i Països Baixos | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Països Baixos

SinònimHolanda, Nom oficial deRegne dels Països Baixos, Nom oficial deKoninkrijk der Nederlanden (nl)

Estat de l’Europa nord-occidental, limitat a l’W i al N amb la mar del Nord, a l’E amb Alemanya i al S amb Bèlgica; la capital és Amsterdam, bé que la seu del govern és a l’Haia.
Població: 
16.767.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
41.543 km2

La geografia física

Els Països Baixos formen part de la gran plana de l’Alemanya septentrional, la qual ocupa gairebé la meitat del territori neerlandès, mentre que l’altra meitat s’identifica amb el delta del Rin i del Mosa. El 50% del territori holandès (Drenthe, Holanda Septentrional i Meridional, la meitat de Zelanda, el Brabant septentrional i part de Groningen i Frísia) es troba sota el nivell del mar (fins a 7 m). La resta del país és formada per regions planes o lleugerament ondulades, amb una altitud de 5 a 50 m, la qual s’eleva lleugerament i d’una manera progressiva vers el S i l’E; al sud (Limburg) és on es troba el punt més alt, amb 322 m. Fora de Limburg apareixen alguns microrelleus que trenquen la monotonia de la plana, com ara els turons de la província d’Utrecht, el conjunt de turons de la regió de Veluwe (massa de graves i sorra que superen els 100 m d’altitud i dominen les ciutats d’Apeldoorn i Arnhem) i també els cordons de dunes litorals. Geològicament, correspon a una zona d’enfonsament des de l’època primària i on s’han acumulat grans capes de sediments.

Vista d’un pòlder, terreny guanyat al mar per després ser conreat
© Corel Professional Photos
Dins el quadre natural dels Països Baixos, el litoral és un element important que ha tingut un paper de primer ordre en la vida del país. S'estén al llarg de gairebé 1.000 km des de Zelanda fins a Groningen i, format per un cordó de dunes, constitueix una fràgil muralla entre la mar i la terra, fragilitat que ha donat lloc a grans treballs de fixació de dunes i de construcció de dics als punts més vulnerables. Al sector meridional apareix tallat pel conjunt d’illes que formen Zelanda (Walcheren, Schouwen-Duiveland) i continua a Holanda des de Hoek van Holland fins a Den Helder, al N de la qual el cordó de bancs de sorra s’estén per les illes Frisones (Texel, Vlieland, Terschelling, Ameland, Borkum). Les dunes externes exposades als vents són les dunes vives, mentre que les de l’interior han estat fixades plantant-hi borrons. De la lluita i protecció contra les aigües, en són exemple la consolidació del cordó litoral, el tancament del Zuiderzee, la regularització dels rius, el pla Delta i el projecte sobre el Waddenzee. D’aquesta lluita per protegir les terres de les aigües i de la conquesta de les terres contra les aigües ha sorgit un tipus de terreny artificial conegut amb el nom de pòlder, característic dels Països Baixos. Tot i que és anterior, aquest sistema per a guanyar terreny s’emprà d’una manera destacada a mitjan segle XVI, i des d’aleshores fins ara les terres assecades superen les 550.000 ha; cal destacar-ne les de la “mar de Haarlem”, del segle XIX (18.500 ha) i les del Zuiderzee, obra que s’inicià l’any 1925 i s’acabà el 1975, amb més de 200.000 ha.

El clima dels Països Baixos, situats entre els 51° i 53° lat N i sota la trajectòria de la major part de les pertorbacions del front polar, és bastant fresc, però l’absència de relleus permet que les influències oceàniques s’estenguin per tot el territori i suavitzin les temperatures hivernals i refresquin els estius.

El pla Delta, gran obra d’enginyeria destinada a guanyar terra a les aigües
© M. Pujol i R. Poyato
Les temperatures mitjanes anuals són al voltant dels 9°-10°C i ofereixen moderats contrastos tèrmics (Den Helder té una temperatura mitjana de gener de 2,8 °C i de 17,1 °C al juliol). Són característiques del clima holandès la forta i sovintejada nebulositat i les pluges freqüents (uns 200 dies l’any), bé que aquestes no són gaire elevades (600 mm). El país no té una xarxa hidrogràfica pròpiament dita, ja que aquesta s’identifica amb el curs baix del Mosa (Maas) i la desembocadura del Rin, que, en entrar al territori, es divideix en diversos braços, com ara el Waal, el Lek i l’IJssel.

La vegetació és de caràcter subatlàntic. En estat natural hi predomina el bosc de fullatge caduc. Actualment són abundants les landes i els aiguamolls; aquests últims ocupen grans extensions a les províncies de Groningen i Drenthe.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura 

Si bé el 28% de la superfície dels Països Baixos és conreada, l’agricultura no té actualment més que un paper secundari (3,3% de la població activa i 3,5% del PNB). Tot i aquesta posició relativa poc important, l’activitat agrícola dels Països Baixos presenta una eficiència i un dels rendiments més elevats del món, resultat tant d’una intensa tecnificació com d’un secular condicionament del sòl i del territori per als conreus, que s’han desenvolupat malgrat la natura pantanosa de gran part del sòl agrícola. La construcció de canals i dics per a la regulació dels nivells de l’aigua i de l’estructuració del sòl han estat ineludibles per a l’aprofitament de la seva fertilitat natural. U

Molí als Països Baixos
© Xevi Varela
n clima humit i temperat, a més, permet el conreu de moltes varietats de productes. El desenvolupament industrial dels països veïns donà, al segle XIX, un impuls enorme a l’agricultura neerlandesa, molt orientada envers l’exportació. Organitzacions, empreses especialitzades, institucions cooperatives i centres d’investigació ajuden a millorar i a racionalitzar la producció agrícola dels Països Baixos. El 35% de la superfície agrícola és terreny de conreu. Els conreus més importants són la patata, que es dóna als sòls sorrencs (Brabant, Groningen, Veluwe), amb una producció de prop de 7,3 milions de tones (1996), la novena del món, i els cereals, dels quals destaca el conreu intensiu del blat, limitat al sector meridional del país; segueixen l’ordi, la civada, el blat de moro (a les àrees més temperades) i el sègol (a les més fredes i sorrenques). Són conreats en rotació amb llegums (pèsols, fesols). La floricultura és també molt important (tulipes i altres flors: jacints, crisantems, lliris i roses d’hivernacle; els Països Baixos en forneixen al mercat mundial entre el 60 i el 66% ), principalment a Haarlem i en especial a Aalsmeer. L’hortofructicultura és també molt notable, amb hortalisses (cebes, tomàquets, coliflors, llegums tendres, etc.) i fruiters (pomes, peres, préssecs, prunes, raïm), al Westland, Zelanda i Limburg. Entre les plantes industrials ocupa el primer lloc la bleda-rave, que des de la Segona Guerra Mundial ha substituït la canya de sucre importada. Segueixen en importància la colza, com a oleaginosa, i el lli (setè productor de fibra). Estretament unida a l’agricultura hi ha la ramaderia (hi destaquen el bestiar boví i el porcí). La vaca holandesa produeix un rendiment mitjà anual de més de 5 400 kg de llet. La producció de llet és dedicada en bona part a l’elaboració de mantega (dotzè productor) i formatges (cinquè productor i primer exportador d’ençà dels anys setanta), i els tradicionals centres d’aquesta elaboració són Alkmaar, Gouda, Edam i Hoorn. La carn, d’una gran qualitat, és essencialment de porcí, boví i aviram, i és objecte d’exportació, com també els ous. Quant a la pesca, té una importància reduïda, amb una producció de 521.377 t, i es destaquen els ports de Scheveningen, IJmuiden, Katwijk i Vlaardingen; aquest últim és un centre important d’elaboració d’areng, mentre que els de Zelanda s’especialitzen en ostreïcultura. El bosc ocupa el 10,3% de la superfície total del país, i es concentra als terrenys pobres. La modesta producció de fusta que hom n'extreu es combina amb activitats de lleure i finalitats mediambientals.

