i Pakistan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pakistan

Nom oficial deRepública Islàmica del Pakistan, Nom oficial deIslām-ī Jamhūrīya-e Pākistān (ur)
Nom oficial deRepública Islàmica del Pakistan, Nom oficial deIslām-ī Jamhūrīya-e Pākistān (ur)

Estat de l’Àsia meridional, situat entre l’Iran a l’W, l’Afganistan a l’W, el NW i el N, la Xina al NE, l’Índia a l’E i el SE i la mar d’Aràbia al S; la capital és Islāmābād.
Població: 
190.291.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
881.889 km2

La geografia física

El Pakistan és format per tres regions ben diferenciades: la regió muntanyosa del N i el NE, el Balutxistan i la vall de l’Indus. La primera inclou una part del Karakoram, que culmina al K2 (8.611 m), els contraforts de l’Hindūkush a l’W i de l’Himàlaia a l’E; de clima típicament alpí, té precipitacions abundants, sobretot de neu, que en el desglaç provoquen les fortes crescudes de l’Indus i dels seus afluents; el bosc desapareix amb l’altitud i l’extrem nord és el domini de les glaceres.

Pics de l’Himàlaia en el territori del Pakistan fent frontera amb la Xina
© Corel Professional Photos
El Balutxistan és format pels contraforts de l’altiplà iranià, que davalla cap a l’Indus; vents secs i càlids de la península Aràbiga el converteixen en una vasta extensió desèrtica i estèpica, interrompuda per llacs salats (hāmūn Māshkel), on es drecen relleus irregulars (monts Sulaimān, Koh Kīrthar); poc apte per als conreus, per l’aridesa del sòl i la dèbil pluviositat, hi abunden tanmateix els ramats nòmades. La vall de l’Indus és una plana immensa que des dels vessants muntanyosos descendeix fins a la mar d’Aràbia; poc influïda pel monsó del SW, és seca i calorosa, amb escassa vegetació i sotmesa a inundacions durant les crescudes de l’aigua; la fertilitat del sòl, format per dipòsits al·luvials, ha permès de dur a terme transformacions considerables, sobretot al Panjab i al Sind. La construcció de preses i de canals de regadiu hi han permès la creació d’àrees agrícoles florents, amb camps de cereals, plantacions de cotó, tabac i canya de sucre.

La geografia econòmica i l’economia

L’economia és essencialment agrícola, activitat que el 1999 ocupava prop del 41% de la població activa i proporcionava una quarta part del PIB. Els conreus, que ocupen el 27% del territori, són limitats per la gran extensió de superfície desèrtica o semidesèrtica (62%), que requereix grans capitals per a fer-la productiva mitjançant la construcció de preses per al regatge; a més, també cal impedir l’esterilització del sòl per la sal. L’àrea pròpiament agrícola es concentra a les vores irrigades de l’Indus i els seus afluents. Els principals conreus són el cotó, base de la primera indústria i de les exportacions del país (quart productor mundial de fibra i de fil), seguit de l’arròs, que és a més molt important per al consum intern, juntament amb altres cereals (blat, mill, melca, blat de moro i ordi). També cal esmentar altres conreus: canya de sucre, tabac, patates, llegums (cigrons principalment), oleaginoses (colza, sèsam, cacauets, a més de llavor de cotó), cànem, hortalisses, farratge i fruites (cítrics, pomes, peres, bananes i dàtils). Cal importar aliments per a subvenir a les necessitats de la població. La ramaderia és important: tercer cabal del món en búfals (que proveeixen també d’energia per a les feines agrícoles) i en cabres. La llana produïda pel bestiar oví és en part destinada a l’exportació (catifes de Panjab, de la Frontera del Nord-oest del Balutxistan), pell i cuir. La pesca produeix un excedent, que és exportat a l’Índia i a Sri Lanka. Els boscs ocupen tan sols el 4,5% del territori, però l’activitat forestal hi té importància. Quant a la mineria, hom pot esmentar la cromita (Hindubāgh), la sal gemma i la marina, l’antimoni, el sofre, els minerals de ferro, el manganès i la magnesita, si bé els més importants són, a banda els hidrocarburs, el grafit, els fosfats, el coure i la pedra calcària. Els recursos energètics són insuficients per als requeriments del país, tot i que, en el cas del gas natural (jaciments a Sūi, Mari, Khairpur, etc., units per gasoducte a Karāchi, Faisalabad i Islāmābād) la producció cobreix el consum amb escreix. Hi ha petroli a l’altiplà de Potwar, al Panjab, amb refineries a Korangi i Karāchi; la producció abasta (1996) al voltant del 40% del consum. L’electricitat és d’origen hidràulic en el 30% (1997), amb grans centrals a Warsak (riu Kābul), a Mangla i a Tarbela, a l’Indus, i cal destacar una important central nuclear prop de Karāchi. Hi ha carbó a Quetta i prop de Rāwalpindi (tres quartes parts del consum el 1996).

