Anunciació (col·lecció particular alemanya) i les taules laterals d’un tríptic d’Acqui (Itàlia), la taula central del qual és de B. Bermejo— és possible de desenvolupar amb una certa coherència la seva personalitat artística, la seva formació i la seva influència.
Sembla que s’inicià en algun taller de Ferrara, de Pàdua o de Venècia, puix que el seu art presenta analogies amb les escoles del nord d’Itàlia del 1460, sense desconèixer, però, l’art flamenc. Per això, hom li ha descobert concomitàncies amb Squarcione i amb altres pintors paduans, com ara Marco Zoppo i el jove Mantegna, i regusts dels flamencs Joos van Gent, Van der Goes i Van der Weyden. Altrament, el seu art es mostra absolutament desconnectat de la pintura valenciana precedent, i només a causa d’una estada duradora i potser definitiva, aconseguí de sintonitzar amb l’art autòcton. Amb Paolo di San Leocadio —aquest, en un altre sentit— aconseguí de donar una nova orientació matinerament renaixentista a la pintura valenciana del darrer terç del segle XV. Hom creu que fou un dels primers pintors que emprà l’oli als Països Catalans després de Dalmau, però només en veladures i detalls.
De la seva obra més representativa, el retaule del Calvari, hom ha dit que s’avança trenta anys a Quentin Metsys, en sintetitzar la factura a l’oli dels flamencs i les novetats de l’art italià, amb notes d’un dramatisme molt personal. El seu art s’inscriu en la cruïlla entre el gòtic tradicional i el Renaixement italià, del qual adoptà, però, més concepcions de detall que de conjunt. Notes definitòries del seu estil són la sequedat en l’elaboració dels rostres i en les robes, detallades i riques (bé que prescindeix del tot de l’or), paisatges d’horitzó elevat en gradació brusca de plans, detalladament representats, i una certa escenografia, patètica o amable segons els casos. Hom l’ha considerat la mateixa persona que l’hipotètic Roderic d’Osona el Jove.