La mineria 

Mapa econòmic dels Països baixos
© Fototeca.cat
El país posseeix reserves minerals pròpies: carbó de pedra, gas natural, petroli, sal i grava. En 1958-89, però, es tancaren les mines de carbó de Limburg i s’aplicà a la zona sud-est del país una política de reconversió progressiva, a causa de la poca rendibilitat deguda a l’alt nivell de despeses. El gas natural és el recurs més notable; és explotat al N del país per una companyia mixta, Nederlandse Aardolie Maatschappij, de la qual formen part l’Estat i les companyies Shell i Esso. La producció de gas natural augmentà considerablement, sobretot a la dècada de 1970: 1.650 milions de m3 el 1969; 70.800 milions de m3 el 1973 i 78.778 de m3 el 1995; n'és el quart productor del món, bé que molt per darrere dels tres primers, Rússia, els EUA i el Canadà. A la primera meitat de la dècada de 1990, la meitat dels requeriments energètics del país s’obtenien del gas natural, l’explotació i la comercialització del qual és reservada a la companyia Nederlandse Gasunie, tot i que les reserves, incloent-hi les de la plataforma continental de la mar del Nord, només permetien de mantenir el nivell d’explotació fins l’any 2010. La producció de petroli no és suficient per a cobrir les necessitats del país (el 1994 el consum de petroli era disset vegades més gran que el de la producció pròpia de cru). Les exigències d’un alt nivell de vida i d’un sector industrial molt desenvolupat, en el qual té un gran pes el sector petroquímic, expliquen que, a la meitat dels anys noranta, els hidrocarburs representessin prop del 8% del valor de les importacions. Pel que fa a l’energia nuclear, des de la meitat dels anys vuitanta, paral·lelament a l’impuls de les energies renovables, els diversos governs en frenaren el desenvolupament, com també la construcció de centrals nuclears, i de les dues existents, la de Dodewaard tancà el 1997, i també era previst clausurar la de Borssele.

La indústria

La indústria aportava el 18% del PIB (1995) i ocupava el 15% de la població activa. Les indústries de la postguerra mundial són les de la metal·lúrgia de transformació i la química. Les empreses més importants de la indústria metal·lúrgica (Philips, Koninklijke Nederlandse Hoogovens en Staalfabrieken, Rijn-Schelde en Verolmen-concern) es dediquen a la producció de productes electrotècnics, electrònics, maquinària i mitjans de transport. Fins el 1997, l’empresa Fokker tingué un paper destacat en la indústria aeronàutica internacional. El creixement de la indústria química és degut a la disminució de l’ús de productes naturals. La química que parteix de la sal com a primera matèria s’ha concentrat principalment a les parts oriental i septentrional del país; la petroquímica i les refineries són a la regió del delta comú dels grans rius (Rin, Mosa, Escalda); els grups més importants són Koninklijke Shell Groep i Unilever (tots dos angloneerlandesos, com també la Royal Dutch-Shell). La indústria alimentària (carn, sucre, lacticinis, margarina, olis, cacau, xocolata, cervesa, licors), que es beneficia en bona part de les primeres matèries que obté de les antigues colònies, ha experimentat una concentració progressiva, i el 1996 constituïa, pel seu valor afegit, el primer sector industrial del país, seguit de prop per la indústria química, la de maquinària, el material elèctric i el sector editorial. D’altra banda, Amsterdam és un dels primers mercats de diamants del món. Des del 1948 els governs successius han dut a terme una política d’estimulació econòmica de les regions febles: al costat de la implantació de nuclis industrials hi ha programes d’estimulació en províncies agràries i de reestructuració de zones industrials (per exemple, a la província de Limburg, amb la reconversió de les mines i les indústries tèxtils). Les principals àrees industrials són a Holanda Meridional (amb Rotterdam i l’Haia com a centres), Holanda Septentrional (Amsterdam) i el Brabant Septentrional (Breda, Tilburg, Eindhoven).

Els transports i les comunicacions 

La xarxa de comunicacions és formada per 4.832 km de vies navegables (rius i canals), 1.974 dels quals (braços del Rin, Escalda i canals) ho són per a vaixells de més de 1.000 t. Pel Rin, els vaixells arriben a Alemanya i a França, i pel Mosa i l’Escalda, a Bèlgica i França.

El port pesquer de la població de Volendam
© B. Llebaria
La major part dels ferrocarrils (uns 2.800 km), un 70% dels quals són electrificats, són de titularitat estatal; però el trànsit se centra en els 124.060 km de carreteres (3,3 km per km2, una de les xarxes més denses del món), 2.300 km dels quals corresponen a autopistes, entre les quals destaca la que segueix el dic que tanca l’IJsselmeer (antic Zuiderzee). Pel que fa al parc automobilístic, hi ha un turisme per cada tres habitants. La marina disposa d’un seguit de bons ports marítims i fluvials alhora, entre els quals sobresurt el de Rotterdam, primer del món amb el seu avantport petrolier (Europoort). A més, és el terme de la navegació pel Rin (de la part més gran, ja que hi passa el Waal, el més cabalós i transitat dels tres braços, anomenat en aquest tram final Nieuwe Maas). El 1996 la marina mercant disposava de 1.115 vaixells, que desplaçaren un total de 3,4 milions de tones. La companyia aèria KLM, participada en un 25% per l’Estat (1995), té la seu a l’aeroport d’Amsterdam (Schiphol), que el 1996 enregistrà un moviment de 25,3 milions de passatgers. Rotterdam, Maastricht i Groningen disposen també d’aeroports internacionals.

El comerç exterior

El comerç exterior recolza en el prestigi financer d’Amsterdam (borsa de capitals) i el seu caràcter de mercat internacional del tabac, de diamants, metalls preciosos i obres d’art (quadres, ceràmica), i ocupa el novè lloc mundial pel valor. Hom importa essencialment maquinària (30%), productes químics (12%), alimentaris (10,7%), petroli en brut (5%), i tèxtils (2%), en canvi de maquinària (24,2%), productes alimentaris (17,2%), productes químics (16,6%), derivats del petroli (4%), ferro i acer (2,2%), etc. Els proveïdors més destacats són Alemanya (23,4%, Bèlgica i Luxemburg (11,8%), la Gran Bretanya (10,1%) i els EUA (8%). I els clients, Alemanya (28,6%), Bèlgica i Luxemburg (13%) i França (11,1%). La balança comercial resulta favorable (entre un 4% i un 8% de superàvit en 1991-96). La balança de pagaments és en general positiva, com també la de transports, però no les d’altres serveis com les assegurances i el turisme. Els serveis són el sector principal de l’economia neerlandesa: el 1995 aportava prop del 68% del PIB i ocupava el 70% dels actius. Dins els serveis tenen preponderància el turisme, les finances i el transport. Després de la Segona Guerra Mundial, els Països Baixos experimentaren un fort creixement econòmic i, malgrat les seves reduïdes dimensions, han esdevingut un dels estats més competitius d’Europa. L’orientació bàsicament exportadora de la seva economia, basada en productes d’un elevat valor afegit, han permès mantenir un creixement sostingut malgrat les crisis: en 1985-95 el creixement mitjà anual del PNB fou del 2,4%, índex assolit, en bona part, gràcies a un control estricte de la inflació (1,7% anual de mitjana en 1985-95) i unes finances considerablement sanejades. El govern ha tendit a reduir l’elevada despesa pública mitjançant una desregulació progressiva. La captació d’inversions i la transformació del país en un centre econòmic internacional, d’altra banda, han estat a la base de la seva política econòmica des de la fi de la Segona Mundial; n’és una bona mostra la participació decisiva que tingué en la construcció de la Unió Europea, de la qual fou membre fundador el 1965 (amb el nom de Comunitats Europees fins el 1993). L’aspecte més negatiu d’aquesta situació en conjunt positiva, resumida en una renda per habitant elevada (24.000 $ el 1995), és un índex d’atur relativament alt (6,6% el 1996).