La indústria ocupava el 1999 el 9% de la població activa i aportava una quarta part del PIB. La branca més important és el tèxtil i, dins d’aquesta, l’elaboració de roba de cotó, concentrada a Karàchi, Hyderābād i Faisalabad, que aprofita la matèria primera del país i la mà d’obra barata i ha esdevingut el principal producte d’exportació. Altres subsectors del tèxtil són les manufactures de jute, llana i fibres sintètiques. Quant a la mecànica, hi ha construcció naval i muntatge d’automòbils a Karāchi i Lāhaur. També és important la química (Multan, Faisalabad), especialment la de fertilitzants i productes de base (àcid sulfúric, sosa, clor, urea i, a les refineries, productes petroliers). Altres indústries són: la del ciment (Karāchi, Sukkur, Hyderābād), la de polpa i paper, oleícola (Lāhaur, Hyderābād), sucrera (Bahāwalpur), d’altres productes alimentaris (lacticinis, conserves de peix i de carn), de la pell i el calçat, del tabac, de la fusta i articles esportius. El màxim centre industrial i port principal és Karāchi. Les comunicacions assoleixen la màxima densitat al llarg del curs de l’Indus (Karāchi-Islāmābād), però són insuficients cap a les àrees frontereres de l’W i del N, malgrat l’obertura d’una autovia de 800 km el 1978 d’Islāmābād a la província xinesa de Xinjiang. La xarxa de ferrocarrils tenia 8.775 km el 1997. El 1994 fou iniciat un projecte de ferrocarril per a comunicar el Pakistan i el Turkmenistan a través de l’Afganistan. El total de carreteres suma uns 230.000 km. Del 1974 al 1991 el govern pakistanès controlà tota la marina mercant, i fins el 1980 Karāchi fou l’unic port de mercaderies. El 1980 hom obrí el de Port Qasim, i el 1988 el de Port Pasni. Aeroports internacionals a Karāchi, Lāhaur, Peshāwar i Rāwalpindi. Fins el 1992 l’aviació fou monopoli de l’estat.

