moviment d’Oxford

Corrent religiós dins l’alta Església anglicana que posà l’accent en la revisió de les notes de l’Església, principalment la seva catolicitat, vinculada a la successió apostòlica, viscuda en la tradició i entesa com a fidelitat dinàmica a l’Esperit que parla per l’Església.

Començà a Hadleigh (Suffolk) el 1833 i tingué la seva primera formulació en el sermó de John Keble sobre l’apostasia nacional —14 de juliol de 1833—, en què s’analitzava la situació de l’Església anglicana i es reclamava la llibertat de l’Església davant l’Estat. Les seves idees essencials havien estat anticipades pel grup de Hackney els primers anys del mateix segle XIX i havia arribat a demanar un concili amb l’Església romana amb vista a la unió (Samuel Wix, 1818). A part els Tracts for the Times —d’on el nom de tractarisme—, les obres d’A.Ph. Perceval (The Churchman's Manual, 1833) i de W. Palmer (Treatise on the Church of Christ, 1838) són les més característiques. D’ell sortí la teoria de les tres branques de l’Església —anglesa, oriental, romana— i el ritualisme i l’anglocatolicisme (anglocatòlic). Tot i que els seus capdavanters, com Pusey, es mantingueren dins l’anglicanisme, el moviment s’acabà amb l’entrada en la comunió romana de J.H. Newman, el 1845.