La geografia humana i la societat

El poblament i la població 

El Regne dels Països Baixos és un dels països més densament poblats del món: 460 h/km2 (1997). En el període 1947-84 hi hagué un creixement de 297 a 422 h/km2.

Holandeses amb els vestits tradicionals
© Corel Professional Photos
Les regions menys poblades són les províncies septentrionals, els pòlders de l’IJssel Meridional i Zelanda, i les més poblades, les províncies d’Holanda Meridional, Holanda Septentrional i Utrecht, les quals, amb 772 h/km2, concentren el 44% de la població en el 20% del territori. D’absolut predomini urbà (90%), la major concentració es dóna a l’anomenat Randstad, centre vital del país on hi ha les principals funcions de la vida econòmica, política i cultural del país, repartides entre les tres aglomeracions urbanes més importants: l’Haia, seu del govern, bé que la capitalitat correspon a Amsterdam, centre històric dels Països Baixos, i Rotterdam, primer port del país i del món. Al costat d’aquests centres urbans, altres, com Haarlem, Dordrecht, Hilversum, Delft, Leiden i Utrecht, completen les funcions d’aquesta megalòpolis urbana que és el Randstad, amb uns 6.000.000 h. El govern, seguint una política de desconcentració, intenta implantar l’excedent humà a les regions menys poblades i per això trasllada, fins i tot, centres administratius oficials i paraestatals a altres ciutats de menys concentració humana. Després de la Segona Guerra Mundial hi hagué una explosió de la natalitat (fins al 30,2‰) al país, que ha anat minvant (22,7‰ el 1950, 17,2‰ el 1972; 12,1‰ el 1984, 12,3‰ el 1995). La població total era de 14 milions el 1984, enfront dels 2,6 milions del 1830 i dels 8 milions del 1930. Els Països Baixos formen una zona fronterera entre les races nòrdiques i alpines. Entre la seva població és força elevada la proporció d’emigrats o fills d’emigrats de les antigues colònies (Indonèsia, Surinam, Antilles Neerlandeses), bona part dels quals s’han integrat totalment a la cultura i la ciutadania del país.

Les llengües

La llengua dominant i oficial és el neerlandès. Hi ha també, però, una llengua minoritària, el frisó, parlada per uns 590.000 individus a la província de Frísia. Desaparegut de l’Administració a mitjan segle XVI, el frisó s’ha conservat com a llengua cultural i ha assolit modernament un cert reconeixement en la vida pública i en circumstàncies de caràcter oficial legalment especificades. L’Acadèmia Frisona funciona des de l’any 1938.

La religió 

L’Església catòlica romana és, numèricament, la més important (33% de la població el 1995). Després d’un llarg període de catolicisme conservador (a causa de la situació de quasi clandestinitat fins el 1853, que fou restablerta la jerarquia, i de situacions econòmiques que diferenciaven les regions típicament protestants de les altres), l’Església catòlica holandesa, després del concili II del Vaticà, ha intervingut decisivament en les qüestions teològiques plantejades i des d’aleshores segueix un camí particular i progressiu. La seu metropolitana és a Utrecht. Segueixen les diverses esglésies protestants (21% de la població), entre les quals la majoritària és l’Església reformada holandesa (14%), oficial entre els segles XVI-XVIII, tendència afermada i institucionalitzada des del segle XVII, amb el sínode de Dordrecht. La immigració ha comportat una presència de l’islam no gens negligible (4%).

L’ensenyament

L’ensenyament escolaritzat és obligatori de 6 a 16 anys. L’organització de parvularis és regulada per la llei del 1956. L’ensenyament secundari conté dos graus: el secundari general inferior i el superior (llei del 1962); de la mateixa manera és organitzat l’ensenyament científic. A causa de la multiformitat i el caràcter de tolerància de la societat holandesa, hi ha una gran diferenciació d’escoles: fora de les escoles oficials hi ha escoles i cadenes d’escoles particulars, la majoria lligades a una de les múltiples tendències religioses o laiques del país. Totes són subvencionades imparcialment. L’ensenyament superior engloba 14 universitats i 59 escoles superiors no universitàries (1997). Les quatre universitats oficials són a Leiden, Utrecht, Limburg i Groningen; hi ha una altra universitat a Rotterdam, una universitat municipal a Amsterdam (subvencionada per l’Estat), una universitat privada també a Amsterdam i una universitat catòlica a Nimega.

El govern i l’Administració 

El Regne dels Països Baixos és una monarquia hereditària i constitucional amb un sistema parlamentari. La successió del cap d’estat ocorre segons les disposicions de la constitució que limita les actuacions del govern. La multiformitat política i el caràcter de proporcionalitat absoluta del Parlament dóna al sobirà dintre el sistema més possibilitats de decisió que no pas, per exemple, a Anglaterra.

Centre històric de la ciutat de l’Haia, seu del govern i de la corona dels Països Baixos
© B. Llebaria
És un Estat unitari amb una administració descentralitzada. Això significa que les disposicions del govern central no són concretades per organismes que depenen directament d’ell, però hi tenen un paper important les institucions provincials i municipals. Dels tres poders independents —legislatiu, executiu i judicial—, aquest últim és el més centralitzat. Els membres del cos judicial són nomenats, d’una forma vitalícia, per la corona (rei i govern). Formen part del cos legislatiu la corona i els Estats Generals, és a dir, el Parlament amb dues cambres: la cambra alta (150 membres, elegits per sufragi universal cada quatre anys) i la cambra popular (75 membres, elegits indirectament pels membres dels onze consells provincials per un període de sis anys). La iniciativa de legislació pot venir en primer lloc de la corona, que pot proposar un projecte de llei a la cambra popular després d’haver consultat el consell d’estat. El projecte obté poder de llei quan les dues cambres l’han acceptat —però només la cambra popular té dret de proposar esmenes— i és sancionat per la corona sota la responsabilitat d’un ministre o més. També els Estats Generals poden prendre la iniciativa, però la cambra popular té la prerrogativa de la proposició. La corona té dret de veto. El poder executiu és exercit pel consell de ministres, encapçalat pel primer ministre. Fora dels ministres amb cartera, hi ha ministres sense cartera i secretaris d’estat. Les administracions provincials i municipals disposen d’autonomia delimitada per la llei. Els decrets promulgats per aquests organismes poden ésser anul·lats per la corona. L’organisme legislatiu de les províncies són els Estats Provincials; l’executiu és format pels Estats Diputats i el comissari del rei (governador provincial), aquest últim nomenat per la corona. El consell municipal, elegit per la població com tots els cossos de representació, indica la junta de tinents d’alcalde; l’alcalde mateix és nomenat per la corona. Els territoris que no pertanyen a cap província o municipi (per exemple, els territoris guanyats a la mar últimament) són administrats per un batlle, nomenat per la corona, i una comissió de consell, elegida per la població, l’assisteix. Al costat de la descentralització territorial hi ha la descentralització funcional: molts organismes són encarregats de tenir cura d’una part dels interessos de la població (consell social econòmic, les administracions dels poders, etc.). Els Països Baixos pertanyen a l’ONU, l’OCDE, la Unió Europea, l’OTAN, el Consell d’Europa i el Benelux.