La balança comercial és clarament deficitària. Els tèxtils, especialment els filats i la roba de cotó, constitueixen vora el 70% de les exportacions, seguits de l’arròs (6%) i els cuirs (3%). Els principals compradors són els EUA (20%), la UE (20%), la Xina (9%) i el Japó (6%). Les importacions, procedeixen sobretot de l’Aràbia Saudita, Kuwait i els Emirats Àrabs pel que fa al petroli (20%), mentre que la resta (maquinària 18%, productes químics 5%, blat, 4%, ferro i acer 4%) prové bàsicament dels tres primers clients. L’enorme dèficit comercial, agreujat per la balança de serveis, és saldat en bona part amb les remeses de treballadors pakistanesos a l’estranger (uns dos milions, principalment als estats àrabs del golf Pèrsic i a l’Iran, però també a l’Europa occidental) i la resta, amb les dels bancs internacionals d’Occident (Banc Mundial, FMI, Banc Asiàtic de Desenvolupament), o d’estats àrabs (bancs “islàmics”). Amb una renda per habitant de 470 $ (1998), el desenvolupament del Pakistan és obstaculitzat per diversos factors, entre d’altres la inestabilitat política i els canvis traumàtics de govern, la corrupció, els conflictes militars amb l’Índia (sobretot arran del conflicte del Caixmir) i la implicació en les guerres de l’Afganistan, que eleven molt la despesa militar (fins el 5,7% del PNB el 1997; mitjana mundial: 2,6%). L’adopció d’un sistema econòmic de planificació centralitzada el 1958 no ajudà a millorar l’economia, per la qual cosa fou abandonat. El nou programa econòmic adoptat el 1988 incloïa, entre altres mesures, una reforma fiscal i un ampli programa de privatitzacions, amb el suport de l’FMI i altres institucions financeres internacionals. Tot i alguns resultats positius, la realització del projecte ha rebut forts revessos per la lentitud de l’estat a desfer-se de sectors econòmics clau i la incapacitat de fer front a un elevadíssim deute extern (51% del PNB el 1998). En 1990-98 el creixement anual mitjà del PNB fou de l’1,5%. i el de la població del 2,8%.

La geografia humana i la societat

Pakistan. Santuari a Taxila
© Fototeca.cat-Corel
El Pakistan té un dels increments demogràfics més alts del món (51% en 1961-72, i el 54% de 1972 a 2000). El creixement anual, però, ha disminuït substancialment: passà del 3,6% el 1973 al 2,3% el 2000. Tot i això, la taxa de natalitat és encara de les més elevades del món (3,3% el 2000; mitjana mundial: 2,2%), mentre que la de mortalitat presenta un contrast meys accentuat (1% davant el 0,9%). La densitat és molt irregular (353 h/km2 al Panjab i 19 h/km2 al Balutxistan). La població és bàsicament rural però en ràpida urbanització (del 80% els anys setanta al 67% el 2000), i la migració provocada per la creació dels estats del Pakistan i l’Índia i l’èxode rural donà lloc al creixement desproporcionat de ciutats com Karāchi (més de nou milions el 1998) i Lāhaur (uns 5 milions); unes altres ciutats importants són la capital, Islāmābād (mig milió), ciutat de nova planta creada prop de Rāwalpindi (1,5 milions h), Faisalabad (2 milions) i Hyderābād, Multan i Gujranwala amb 1,1 milions cadascuna. Cal comptar, a més, prop de dos milions de refugiats afganesos (2002), que generalment no apareixen en les estadístiques oficials. Ètnicament i lingüísticament la població és molt diversa: bé que els panjabis constitueixen prop del 50% de la població, l’idioma oficial és l’urdú (7,6%). Altres grups importants són els paixtus (13%), els sindhis (12%) i els saraikis (10%). La religió predominant (i oficial) és l’islamisme (95%). Independent des del 1947, el Pakistan és, des del 1956, una república; dividit inicialment en dues regions, perdé l’oriental el 1971, en esdevenir aquesta Bangla Desh. Segons la constitució del 1973 (esmenada i suspesa diverses vegades per règims militars, el darrer cop el 1999), té el poder executiu el primer ministre, el qual confia la funció legislativa a un parlament bicameral elegit periòdicament per sufragi universal. El Pakistan és membre de l’ONU, del Pla Colombo i de l’Organització de la Conferència Islàmica.

