Descripció
És limitat a l’E per Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud i a l’W per Àsia i Austràlia, i s’estén de N a S des de les regions àrtiques fins a les antàrtiques. A l’oceà Pacífic hi ha la màxima profunditat marina: la fossa de les Marianes, que té prop d’11 km. Un dels abismes d’aquesta fossa, el Challenger, fou explorat pel batiscaf Trieste, que assolí els 10.863 m el 23 de gener de 1960. També hi ha la muntanya més alta de la Terra, el volcà hawaià Mauna Kea, el qual s’eleva abruptament des del fons de l’oceà fins a 9.450 m, dels quals només 4.205 sobresurten per damunt del nivell del mar. L’any 2013, situat a uns 1.500 km de la costa del Japó fou descobert el volcà submarí massís Tamu, el volcà més gran del món i del sistema solar conegut (310.000 km2 i 650 km d’amplada).
El Pacífic és circumdat per un cinturó de fosses oceàniques de gran profunditat. Prop de Nova Zelanda hi ha la fossa de Toga-Kermadec, que arriba fins a l’arxipèlag de Samoa. Més a l’W hi ha la fossa de Noves Hèbrides, arran de les illes del mateix nom; al N d’aquesta hi ha la fossa Planet o fossa Nova Bretanya, situada entre les illes Salomó i Nova Guinea. Continuant cap al N hi ha fosses importants, situades paral·lelament als arcs insulars que els donen nom, com és ara les fosses de Palaos, que continuen per la de les Marianes, i ambdues resten separades de la fossa de Filipines per la dorsal Kyushu-Palaos. L’arc insular i les seves fosses continuen amb la fossa del Japó, de les Kurils i, finalment, de les Aleutianes. A la costa oest d’Amèrica del Nord no existeixen fosses, excepte la petita fossa Cedros, a tocar de la península de Califòrnia. A l’Amèrica Central hi ha la fossa d’Acapulco-Guatemala, i a l’Amèrica del Sud la de Perú-Xile. Les dorsals més importants del Pacífic són la dorsal Pacificoantàrtica, que és continuació de l’Indicoantàrtica, s’inicia al S del Pacífic, entre les illes Macquarie i Young, i continua a partir de l’illa de Pasqua per la dorsal Pacificooriental, que arriba fins a les costes de Mèxic. Al centre del Pacífic hi ha la dorsal de Hawaii, a tocar de les illes del mateix nom.
Vorejant el Pacífic i a les seves dorsals principals, hi ha nombrosos volcans actius i apagats, els quals sovint hom denomina cinturó de foc del Pacífic. Coincideixen en aquest cinturó de foc els epicentres de la majoria de terratrèmols que s’originen a la zona. Aquests sismes donen lloc als tsunamis, que són onades baixes de gran poder destructor que travessen l’oceà a una gran velocitat (uns 720 km/hora) i a intervals de 15 minuts. En apropar-se a les platges atenyen unes alçades colossals i rebenten amb força polvoritzadora. Hom ha vist onades de fins a 18 m en platges obertes i de fins a 30 m en cales més tancades.
El fons del Pacífic, bé que no és privilegi exclusiu seu, és recobert de volcans apagats amb el cim arrasat i, per tant, pla i cobert de sediments; aquests volcans, hom els denomina guyots, i llur nombre és molt elevat, aproximadament d’uns 10.000. S’hi estableixen part damunt els coralls formant les illes coral·lines, esculls anulars o atols. L’origen dels guyots fou un misteri fins que hom pogué descobrir l’expansió constant del sòl oceànic a partir de les dorsals. Avui hom sap que són volcans formats arran de les dorsals, de les quals s’allunyen progressivament a mesura que es va expandint el sòl oceànic. Perquè sobresurtin per damunt del nivell de la mar cal que creixin a un ritme de 4 km d’alçada cada 10 milions d’anys. Si aconsegueixen d’emergir són arrasats posteriorment per l’erosió; d’aquí prové llur forma plana; d’altra banda, com més s’allunyen de la dorsal va acabant progressivament llur activitat i s’enfonsen lentament lliscant en el pendent de la dorsal.