La història

De l’antiguitat al domini dels Habsburg (segle XV) 

Habitats al S pels celtes, al segle VI aC n’ocuparen el nord tribus germàniques (bataus i frisons). Conquerits per Roma (segle I aC) fins a l’antic llit del Rin, més tard els frisons en dominaren la part septentrional, i la meridional passà als francs (segles IV i V). Carlemany, però, acabà dominant-los completament i els dividí en comtats. L’any 843 el tractat de Verdun els atorgà a Lotari I. Lorena fou annexada pel Sacre Imperi (925) i dividida en Baixa Lorena i Alta Lorena (960): la primera passà a Brabant (segle XIII), i la segona, a Alsàcia (1048). El comtat de Flandes, sota la tutela francesa, sobretot arran de la batalla de Bouvines (1214), passà a Borgonya (1384), a l’Imperi (1477) i a Castella (1556). Tots els altres països baixos, fraccionats en estats petits més o menys independents, que originaren les províncies posteriors —Brabant, Frisònia, Holanda, Flandes, Gelderland, etc.—, iniciaren una certa unió política gràcies als enllaços matrimonials entre les cases regnants respectives o per herència. Llevat del principat episcopal de Lieja, que restà independent fins el 1794, des del 1543 tots els territoris de l’actual Benelux passaren sota el domini d’un sol príncep, com a part de l’imperi de Carles V. Un governador residia a Malines o Brussel·les i era assistit per un Consell Secret, el Consell d’Estat i el Consell de Finances, que formaven l’administració central. Sovint, es convocaven els representants dels diferents consells regionals, per reunir-los en un Consell General d’Estats (una mena de parlament). Així, naixé una certa consciència nacional mitjançant la unió dinàstica, però aviat desaparegué pels conflictes politicoreligiosos de l’època. Bé que Carles V intentà de donar una unitat estatal als diversos països, en ajuntar-los al districte borgonyó de l’Imperi i en regular la successió d’una manera idèntica a tots ells —estipulada en la Pragmàtica Sanció del 1549—, aquesta tendència unificadora fou interrompuda per l’oposició a la política més i més absolutista dels Habsburg castellans.

Els Països Baixos meridionals: del domini castellà (segles XVI-XVIII) a la creació del Regne de Bèlgica (1830) 

Mentre la part septentrional dels Països Baixos començà a independitzar-se des del 1588, com a república autònoma, la meridional romangué sota l’autoritat de Castella fins a la primeria del segle XVIII. El 1598 Felip II cedí aquesta part a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit, l’arxiduc Albert, sota un règim d’autonomia relativa, però un cop morts aquests sense successió, revertí a la corona castellana.

Monument a Jan Von Nassau, a la ciutat d’Utrecht
© B. Llebaria
La lluita amb les províncies septentrionals, indecisa, menà a la treva dels Dotze Anys(1609). Les pressions castellanes, més i més fortes, obligaren el govern a convocar els Estats Generals, per tal d’intentar la pau amb la república de les Províncies Unides, intent que fracassà i provocà la dissolució dels Estats Generals, que no es tornaren a reunir mai més. En finir la guerra dels Trenta Anys, la pau de Münster (1648) comportà la independència total dels països septentrionals respecte de Castella i un cop mortal per al comerç dels meridionals —que ja havien vist fugir un gran nombre de comerciants cap a Amsterdam, a causa de les lluites religioses, les guerres contínues i la presa d’Anvers per Alexandre Farnese (1585)— amb el tancament del riu Escalda a la navegació comercial. Més tard, Castella, en guerra amb França, perdé també les regions artesianes i les ciutats flamenques; Hainaut i Luxemburg passaren al regne francès (tractat dels Pirineus, 1659). Posteriorment, el desenllaç de la guerra de Successió espanyola significà la cessió dels països meridionals a Àustria (tractats d’Utrecht i Rastadt, 1713-14). L’emperador Carles VI intentà d’estimular-ne l’economia atorgant a la Companyia d’Ostende el monopoli comercial amb les Índies Orientals (1722), però les pressions d’Anglaterra i les Províncies Unides l’inclinaren a dissoldre aquella societat (1731) per raons polítiques. Hom gaudí d’un llarg període de pau, que afavorí la restauració econòmica, i que no fou interromput fins l’any 1745, quan, amb motiu de la guerra de Successió austríaca, Lluís XV de França conquerí tots els Països Baixos que depenien d’Àustria, la qual, però, els recuperà pel tractat d’Aquisgrà (1748). La guerra d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1775-83), que alineà França i les Províncies Unides contra Anglaterra, proporcionà molts avantatges econòmics als països meridionals. L’emperador Josep II (1765-90), que practicà una política de reformes precipitades, provocà l’oposició entre els seus súbdits brabantins, conservadors, que es rebel·laren (1789) i s’independitzaren; també els flamencs s’alçaren, però els uns i els altres foren sotmesos pels austríacs al cap de poc temps. El principat episcopal de Lieja, que al segle XVII passà a dependre de Baviera, sota la influència dels filòsofs francesos, experimentà una revolució de tendència progressista, anul·lada també per la intervenció d’Àustria (1791). La França revolucionària no trigà, però, a ocupar els Països Baixos meridionals i a establir-hi les seves institucions (1795-97), que fixaren les bases del futur Estat belga, malgrat que al principi suscitaren el desconcert entre la població, conservadora i catòlica. La situació millorà durant el Consolat i, sobretot, després de la signatura del concordat amb la Santa Seu. Caigut Napoleó, el congrés de Viena reuní els Països Baixos septentrionals i els meridionals en un sol regne (1815), sota el ceptre de Guillem I de Nassau-Orange. El 1830, però, els belgues i els luxemburguesos s’alçaren i hom formà el Regne de Bèlgica.. Luxemburg fou dividit entre Bèlgica i Holanda (1839), i la part holandesa assolí la plena independència (1890).

La insurrecció dels Països Baixos septentrionals i la independència (1572-1595)

Els Països Baixos septentrionals —molt més forts econòmicament i amb penetració creixent del protestantisme— com més anava menys suportaven l’autoritat castellana. La política intolerant i repressiva del duc d’Alba hi radicalitzà l’oposició, i el 1572 començà a Holanda la insurrecció contra Felip II de Castella, que menà a una guerra de resultats indecisos. El Consell d’Estat assumí el govern, i el príncep d’Orange, Guillem I el Taciturn, rebé el títol de stadhouder. Els protestants començaren a predominar a les administracions municipals. I el 1576 les dues parts dels Països Baixos intentaren formar una unió basada en la tolerància religiosa (pacificació de Gant), que fracassà. Els governadors successius nomenats per Castella no assoliren de restaurar al nord l’autoritat reial i de l’Església catòlica. La ruptura definitiva es produí l’any 1579, quan es formà la Unió d’Utrecht —integrada pels protestants i que donà lloc a les Províncies Unides del Nord— i la d’Arràs —que reuní els catòlics, seguidors de la monarquia castellana—. Anglaterra, protestant i adversària de Castella, ajudà els rebels. Durant el període bèl·lic de 1579-85 els partidaris dels Estats Generals i del protestantisme perderen Flandes, Brabant i la part oriental dels Països Baixos. L’any 1581 els protestants abjuraren la fidelitat al rei castellà i es retiraren a Holanda, Zelanda, Frísia, Utrecht, Gelderland i Overijssel. Malgrat els esforços de Felip II, l’existència de la república de les Províncies Unides ja era una realitat, i a la darreria del segle XVI ja destacà com a potència econòmica i comercial. Així, s’iniciaren els primers grans viatges (1595-97) i es fundà la Companyia de les Índies Orientals.