La història

Identificat amb la història del Panjab i amb la de l’Índia musulmana (Índia), el Pakistan esdevingué independent (15 d’agost de 1947), dividit en dues parts, el Pakistan Oriental —antiga Bengala Oriental— i el Pakistan Occidental —Sind, Balutxistan, Frontera Nord-oest, Caixmir i gran part del Panjab—, separades per l’estat indi. La Lliga Musulmana, sorgida el 1906, del Congrés Nacional Indi, assolí la partició del domini britànic segons un criteri religiós, entre hindús i musulmans. La guerra provocada per la disputa sobre les aigües de l’Indus amb l’Índia (1948) acabà amb l’annexió del Caixmir a aquest estat (1949). Mort Ali Jinnah, fundador del país i primer governador general (1948), fou succeït per Liaqat ‘Ali Khān, l’assassinat del qual (1951) accentuà la inestabilitat i la dependència pakistanesa respecte a la Gran Bretanya i els EUA. La llarga polèmica entre musulmans tradicionalistes i modernistes culminà amb la creació de la República Islàmica del Pakistan (1956). Després del cop d’estat (1958), el general Ayūb Khān assumí el poder i elaborà una nova constitució (1962). S'enfrontà debades amb l’Índia per la qüestió del Caixmir —la conferència de Taixkent (1966) la deixà estacionària— fou obligat a dimitir (1969) i el seu substitut, Muḥammad Yaya Khān, suspengué la constitució del 1962.

Des del 1970 les relacions entre ambdós Pakistans esdevingueren molt tenses: la Lliga Awami, partidària de la independència, guanyà les eleccions a la part oriental (1971), que s’insurgí. L’Índia, que intervingué en la repressió, la sotmeté (1971); a la banda occidental, la guerra, que dirimí de nou la qüestió del Caixmir, restà estabilitzada. Ajudat per l’Índia, el Pakistan Oriental assolí la independència (1972) sota el nom de Bangla Desh. La derrota feu dimitir Yaya Khān, el qual fou succeït per Ali Bhutto, que tornà al règim parlamentari i reconegué la independència de Bangla Desh (1974). Pel juliol del 1977, però, fou deposat per un cop d’estat militar dirigit pel general Muḥammad Zia ul-Haq. El règim militar derogà la constitució, dissolgué el parlament, establí la llei marcial i feu detenir Ali Bhutto, el qual fou jutjat i executat (1979). Zia ul-Haq assumí la presidència del país el 1978 i instaurà un govern civil controlat per l’exèrcit, que emprengué una islamització del país.

Després de la invasió soviètica de l’Afganistan (1979), el Pakistan donà un actiu suport a les milícies islàmiques que enderrocaren el règim comunista (1988), i posteriorment s’immiscí en les lluites entre les diverses faccions afganeses, afavorint els sectors islamistes més radicals. Després de la mort de Zia (1988), un Consell Nacional d’Emergència convocà unes eleccions que guanyà el Partit Popular del Pakistan, liderat per Benazir Bhutto, que assumí el càrrec de primera ministra (1988). A l’agost de 1990, el cap d’estat Ghulam Ishaq Khan destituí tanmateix la primera ministra Benazir Bhutto, víctima de les pressions de l’exèrcit i de les prèdiques dels ulemes, que no toleraven que una dona, contradient les doctrines islàmiques, portés les regnes del país, i de les freqüents acusacions de corrupció dirigides a la família i l’entorn de la presidenta. A la decisió hi havia contribuït l’agreujament de la tensió amb l’Índia, arran de la conflictivitat en el Jammu i el Caixmir, però també a la pròpia regió del sind i a la seva capital, Karachi, on el malestar s’havia agreujat tant que l’exèrcit pressionà el govern amb l’amenaça de la intervenció directa. Els resultats de les eleccions de l’octubre de 1990, que Benazir Bhutto qualificà de fraudulentes, donaren una victòria contundent a l’Aliança Democràtica Islàmica, la formació de Nawaz Sharif front al PPP que s’enfonsà (105 escons contra 45). Les mesures econòmiques del nou govern es traduïren, a les acaballes del 1991, en una millora del dèficit pressupostari, de la inflació i del deute exterior, resultat d’un ampli programa de privatitzacions que, com a contrapartida, significà l’acomiadament de molts treballadors. En les eleccions generals del 1993 Sharif i el seu partit resultaren derrotats en benefici del PPP, liderat per Benazir Bhutto, que es convertí de nou en primera ministra.

