La situació
Sobre els espadats que fan de marc al monestir, a la banda de ponent, s’aixeca l’antic castell de Ribagorça. Prop del monestir hi ha la capella romànica Sant Pau, que fou l’antiga parroquial dels súbdits laics que residien prop del monestir. Aigua avall de l’Isàvena hi hagué la farga d’Ovarra, d’on sorgí el nucli de les Ferreries.
L’edifici
Antiga església monacal molt restaurada i reconstruïda, sobretot al sector oest, si bé la seva part essencial correspon a la reedificació del monestir del segle XI. És un edifici de planta basilical amb tres naus, separades per pilars cruciformes que defineixen set trams de nau. Els dos del sector oest s’han reconstruït del tot, com la façana oest. Les naus tenen voltes d’aresta i de canó: la volta d’aresta cobreix la meitat est de les naus nord i central, com també tota la nau sud; la volta de canó cobreix la resta dels trams. Els arcs formers presenten un ressalt que es correspon amb la forma del pilar cruciforme compost, mentre que els arcs torals són totalment llisos. Tots arrenquen d’impostes bisellades. El paviment del primer tram de les naus, al sector est, queda realçat per mitjà d’un desnivell de tres graons, que formen un espai presbiteral, al qual s’obren tres absis semicirculars corresponents a cada nau. A l’absis central hi ha tres finestres, de doble esqueixada, i als laterals n’hi ha dues del mateix tipus. Altres set s’obren a la façana sud, cinc que donen a la nau lateral i dues, a la nau central. Les façanes nord, est i sud tenen una decoració de motius llombards d’arcuacions cegues, en sèries contínues a la nau central (més alta que les laterals) i en grups de cinc entre lesenes a les naus laterals. Els absis presenten una decoració similar, amb sèries de tres o quatre arcs entre lesenes. A l’absis central les arcuacions van acompanyades per finestres cegues; la decoració es completa amb un fris que és producte de la restauració. A la façana sud hi ha un cos d’edifici adossat, de planta rectangular, que arriba només al nivell de les finestres. Correspon, sens dubte, a la base d’un campanar de torre que no es devia acabar de construir. L’església té, a part de la porta d’accés al campanar, quatre portes més d’arc de mig punt, dues a la façana nord i dues a la façana sud. De les del nord, la situada a l’oest devia comunicar amb les dependències monacals, mentre que l’altra devia conduir al cementiri. De les del sud, la de la banda oest és moderna (segle XVI), mentre que l’altra constituïa l’accés original al temple. Aquesta és d’arc de mig punt suportat per dues pilastres circulars adossades a dos blocs de pedra, decorats amb motius geomètrics, que fan les funcions de capitells. Les dues portes meridionals es van cobrir amb un porxo. Llevat de les impostes, l’interior de l’església només presenta ornamentació a l’absis central. A la part baixa hi ha quatre plafons acabats en un arc de mig punt suportat per pilarets semicirculars amb capitells que presenten decoració simple a base d’elements geomètrics incisos. Formant part de l’altar es conserven dos plafons de pedra reaprofitats amb figures esculpides en actitud d’orar. L’aparell, molt uniforme en tota l’obra, és de carreus ben escairats sense polir, disposats ordenadament en filades uniformes i regulars. En conjunt, l’església s’adscriu plenament a les formes de plenitud de l’arquitectura romànica llombarda datable cap a mitjan segle XI.
La història
El monestir fou fundat al principi del segle IX amb el suport dels comtes tolosans. Va ser cap i casal de la dinastia comtal i fou considerat panteó familiar. La primera notícia certa és de l’any 874 en un document on es fa al·lusió als “monjos d’Ovarra”. El 976 s’hi instaurà la regla benedictina i el monestir canvià la seva titularitat de sant Pere per la de la Mare de Déu. La reforma i el desenvolupament del cenobi es fan patents a la carta almoinera que el comte Guillem Mir va concedir a l’abat Ató I on fa una donació relativa als delmes de Senyiu i Sos. A partir d’aquest moment es produeix un important creixement del patrimoni ovarrès. Entre els anys 1008 i 1025 el monestir no tan sols adquireix considerables propietats, sinó que també rep importants donacions comtals. Al primer terç del segle XI el domini d’Ovarra assoleix el seu màxim desenvolupament. El 1076 el monarca aragonès Sanç Ramírez, malgrat les resistències de la comunitat d’Ovarra, va annexar el monestir a Sant Victorià d’Assan, del qual va dependre per sempre més. Des del segle XII i al llarg de tot el segle XIII, la pèrdua de patrimoni d’Ovarra fou progressiva, fet que es va agreujar amb la creixent intervenció de l’abadia de Sant Victorià en els assumptes d’Ovarra. Els seus dominis es van reorganitzar profundament, ja que bona part dels nuclis més rellevants van ser adscrits a l’administració directa de Sant Victorià: és el cas dels llocs de Magarrofes, Tor-la-ribera, el Vilar, Sant Aventí, Racons i Brallans. D’altres propietats, com ara Santa Maria de Nocelles, es van constituir en priorat autònom. I encara una part essencial de la primitiva senyoria, com Sant Jaume, va ser transferida a Sant Vicenç de Roda. El patrimoni propi va arribar a ser tan minso que es va fer necessària la concessió de rendes suplementàries per a garantir el manteniment de la comunitat. Al segle XVI va arribar la decadència definitiva d’Ovarra. D’aquesta època era el retaule major d’estil gòtic tardà, amb escenes relatives a la Verge i la vida de Jesús, del qual només es conserva, a Barbastre, la taula de sant Pau; la resta fou cremada el 1936. En començar el segle XVII, el monestir ja no era més que un santuari, i al segle següent ja estava pràcticament abandonat. L’any 1874 es va annexar al bisbat de Barbastre. L’església de Santa Maria d’Ovarra fou declarada monument nacional el 1931, tot i que les voltes del darrer tram de la nau ja s’havien enfonsat. El 1963 s’iniciava la reconstrucció, que es va acabar vers el 1970.