Les Províncies Unides (1579-1795)

Malgrat les guerres en què la nova república hagué d’intervenir —com la dels Trenta Anys—, durant tot el segle XVII n'anà augmentant la puixança econòmica. Durant la treva dels Dotze Anys (1609-21), que en consolidà la independència, hi començaren les discussions sobre la doctrina dins l’Església reformada —entre arminians i gomaristes—, sobre les relacions entre Església i Estat, la posició de la província d’Holanda dintre la república, l’autoritat del stadhouder i la conveniència o no de reprendre la guerra quan finís la treva. Pel que fa a això darrer, els bel·licistes, comandats pel stadhouder Maurici, s’imposaren als pacifistes, i n'executaren el cap, Jan van Oldenbarnevelt (1619); a més, els uns eren centralistes, i els altres, republicans i federalistes. El 1621 fou represa la guerra contra Castella, de primer desfavorable als rebels. El nou stadhouder, príncep Frederic Enric, féu canviar, però, el curs del conflicte, conquerí una part de Brabant i Limburg i s’alià amb França i Suècia. Els esdeveniments donaren més autoritat al stadhouder, cosa que suscità l’oposició dels regents, que constituïen una aristocràcia. Els comerciants brabantins, que havien fugit d’Anvers a causa de les guerres amb Castella, feren prosperar el comerç i la indústria, sobretot a la província d’Holanda. La república esdevingué aviat la potència comercial més forta d’Europa, i no trigà a orientar-se cap a Amèrica, cosa que donà lloc a la fundació de la Companyia de les Índies Occidentals (1621). La pau de Münster (1648) confirmà la independència de les Províncies Unides, però féu créixer les discòrdies entre els regents i el stadhouder Guillem II. Aquest s’imposà, però quan morí hom no nomenà cap nou stadhouder a cinc províncies, la qual cosa donà una hegemonia il·limitada als regents i la supremacia de la província d’Holanda dins la república. La flota holandesa arribà a dominar la mar Bàltica, i a l’Àsia la política colonial també assolí una gran expansió, en bona part gràcies a la decadència del tràfic marítim de Portugal. L’any 1653 Jan De Witt, màxima figura dels republicans, fou nomenat gran pensionari i inicià una política que afavorí els interessos comercials de la burgesia i s’oposà a l’absolutisme propugnat per la casa d’Orange. La competència comercial amb Anglaterra originà dues guerres contra aquesta (1652-54 i 1665-67), de resultats indecisos. D’altra banda, la França de Lluís XIV disputà a la república el domini dels Països Baixos meridionals (guerra de Devolució), i l’envaí. Això suscità un moviment nacionalista favorable al príncep d’Orange i l’animositat del poble envers el govern republicà; De Witt fou acusat de negociar amb Lluís XIV i assassinat en una revolta. Guillem III fou nomenat stadhouder (1672-1702) i es concentrà en la defensa del país. L’almirall Ruyter en mantingué la supremacia naval. L’any 1672 França atacà de nou la república (guerra d’Holanda), però gràcies a l’hàbil política de Guillem III, que l’aïllà diplomàticament, hagué de signar els tractats de Nimega (1678-79), sense haver assolit d’imposar-se. El nomenament de Guillem III com a rei d’Anglaterra (1689) en proporcionà l’ajut quan França intentà novament d’aconseguir l’hegemonia a Europa. Hom formà part de la lliga d’Augsburg, al costat de l’Imperi, Castella, Suècia, els prínceps alemanys i Anglaterra, contra Lluís XIV, que hagué de signar el tractat de Rijswijk (1697). A la darreria del segle XVII la prosperitat del país decaigué a causa de les lluites internes i de les guerres europees, i el seu comerç passà progressivament a les mans d’Anglaterra. Un nou conflicte, la guerra de Successió espanyola, extenuà la república, mentre que afavorí la corona anglesa —enfortida pels tractats d’Utrecht i Rastadt, 1713-14— en l’aspecte comercial i econòmic. A la primera meitat del segle XVIII hi hagué una nova hegemonia dels regents, i per segona vegada fou nomenat un nou stadhouder. El seu govern, oligàrquic, amb prou feines controlat per uns Estats Generals impotents, afavorí la corrupció; el comerç es paralitzà i fins i tot fou perduda la supremacia marítima. A Europa, la república només intervingué en la guerra de Successió d’Àustria (1740-48), aliada amb Anglaterra contra França. Aquesta envaí el país, i això menà al nomenament de Guillem IV com a stadhouder, a títol hereditari i per a totes les províncies. El 1748 els regents s’enfrontaren a una rebel·lió popular, que no assolí de posar fi a llur domini. Sota Guillem V (1751-95) els abusos perduraren i la república, amb el comerç estancat, declinà econòmicament i internacionalment. Això afavorí la formació d’un partit patriòtic, que aplegà demòcrates i regents partidaris dels Estats Generals, i la penetració de les idees dels filòsofs i enciclopedistes francesos. Una nova guerra contra Anglaterra (1780-84) provocà una recessió econòmica, pèrdues considerables a la Companyia de les Índies Orientals i una forta oposició al stadhouder, el qual, davant la victòria del partit democràtic a Holanda i Utrecht, fugí a Gelderland (1786). Més tard, però, li fou restituït el càrrec per Prússia, que intervingué militarment en la qüestió i que, juntament amb Anglaterra, garantí l’autoritat de Guillem V. L’any 1793 la França revolucionària envaí la república i, més tard, ocupà Utrecht. Això féu que el príncep d’Orange s’exiliés, el partit patriòtic assumís el poder i les Províncies Unides canviessin el nom pel de República Batava (1795).

L’ocupació napoleònica (1795-1810). De la restauració orangista (1815) a la reforma constitucional de 1916 

El 1798 la República Batava assolí la seva primera constitució, que garantia igualtat, llibertat personal i un govern democràtic a la població, però que, d’altra banda, introduïa al país una centralització molt marcada. Se suprimí la Companyia de les Índies Orientals i se li confiscaren els béns. La nova república neerlandesa signà una aliança amb França contra Anglaterra, i les hostilitats que se’n derivaren li causaren la pèrdua de les colònies. L’any 1806 Napoleó convertí la república en reialme —Regne d’Holanda—, que lliurà al seu germà Lluís Napoleó, i l’en féu rei. El 1809 Anglaterra envaí Zelanda i Napoleó s’annexà el país (1810) per tal de poder controlar-ne més bé la situació militar. El fracàs de l’Imperi napoleònic a Rússia permeté que hom s’alcés contra l’Administració francesa i formés un govern provisional, que preparà el retorn del príncep d’Orange. 