El govern de Bhutto no donà resposta durant el 1994 a les demandes d’habitatge, escoles, hospitals, aliments i feina de la població, ja que s’abandonà el programa de reformes socials promès durant les eleccions. El descontentament popular determinà que al llarg del 1995 la vida política pakistanesa estigués dominada per l’enfortiment de les opcions polítiques islamistes i l’enfrontament confessional, la crisi econòmica i la pròpia debilitat del govern, afeblit pels nombrosos escàndols de corrupció. Aquests factors impulsaren el president Faruk Ahmed Leghari a dissoldre el mes de novembre del 1996 el parlament, destituir la primera ministra i convocar eleccions anticipades per al febrer del 1997, les quals foren guanyades per la Lliga Musulmana de Pakistan, liderada per Nawaz Sharif, que esdevingué de nou primer ministre. El primer any de la seva gestió estigué marcat per l’escàs desenvolupament de les institucions, paralitzades per constants conflictes entre poders. El govern tampoc no pogué controlar la violència entre confessions religioses, especialment sunnites i xiïtes, que protagonitzaren diverses massacres, com la del cementiri de Lāhaur al gener del 1998, on moriren 25 xiïtes. Tanmateix, els desequilibris regionals intensificaren la inestabilitat política amb creixents demandes de confederalització per part de paixtus, balutxis i sindhis, descontents amb el desequilibri d’inversions en favor del Panjab. Els problemes també cresqueren a l’exterior, on el suport donat pel govern a les milícies talibans li comportaren el progressiu aïllament internacional. El canvi de govern a l’Índia al març del 1998 inaugurà una nova etapa de tensió entre ambdós països arran del contenciós del Caixmir. Aquesta situació desembocà en les proves nuclears del maig del 1998, que comportaren una condemna unànime de la comunitat internacional i la retirada dels ajuts i crèdits corresponents. La inestabilitat s’estengué fins a les relacions amb l’exèrcit, tot i que, paradoxalment, la seva intervenció en l’economia per rescatar sectors i administracions en situació de fallida fou cada vegada més recurrent a partir de mitjan 1998. L’any 1999 la situació esclatà amb el col·lapse de l’economia, que s’havia estancat, i de la política a mesura que el govern perdia progressivament el suport de la societat, assolada per la violència desencadenada per les confessions religioses i entre faccions de l’ètnia obú.

En aquest context, l’11 d’octubre de 1999 el general Pervaiz Musharraf deposà el govern, declarà l’estat d’emergència, suspengué la constitució i dissolgué les cambres. L’ex-primer ministre Sharif fou condemnat a presó a l’abril del 2000, però fou amnistiat al desembre del mateix any. Tot i que Musharraf prometé convocar eleccions, sense partits, per a mitjan any 2001, mantingué la dissolució de les cambres legislatives, promulgà una nova carta fonamental per substituir la Constitució i al juny del 2001 es proclamà president, càrrec que afegí al de cap de l’executiu. El cop fou àmpliament criticat per la comunitat internacional (entre altres sancions, el Pakistan fou suspès del Commonwealth), però, arran de la ràpida condemna dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, Musharraf esdevingué un estret aliat de la lluita dels EUA contra el terrorisme global. Aquest posicionament, bé que internacionalment avalà el seu règim i contribuí a una intensificació de l’ajut econòmic, a l’aixecament parcial, el mateix 2001, de les sancions pels assaigs nuclears del 1998 i a la readmissió al Commonwealth el 2004, deteriorà greument la relació de Musharraf amb amplis sectors d’una població majoritàriament islàmica. Tot i que el general intentà guanyar-se els sectors més moderats del clergat, el desmantellament per la força dels camps d’entrenament de milícies islàmiques a la regió fronterera amb el Pakistan, el suport a l’enderrocament nord-americà dels talibans (malgrat que el Pakistan havia estat un dels pocs estats del món a reconèixer aquest règim) i als governs afganesos de transició, com també al constituït després de les eleccions de l’octubre del 2004, i la persecució a què sotmeté l’organització Al-Qā'ida (entre el 2001 i el 2004 detingué més de 500 presumptes membres) i grups afins suscitaren sovint una virulenta i multitudinària oposició, i diversos atemptats fallits contra la seva persona i contra interessos i ciutadans occidentals al Pakistan. En aquest escenari tan hostil, Musharraf intentà consolidar-se concentrant poders en la seva persona i cercant una discutida legitimació popular: després de guanyar el referèndum de l’abril del 2002 que el confirmava com a cap d’estat en els següents cinc anys (consulta, tanmateix, titllada de fraudulenta i objecte de nombroses irregularitats), a l’agost del 2002 es dotà de poders per a dissoldre un parlament electe.