Aquesta circumstància és aprofitada pels coralls per a construir els seus esculls. Un altre fenomen notable és la Gran Barrera de Queensland, d’uns 2.000 km de longitud i 150 m de gruix i que sustenta una de les faunes i flores més variades del món marí. Els corrents que recorren el Pacífic són càlids, excepte els de les costes de Califòrnia, Xile i el Perú. A la zona equatorial, els corrents nord-equatorials i sud-equatorials van en direcció cap a l’W; entre ambdós corrents hi ha un contracorrent cap a l’E. Entre les Filipines i el Japó hi ha el corrent de Kuro-Shio, que, a l’alçada del paral·lel 35°, s’uneix amb el corrent fred d’Oya-Shio. El S de l’oceà és recorregut, d’W a E, pel corrent fred circumpolar antàrtic.
L’exploració i el domini de l’oceà Pacífic
La idea de l’existència d’aquest oceà ja havia estat intuïda pel navegant Amerigo Vespucci. Fou, però, el conqueridor castellà Vasco Núñez de Balboa qui travessà l’istme de Darién i arribà a les voreres de l’oceà, que denominà Mar del Sud, per la seva situació respecte al lloc d’on havien partit, el 1513 (la mar Carib). El 1521 Fernão Magalhães inicià la travessia del Pacífic i arribà a les illes Marianes. Tant aquesta expedició com les que seguiren tenien per finalitat la recerca d’una ruta occidental cap a les Índies Orientals. Posteriorment l’expansió dels països europeus completà el seu coneixement. Durant la primera meitat del segle XVI l’exploració interior de l’oceà, afavorida per la rivalitat entre Castella i Portugal per la possessió de les illes Moluques, fou dificultada per la manca d’una ruta de ponent, no descoberta fins el 1565 per Urdaneta, quan ja el rei de Castella havia renunciat als drets sobre les esmentades illes. El coneixement, però, d’aquesta ruta permeté als castellans d’inaugurar el galió de Manila, que durant més de dos segles fou l’única línia regular que travessà el Pacífic. Durant el segle XVII els holandesos, obligats a trobar unes rutes pròpies d’aprovisionament d’espècies i després d’haver trencat els lligams que els unien al rei de Castella, crearen la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602) i arrabassaren als portuguesos i als castellans la supremacia a l’Oceà. No fou, però, fins als segles XVIII i XIX que es produí el coneixement més perfecte de l’Oceà i la seva subsegüent incorporació a la política i l’economia mundials. L’exploració del Pacífic és marcada pels viatges del navegant britànic James Cook, del francès Louis-Antoine de Bougainville i d’altres, que feren possible la confecció d’un mapa exacte de la totalitat del Pacífic. Al segle XIX el naturalista britànic Charles Robert Darwin navegà en el vaixell H. M. S. Beagle, el qual feu la volta al món entre el 1831 i el 1836. El viatge del vaixell nord-americà Tuscarona (1874-75) contribuí significativament als descobriments oceanogràfics al N del Pacífic, com també fou interessant, des del punt de vista científic, el viatge del vaixell alemany Gazelle (1874-76). L’expansió europea pel Pacífic començà quan els colons britànics de l’Índia s’apoderaren de Penang (1786), base de llur futur establiment a Malaca, i s’establiren a Nova Gal·les del Sud. A la segona meitat del segle XIX es produí la plena incorporació del Pacífic a la política i l’economia mundials, gràcies a la revolució demogràfica europea i a la revolució dels transports i al descobriment del potencial miner d’Austràlia i de l’extrem Orient. La guerra de l’Opi (1840-42) afavorí la penetració britànica i francesa a la Xina, interessades ambdues potències per la seda d’aquell imperi; el 1853 el comerç occidental arribà al Japó, gran productor de cotó. La Gran Bretanya estengué el seu ja immens imperi colonial, mentre que França s’instal·là a Nova Caledònia (1853), a la Indoxina (a partir del 1862), a les Noves Hèbrides i a Tahití. La vitalitat econòmica de l’Oceà s’incrementà amb el descobriment de petroli a les Índies Holandeses (1893) i del cautxú, a partir del 1876, a Ceilan, les Índies Holandeses, Malaca, etc. i amb el creixement ràpid del Japó. El ràpid impuls industrial dels EUA, llur domini sobre les Filipines (a partir del 1898) i la inauguració del canal de Panamà (1914) són les fites que marquen el començament de la presència nord-americana més enllà de les seves costes del Pacífic. Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya perdé totes les possessions al Pacífic, i l’Imperi Britànic tingué la seva màxima extensió. Això no obstant, i a partir del 1945, els EUA, després de vèncer el Japó, afermaren llur hegemonia per mitjà del domini econòmic (consell del Pacífic, OTASE, etc.).