 

El congrés de Viena reuní en un sol regne els Països Baixos septentrionals i els meridionals (1815), a fi de crear un estat fort capaç d’oposar-se a França, i li restituí les colònies holandeses; lliurà la corona a Guillem I —fill de Guillem V de Nassau-Orange—. La unió dels països del nord i del sud, separats de feia segles, ocasionà molts conflictes ideològics i econòmics. D’altra banda, el liberalisme s’infiltrà més i més a la part meridional, sobretot a Lieja, Flandes i Brabant. Les tensions culminaren en la revolució del 1830, que suposà la formació del regne belga. Les inhabilitats polítiques del rei Guillem I en aquesta qüestió i en els conflictes interiors —les discussions entre protestants ortodoxos i progressistes, que menaren a la separació de les esglésies reformades i les cristianoreformades—, així com les pressions liberals que imposaren reformes constitucionals, l’obligaren a abdicar en el seu fill, Guillem II (1840). Aquest continuà la política autoritària del seu pare, però la revolució general europea del 1848 introduí a Holanda canvis radicals en la constitució: supressió del dret reial de nomenar ministres, introducció del sistema parlamentari i de la responsabilitat ministerial, garantia de les llibertats individuals i reforma del sistema electoral. Sota el regnat de Guillem III (1849-90) començà l’hegemonia de la burgesia, repartida entre els partits liberal, conservador i antirevolucionari. Un cop reformada l’Administració, hom imposà el lliurecanvisme; la llibertat religiosa comportà la fi de les discriminacions als catòlics, i la creació de nous bisbats que reemplaçaren l’administració missional de l’església romana, que suscitaren l’oposició dels protestants ortodoxos. Restà garantida la neutralitat de l’ensenyament públic i hom negà subvencions a les organitzacions escolars particulars. El progrés de la indústria féu augmentar el nivell de vida de les classes dominants, però les condicions laborals eren molt dures, cosa que menà a la creació dels primers sindicats. La reforma constitucional del 1887 permeté l’extensió del dret electoral, i això debilità la posició dels liberals, en benefici dels catòlics i dels antirevolucionaris, que entraren en col·laboració. Mentrestant, el moviment obrer progressà i fundà el partit socialdemòcrata. Mort Guillem III, hi hagué vuit anys de regència a causa de la minoritat de la princesa hereva, que esdevingué la reina Guillemina (1898-1948). La primeria del segle XX es caracteritzà pel progrés i per les intervencions contínues dels sindicats i els socialistes en la vida política. La lluita social es concentrà en el sufragi universal. Poc abans d’esclatar la Primera Guerra Mundial, es produí una coalició de liberals i socialdemòcrates, que s’imposà als partits conservadors i formà un govern liberal radical. Les reformes constitucionals que aquest proposà no foren aplicades fins el 1916, a causa de la guerra. Durant les hostilitats, hom hagué de prendre mesures dràstiques per evitar el desequilibri econòmic i comercial, malgrat que el país romangué com a potència neutral. La nova reforma constitucional del 1916 féu possible la introducció del sufragi universal i obligatori, la representació proporcional, la perspectiva del sufragi femení i la igualtat entre les organitzacions escolars públiques i privades.

Del període d’entreguerres a la Segona Guerra Mundial (1918-1945) 

La fi de la guerra comportà tensions similars a les que tingueren lloc a Alemanya, bé que als Països Baixos els socialdemòcrates no adoptaren posicions revolucionàries i el govern pogué controlar la situació. Sorgiren conflictes territorials amb Bèlgica i hom dugué a terme reformes constitucionals (règim successori, regulació de la política exterior, representació proporcional a la cambra alta, nou estatut de les colònies, etc.). La crisi econòmica del 1929 provocà un gran creixement de l’atur i una consegüent escalada de l’agitació social, protagonitzada sobretot pel partit comunista i pel moviment nazi holandès NSB. En esclatar la Segona Guerra Mundial, Alemanya envaí el país (1940). El govern s’exilià a Anglaterra, on organitzà la resistència dins el conjunt de mesures dels aliats contra l’Eix. Mussert, cap de l’NSB, esdevingué el cap holandès en el context nacionalsocialista, que, juntament amb altres sectors simpatitzants del nazisme —Front Nacional, Partit Nacional Neerlandès Social Obrer—, col·laborà estretament amb els alemanys, representats per Arthur Seyss-Inquart, comissari del Reich. Per tal d’assegurar el control del món obrer, s’unificaren els sindicats, i els intel·lectuals també foren obligats a afiliar-se en organitzacions úniques —cambres—. La persecució contra els jueus fou la causa que se’n deportessin 104.000, només 5.000 dels quals pogueren tornar al país en acabar la guerra. El desembarcament aliat a Normandia endurí l’actitud dels ocupants, que no foren totalment expulsats del país fins el 5 de maig de 1945. 

De la fi de la Segona Guerra Mundial ençà

La postguerra: descolonització, creació del Benelux, la CECA i adhesió al bloc occidental

Després de la guerra, els Països Baixos reprengueren la reconstrucció de la seva economia i, amb el suport del Pla Marshall,  esdevingueren un dels estats capdavanters de l’Europa Occidental en creixement i modernització. A banda, els crèdits inclosos en aquest pla contribuïren a reestructurar l’economia, que, arran del procés de descolonització iniciat aquests anys, ja no podia dependre de les primeres matèries explotades en aquells territoris. 

Tot just finida la guerra del Pacífic, Ahmet Sukarno proclamà la república d'Indonèsia (1945). La pressió internacional féu que es reconegués de facto la nova república (1946) i que, després d’un seguit de negociacions, li concedís la sobirania (1949), que entrà en vigor el 1950. L’any 1963 cedí la colònia de Nova Guinea (meitat occidental de l’illa, actualment amb el nom oficial de Papuàsia) a Indonèsia. Quant a les colònies occidentals —Antilles Neerlandeses i Surinam, que esdevindria independent el 1975—, l’Estatut pel Reialme (1954) els atorgà un govern i una administració independents, bé que la corona hi mantenia un governador com a representant seu. 

La represa de les institucions estigué marcada pel retorn de l’exili de la reina Guillemina (1945) i la seva abdicació en favor de la seva filla Juliana I dels Països Baixos el 1948. En l’àmbit polític, les primeres eleccions de la postguerra donaren lloc a un Parlament no gaire diferent de l’anterior i començà a definir-se la dinàmica a grans trets bipartidista que dominaria les dècades següents, fonamentada en els dos grans partits tradicionals: els democristians del Partit Popular Catòlic (Katholieke Volkspartij, KVP), refundat el 1945, i els socialdemòcrates del Partit del Treball (Partij van de Arbeid, PvdA), bé que els governs de coalició, fins i tot entre aquests dos grans partits, foren habituals.

En aquest període foren successivament primers ministres Willem Schermerhorn (1946-47), Willem Drees(1948-58), pel PvdA, Louis Beel (1958), Jan de Quay (1958-1962), Victor Marijnen (1963-65) i Jo Cals (1965) pel KVP). 

L’any 1948 els Països Baixos formaren una unió econòmica amb Bèlgica i Luxemburg, acordada l’any anterior a la convenció del Benelux . El 1949 el país s’adherí a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord i el 1952 fou cofundador de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), embrió del que seria al cap de quaranta anys la Unió Europea. Amb els altres dos socis del Benelux, els Països Baixos es convertiren, en aquest sentit, en el nucli impulsor de la integració europea si bé no per les dimensions, el lideratge i la projecció (que corresponien a França i Alemanya), sí per la convicció i l’interès.