A l’octubre se celebraren les primeres eleccions després del cop d’estat, i la fragmentació del vot donà lloc a una fràgil coalició de govern, que elegí com a primer ministre Zafarullah Khan Jamali, estret col·laborador de Musharraf (substituït a l’agost del 2004 per Shaukat Aziz). En les eleccions al senat del febrer del 2003 el partit de Musharraf obtingué un primer lloc destacat. A l’abril del 2004, amb la creació d’un Consell Nacional de Seguretat s’institucionalitzà la intervenció en l’àmbit civil de l’exèrcit; Musharraf en fou confirmat cap suprem. Malgrat que aquests primers anys del s.XXI la lluita contra el terrorisme islamista radical desvià en part l’atenció del conflicte del Caixmir, que enfrontava el Pakistan amb l’Índia, aquest continuà essent un dels focus de tensió internacional més greus per la potencialitat nuclear d’ambdós bàndols: poc després de la seva investidura, al juliol del 2001 Musharraf reprengué negociacions amb l’Índia (trencades dos anys abans), però el fracàs de l’intent es reflectí fins a mitjan 2002 en una escalada de la tensió: a un nou intercanvi d’hostilitats a la frontera del Caixmir amb el Pakistan seguiren la imposició mútua de sancions, la concentració de tropes i l’assaig de míssils potencialment nuclears a la zona per part del Pakistan. Al juny les diplomàcies dels EUA i la Gran Bretanya es mobilitzaren per evitar el que semblava una guerra imminent, esforç que aparentment aconseguí resultats positius quan al novembre del 2003 ambdues parts acordaren un alto el foc i, al desembre, reprendre les comunicacions aèries i permetre la utilització dels espais aeris respectius. La distensió tingué continuïtat al llarg del 2004 i es materialitzà a l’abril del 2005 amb la inauguració de la primera línia d’autobusos transfronterera a la regió. Tot i això, a l’agost del 2005 el Pakistan feu un assaig amb el seu primer míssil de creuer nuclear. Relacionat amb aquest conflicte, al febrer del 2004 hi hagué un gran escàndol quan Abdul Qadeer Khan, un dels artífexs del programa nuclear del Pakistan, reconegué haver filtrat informació secreta a estats tercers.

A l’octubre del 2005 tingué lloc al Caixmir pakistanès un terratrèmol que causà una mortaldat estimada entre 60.000 i 80.000 víctimes, a més d’una gran destrucció. La mobilització del país després de la catàstrofe tingué un efecte catalitzador de la solidaritat en la societat civil pakistanesa, alhora que l’actuació de l’exèrcit fou objecte de controvèrsia. Al febrer del 2007, ambdós estats signaren un acord per a reduir el risc d’una confrontació nuclear. Paral·lelament a les fluctuacions en el conflicte amb el Caixmir Musharraf hagué d’afrontar el progressiu agreujament del terrorisme i una contestació al seu règim cada cop més virulenta: els enfrontaments entre xiïtes i sunnites tingueren episodis especialment sagnants al maig del 2004 i al febrer i l’abril del 2006 en diversos atemptats suïcides i, per la seva banda, els atacs de les milícies balutxis sabotejaren i obligaren a tancar la principal planta d’extracció de gas natural al gener del 2005. A l’agost del 2006 la mort del prominent líder balutxi Nawab Akbar Bugti a mans de les forces de seguretat donà lloc a violentes protestes.

Fou, però, la persecució del fonamentalisme islàmic que posà les dificultats més grans al govern pakistanès. Acusat pels EUA de no adoptar unes mesures prou contundents malgrat el seu compromís explícit amb la lluita antiterrorista global, arran dels atemptats de Londres del juny del 2005 (després del qual es descobriren connexions dels autors amb el Pakistan) tingueren lloc massives detencions de militants islamistes i entre l’octubre del 2006 i l’octubre del 2007 l’exèrcit feu diverses incursions a la frontera amb l’Afganistan, zona que el president d’aquest país havia qualificat de santuari d’Al-Qā‘ida i dels talibans. La tensió amb els radicals islàmics, que perpetraren nombrosos atemptats suïcides contra objectius civils i occidentals al llarg del 2007, arribà a un punt culminant al juliol del 2007 amb l’assalt de forces de seguretat a la Mesquita Roja d’Islamabad, considerada pel govern un centre de reclutament de terroristes. A aquests conflictes se superposà el 2007 una crisi institucional provocada per l’autoritarisme creixent del règim (al març fou suspès un jutge especialment conegut per la inflexibilitat davant dels abusos de poder i a l’octubre hom dictà mesures de control sobre els mitjans de comunicació) i la qüestionada legitimitat de Musharraf per a ocupar la presidència, càrrec que assolí en unes polèmiques eleccions al novembre. Davant la persistència de les crítiques Musharraf declarà l’estat d’emergència, dissolgué la cúpula judicial, n'empresonà els jutges i en nomenà una de composta per membres addictes, mesures que causaren una gran contestació internacional, una nova suspensió del Commonwealth i que obligaren Musharraf a dimitir els càrrecs militars i aixecar l’estat d’emergència al desembre.

En la campanya de les eleccions legislatives previstes per al gener del 2008 emergí amb força la líder del PPP i ex-primera ministra Benazir Bhutto, la qual, juntament amb l’expresident Nawaz Sharif, retornà de l’exili i, després de molts obstacles pogué incorporar-se a la cursa electoral. Bhutto, però, fou assassinada a Rawalpindi en un atemptat perpetrat per terroristes islàmics al desembre i, enmig d’acusacions de negligència deliberada de les forces de seguretat, les eleccions foren posposades al febrer. Els resultats donaren majoria al PPP, ara liderat pel vidu de Bhutto Asif Ali Zardari, que obtingué poc més del 30% dels vots, seguit del Partit de la Lliga Musulmana de Sharif, amb prop del 25% dels vots. Per la seva banda, el tercer lloc del partit liderat per Musharraf, la Lliga Musulmana del Pakistan (15%) comprometia la seva continuïtat al capdavant del país, i els partits més declaradament islàmics patiren un fort descens que, a la frontera amb l’Afganistan, beneficià el secular i nacionalista paixtu Partit Nacional Awami. Finalment, al març fou constituït un govern de coalició entre el PPP i la Lliga Musulmana de Sharif, amb Yusuf Raza Gillani com a primer ministre. Una de les primeres mesures en accedir al càrrec fou l’alliberament dels jutges que Musharraf havia empresonat. A l’agost, el nou govern inicià un procés de destitució de Musharraf, el qual dimití el mateix mes, i al mes següent el parlament aprovà per àmplia majoria el nomenament de Zardari com a nou president.

Llegir més...