De la meitat dels anys seixanta a la fi del segle XX: prosperitat econòmica, atlantisme, integració europea i societat oberta (1965-1999)

Aquests anys, malgrat la crisi del petroli dels anys setanta, estigueren caracteritzats per la bonança econòmica general, que afavorí un gran progrés de l’estat del benestar, amb un equilibri entre protecció social i llibertat d’empresa sovint considerat com un model en el món desenvolupat.  Les tensions es manifestaren en qüestions concretes, com l’esclat salarial del 1964, el canvi de religió i el casament de la princesa Irene, la discussió sobre el futur de la ràdio i la televisió, la crisi d’autoritat a Amsterdam, la revolta dels obrers de la construcció (1965) i els disturbis al voltant del casament de la princesa hereva Beatriu I dels Països Baixos (1966) amb un diplomàtic alemany, que fou motiu de protestes d’antics resistents antinazis. 

Des de la segona meitat dels anys seixanta setanta la inestabilitat política s’accentuà, en part per l’aparició de diversos partits menors. En resultà la formació de governs de coalició successius, presidits, respectivament, per Piet de Jong (1967-70), del KVD, Barend Biesheuvel (1971-73), del partit protestant conservador ARP (Anti-Revolutionaire Partij), i Joop den Uyl, del PvdA (1973-77), el primer ministre que restà més temps en el poder. Aquest govern féu un seguit de reformes socials, prengué una actitud crítica respecte a la Comunitat Econòmica Europea i l’OTAN i dimití per desacord dels seus membres en la qüestió agrària. 

Després de les eleccions del 1977 hom formà un gabinet de coalició entre un conjunt de diversos partits de centredreta (que el 1980 s’unificaren en el Christen-Democratisch Appel, CDA, amb el KVP com a nucli) i el Partit Popular per a la Llibertat i la Democràcia (Volkspartij voor Vrijheid en Democratie, VVD), de tendència liberal. Aquest govern estigué encapçalat per Andries A.M. van Agt, líder del CDA. Per l’abril del 1980 la reina Juliana I abdicà en la seva filla gran, Beatriu.

Celebrades eleccions generals (maig del 1981), els partits que donaven suport al govern quedaren en minoria i pel setembre del mateix any es formà un govern de coalició de centreesquerra (PvdA, CDA i Democraten 66, D 66, partit social liberal fundat el 1966), encapçalat novament per Van Agt, el qual, juntament amb el govern, dimití pel maig del 1982 a causa de les controvèrsies internes sobre la política econòmica. Les dues següents legislatures, iniciades amb les eleccions del 1982 i el 1986, foren encapçalades per les coalicions de centre dreta CDA-VVD, amb Ruud Lubbers, del CDA, com a primer ministre.

Lubbers adoptà un programa d’austeritat basat en la retallada dels serveis públics que provocà un cert malestar. Això no obstant, la crítica més dura al govern provingué del rebuig d’amplis sectors a la instal·lació de míssils Cruise en territori holandès. La polèmica acabà amb la signatura dels acords entre els EUA i l’URSS al desembre del 1987 relatius a la retirada dels míssils nuclears d’abast mitjà a Europa. Malgrat els bons resultats assolits en les eleccions provincials pel PvdA, la coalició CDA-VVD fou confirmada en el poder en les eleccions celebrades pel maig i continuà aplicant la política d’austeritat de l’anterior legislatura.

Les eleccions del setembre del 1989 donaren el domini als cristianodemòcrates, però ara els seus aliats polítics foren els socialistes (PvdA) i no pas els liberals, ja que la coalició s’havia trencat a l’abril anterior amb motiu del finançament d’un programa de defensa del medi ambient.

Aquests anys disminuí l’activitat de diversos sectors de la indústria i dels serveis, tot i l’increment dels beneficis d’algunes empreses multinacionals, tret de la Philips que, a causa dels mals resultats de la primera meitat del 1990, acomiadà 50.000 treballadors (9.000 dels quals als Països Baixos). La reunificació d’Alemanya sembla propiciar l’obertura de mercats a la zona oriental. En el capítol de la integració europea, el fort compromís europeista dels Països Baixos es manifestà al novembre-desembre del 1992 en el suport àmpliament majoritari de l’Assemblea i el Senat a la ratificació del Tractat de la Unió Europea, conegut amb el nom de Tractat de Maastricht per haver-se aprovat en aquesta ciutat dels Països Baixos durant la Cimera de Maastricht del mateix nom.

Internament, el govern de Lubbers es caracteritzà per la continuïtat d’una política tradicionalment oberta en matèria social que inclogué l’adopció de noves mesures per a promoure l’ocupació. Tanmateix, la situació econòmica desfavorable perjudicà la coalició governamental, que patí una important davallada en les eleccions legislatives del maig del 1994, en les quals perdé gairebé un terç dels escons.

Després de llargues negociacions, a l’agost es formà la nova coalició governamental, que reunia els socialistes (PvdA), els liberals (VVD) i D 66 excloent el CDA democratacristià, que fins aleshores havia format part de tots els governs. Wim Kok, laborista del PvdA, passà a dirigir l’anomenada coalició “violeta”. El mateix 1994 alguns dels indicadors macroeconòmics començaren a ésser favorables i la inflació es mantingué per sota de la mitjana europea (el 1996 , del 2% anual).

Gràcies a aquestes millores la coalició violeta pogué reduir els impostos i mantenir el nivell de despesa social més elevat de la UE, pal·liant en part la situació creada per les xifres relativament altes de l’atur, provocades sobretot per la pèrdua d’ocupació industrial. El 30 d’agost de 1996, alhora que s’anunciava oficialment l’abolició del servei militar obligatori, Kok i el canceller alemany Helmut Kohl presidiren a Münster la cerimònia d’inauguració de la força militar germanoholandesa, constituïda per 28.000 efectius. La coalició de govern entre socialistes (PvdA), liberals (VVD) i social-liberals (D 66) es mantingué cohesionada pels bons resultats de les reformes econòmiques. El creixement continuat del PIB, el control de l’atur i l’equilibri de les variables macroeconòmiques permeteren la seva entrada, en situació privilegiada, a la moneda única l’1 de gener de 1999.

En les eleccions del maig del 1998 la coalició renovà la confiança dels electors amb l’augment d’escons de socialistes i conservadors liberals, tot i la baixada dels liberals d’esquerra. No obstant això, al maig del 1999 el primer ministre Wim Kok hagué de fer front a la seva primera crisi política quan D 66 abandonà el govern arran del rebuig de la cambra alta d’una iniciativa per establir mecanismes de democràcia semidirecta vinculants. Tot i això, la coalició continuà intacta gràcies a la conjuntura econòmica favorable. Al setembre del mateix any, la borsa d’Amsterdam anuncià la seva fusió amb les de Brussel·les i París amb el nom d'Euronext.

 Els reptes del segle XXI: globalització, replantejament de la immigració, frenada de l’europeisme

Tot i que a la segona meitat dels anys noranta el creixement dels Països Baixos se situà per damunt de la mitjana de la UE (entorn el 4% anual), el context recessiu dels primers anys del segle XXI els afectà negativament, per tal com incidí principalment en el comerç exterior, del qual el país té una gran dependència. L’empitjorament de la situació es reflectí sobretot en l’augment de l’atur, que els anys 2004-2006 superava el 6% i també en l’increment del dèficit, que el 2003 arribà al 3,3%, al límit del Pacte d’Estabilitat de la UE. Els successius governs aplicaren mesures de flexibilització i desregulació per impulsar la competitivitat i revisar la despesa pública en funció de la reducció de la pressió fiscal. L’1 de gener de 2002 l’euro substituí el florí.

Els Països Baixos continuaren essent un model de tolerància, de vegades controvertit, amb la legalització, al setembre i al novembre del 2000, respectivament, dels matrimonis homosexuals i de l’eutanàsia (bé que sota un estricte control). Tanmateix, alguns esdeveniments aquests anys qüestionaren aquesta tradició, sobretot amb relació a la política immigratòria, una de les més obertes i menys restrictives d’Europa: al maig del 2002 morí en atemptat el líder populista Pim Fortuyn. Tot i que finalment l’assassí resultà ésser un pertorbat, la popularitat de Fortuyn i les seves crítiques opinions pel que fa a la política immigratòria obriren un debat públic que adquirí nou dramatisme quan un musulmà radical i ciutadà neerlandès assassinà, al novembre del 2004, el director de cinema Theo van Gogh, autor d’un film que denunciava el tracte de la dona en la religió islàmica.

Quant a política exterior, a l’abril del 2002 un informe sobre la inhibició de les forces neerlandeses de pacificació en la massacre de la ciutat bosniana de Srebrenica el 1995 provocà una commoció nacional i la dimissió en bloc del govern presidit per Wim Kok. Tot i això, el nomenament, el 2004, del líder democristià Jaap de Hoop Scheffer com a secretari general de l’OTAN evidencia el fort compromís atlantista dels Països Baixos (com, d’altra banda, anteriorment ho havien fet en aquest mateix càrrec Dirk Stikker en 1961-64 i Joseph Luns en 1971-1984). 

D’acord amb la doctrina de l’OTAN, els Països Baixos participaren en l’enderrocament del règim dels talibans a l’Afganistan després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, i posteriorment (2006) reforçaren la seva presència en aquest país en suport del govern prooccidental de H. Karzai, missió també sota el lideratge de l’OTAN que es revelà, amb el temps, cada cop més impopular. Els Països Baixos participaren també en la intervenció militar i la posterior ocupació de l’Iraq liderada pels EUA i la Gran Bretanya (2003), d’on retiraren les tropes l’any 2005.  

L’evolució política reflectí totes aquestes tensions internes i externes: després de la caiguda del govern Kok, de les eleccions del maig del 2002 sorgí un govern de coalició format pels democratacristians, el partit dels seguidors de Fortuyn i el VVD. El democratacristià Jan Pieter Balkenende fou nomenat primer ministre. A l’octubre, les disputes internes en el partit de Fortuyn provocaren la caiguda del govern.

Finalment, en les eleccions del gener del 2003 els democratacristians foren el partit més votat, i quatre mesos després es constituí un govern de coalició de centredreta que, a més dels democratacristians, incloïa el VVD i D 66, i amb Balkenende com a primer ministre. Malgrat el seu proverbial europeisme, al juny del 2005 els Països Baixos rebutjaren en referèndum la Constitució Europea (61,6% de vots negatius), resultat que s’afegí al també advers de França, amb la consegüent paralització de l’entrada en vigor del text i la irrupció d’una nova crisi a la UE.

Tanmateix, la qüestió central de la vida política neerlandesa continuà essent la immigració, amb una legislació i uns requisits tradicionalment permissius que començaren a ser qüestionats, especialment des de l’assassinat de Van Gogh, actitud que es reflectí en el creixement del Partit de la Llibertat de Geert Wilders (2004), explícitament antiislàmic i considerat sovint racista. Les discussions sobre l’enduriment de la legislació immigratòria portaren el govern de coalició al col·lapse al juny del 2006.

En les eleccions anticipades del novembre els resultats no afavoriren cap partit amb una majoria clara, però el partit de Wilders aconseguí bons resultats (9 escons sobre 150 a la cambra baixa). Després de mesos de negociacions, al febrer del 2007 fou constituït un nou govern de coalició presidit per Balkenende entre el CDA, la Unió Cristianodemòcrata (ChristenUnie, CU, partit cristià de centreesquerra fundat l’any 2000) i el PvdA. Mentrestant, al novembre el Parlament tramità una investigació a l’exèrcit a partir d’una acusació per tortures que soldats neerlandesos haurien comès a l’Iraq el 2002 i elaborà un polèmic projecte de llei per a la prohibició del burca (vel integral) en espais públics.

Al gener del 2009 Wilders fou processat per incitació a l’odi racial arran de la difusió d’un vídeo contra l'islam. Tanmateix, en les eleccions al Parlament Europeu del juny, el Partit de la Llibertat de Wilders fou la segona força més votada als Països Baixos. Al febrer del 2010, la coalició de govern es trencà quan els laboristes en sortiren pels desacords sobre l’enviament de més forces neerlandeses a l’Afganistan. Finalment s'acordà la retirada d'aquestes tropes, que es féu efectiva al mes d’agost. Balkenende presentà la dimissió, i de les eleccions del juny en sortí un Parlament molt fragmentat que complicà molt la formació d’una coalició de govern: el VVD (liberals), amb 31 escons de 150, seguit dels laboristes del PvdA (30) i el Partit de la Llibertat de Wilders (24). A l’octubre fou inaugurat un nou govern de coalició en minoria presidit pel liberal Mark Rutte, condicionat, a més, pel suport extern del partit de Wilders. El mateix octubre del 2010 foren dissoltes com a entitat política única les Antilles Neerlandeses, les quals obtingueren nous i diversos estatuts amb més o menys autogovern a partir de referèndums celebrats els anys anteriors. Wilders fou absolt al juny del 2011 de l’acusació d’incitació a l’odi quan comparà l’islam amb el nazisme. Al mes següent un tribunal de l’Haia declarà l’estat dels Països Baixos culpable per omissió de tres morts en la matança de Srebrenica del 1995. A l’octubre el govern endurí la legislació sobre els locals de consum de cànnabis.

La crisi econòmica mundial afectà greument l’economia dels Països Baixos, en bona part per la caiguda de les exportacions, però també a causa de l’afectació d’alguns bancs per la bombolla immobiliària, alguns dels quals hagueren de ser rescatats i d’altres nacionalitzats. El govern neerlandès secundà les polítiques d’austeritat que culminaren en la signatura del Tractat d’Estabilitat Fiscal de la Unió Europea al març del 2012. Al mes següent, però, l’executiu dimití en bloc quan el partit de Wilders li retirà el suport en la votació dels pressupostos, que comportaven noves retallades per a complir l’objectiu de dèficit. Celebrades eleccions anticipades al setembre, els liberals foren novament la força més votada (41 escons de 150), seguits de prop pels laboristes, mentre que el Partit de la Llibertat patí una davallada important. Al novembre fou inaugurat el nou govern de coalició liberal laborista, amb Mark Rutte novament com a primer ministre. A l’abril del 2013 la reina Beatriu abdicà en el seu fill Guillem Alexandre, que esdevingué nou rei. Al juliol del 2014 una nova sentència d’un tribunal neerlandès amplià la responsabilitat dels Països Baixos a Srebrenica per la mort de 300 musulmans. Aquest mateix mes, l’avió MH17 de Malaysian Airlines fou abatut per un míssil de fabricació russa (segons investigadors posteriors) en sobrevolar l’est d’Ucraïna, i hi morí la totalitat del passatge, format en dues terceres parts (193 persones) per neerlandesos. Precedides d’un clima molt crispat, en part a causa del creixent euroescepticisme i l’agitació antiimmigració promoguda sobretot pel líder populista Geert Wilders, en les eleccions generals del març del 2017 el VVD, el partit del primer ministre Mark Rutte, fou novament el més votat, amb 33 escons. Wilders i el seu partit se situaren en segona posició (20), seguits dels cristianodemòcrates del CDA i dels liberals Demòcrates 66 (D66), amb 19 escons cadascun.

Data de revisió: 
2017-03-16
Llegir més...