La geografia física
El Pakistan és format per tres regions ben diferenciades: la regió muntanyosa del N i el NE, el Balutxistan i la vall de l’Indus. La primera inclou una part del Karakoram, que culmina al K2 (8.611 m), els contraforts de l’Hindūkush a l’W i de l’Himàlaia a l’E; de clima típicament alpí, té precipitacions abundants, sobretot de neu, que en el desglaç provoquen les fortes crescudes de l’Indus i dels seus afluents; el bosc desapareix amb l’altitud i l’extrem nord és el domini de les glaceres.
Pics de l’Himàlaia en el territori del Pakistan fent frontera amb la Xina
© Corel Professional Photos
El Balutxistan és format pels contraforts de l’altiplà iranià, que davalla cap a l’Indus; vents secs i càlids de la península Aràbiga el converteixen en una vasta extensió desèrtica i estèpica, interrompuda per llacs salats (hāmūn Māshkel), on es drecen relleus irregulars (monts Sulaimān, Koh Kīrthar); poc apte per als conreus, per l’aridesa del sòl i la dèbil pluviositat, hi abunden tanmateix els ramats nòmades. La vall de l’Indus és una plana immensa que des dels vessants muntanyosos descendeix fins a la mar d’Aràbia; poc influïda pel monsó del SW, és seca i calorosa, amb escassa vegetació i sotmesa a inundacions durant les crescudes de l’aigua; la fertilitat del sòl, format per dipòsits al·luvials, ha permès de dur a terme transformacions considerables, sobretot al Panjab i al Sind. La construcció de preses i de canals de regadiu hi han permès la creació d’àrees agrícoles florents, amb camps de cereals, plantacions de cotó, tabac i canya de sucre.
La geografia econòmica i l’economia
L’economia és essencialment agrícola, activitat que el 1999 ocupava prop del 41% de la població activa i proporcionava una quarta part del PIB. Els conreus, que ocupen el 27% del territori, són limitats per la gran extensió de superfície desèrtica o semidesèrtica (62%), que requereix grans capitals per a fer-la productiva mitjançant la construcció de preses per al regatge; a més, també cal impedir l’esterilització del sòl per la sal. L’àrea pròpiament agrícola es concentra a les vores irrigades de l’Indus i els seus afluents. Els principals conreus són el cotó, base de la primera indústria i de les exportacions del país (quart productor mundial de fibra i de fil), seguit de l’arròs, que és a més molt important per al consum intern, juntament amb altres cereals (blat, mill, melca, blat de moro i ordi). També cal esmentar altres conreus: canya de sucre, tabac, patates, llegums (cigrons principalment), oleaginoses (colza, sèsam, cacauets, a més de llavor de cotó), cànem, hortalisses, farratge i fruites (cítrics, pomes, peres, bananes i dàtils). Cal importar aliments per a subvenir a les necessitats de la població. La ramaderia és important: tercer cabal del món en búfals (que proveeixen també d’energia per a les feines agrícoles) i en cabres. La llana produïda pel bestiar oví és en part destinada a l’exportació (catifes de Panjab, de la Frontera del Nord-oest del Balutxistan), pell i cuir. La pesca produeix un excedent, que és exportat a l’Índia i a Sri Lanka. Els boscs ocupen tan sols el 4,5% del territori, però l’activitat forestal hi té importància. Quant a la mineria, hom pot esmentar la cromita (Hindubāgh), la sal gemma i la marina, l’antimoni, el sofre, els minerals de ferro, el manganès i la magnesita, si bé els més importants són, a banda els hidrocarburs, el grafit, els fosfats, el coure i la pedra calcària. Els recursos energètics són insuficients per als requeriments del país, tot i que, en el cas del gas natural (jaciments a Sūi, Mari, Khairpur, etc., units per gasoducte a Karachi, Faisalabad i Islamabad) la producció cobreix el consum amb escreix. Hi ha petroli a l’altiplà de Potwar, al Panjab, amb refineries a Korangi i Karachi; la producció abasta (1996) al voltant del 40% del consum. L’electricitat és d’origen hidràulic en el 30% (1997), amb grans centrals a Warsak (riu Kābul), a Mangla i a Tarbela, a l’Indus, i cal destacar una important central nuclear prop de Karachi. Hi ha carbó a Quetta i prop de Rāwalpindi (tres quartes parts del consum el 1996).
La indústria ocupava el 1999 el 9% de la població activa i aportava una quarta part del PIB. La branca més important és el tèxtil i, dins d’aquesta, l’elaboració de roba de cotó, concentrada a Karàchi, Hyderābād i Faisalabad, que aprofita la matèria primera del país i la mà d’obra barata i ha esdevingut el principal producte d’exportació. Altres subsectors del tèxtil són les manufactures de jute, llana i fibres sintètiques. Quant a la mecànica, hi ha construcció naval i muntatge d’automòbils a Karachi i Lāhaur. També és important la química (Multan, Faisalabad), especialment la de fertilitzants i productes de base (àcid sulfúric, sosa, clor, urea i, a les refineries, productes petroliers). Altres indústries són: la del ciment (Karachi, Sukkur, Hyderābād), la de polpa i paper, oleícola (Lāhaur, Hyderābād), sucrera (Bahāwalpur), d’altres productes alimentaris (lacticinis, conserves de peix i de carn), de la pell i el calçat, del tabac, de la fusta i articles esportius. El màxim centre industrial i port principal és Karachi. Les comunicacions assoleixen la màxima densitat al llarg del curs de l’Indus (Karachi-Islamabad), però són insuficients cap a les àrees frontereres de l’W i del N, malgrat l’obertura d’una autovia de 800 km el 1978 d’Islamabad a la província xinesa de Xinjiang. La xarxa de ferrocarrils tenia 8.775 km el 1997. El 1994 fou iniciat un projecte de ferrocarril per a comunicar el Pakistan i el Turkmenistan a través de l’Afganistan. El total de carreteres suma uns 230.000 km. Del 1974 al 1991 el govern pakistanès controlà tota la marina mercant, i fins el 1980 Karachi fou l’unic port de mercaderies. El 1980 hom obrí el de Port Qasim, i el 1988 el de Port Pasni. Aeroports internacionals a Karachi, Lāhaur, Peshāwar i Rāwalpindi. Fins el 1992 l’aviació fou monopoli de l’estat.
La balança comercial és clarament deficitària. Els tèxtils, especialment els filats i la roba de cotó, constitueixen vora el 70% de les exportacions, seguits de l’arròs (6%) i els cuirs (3%). Els principals compradors són els EUA (20%), la UE (20%), la Xina (9%) i el Japó (6%). Les importacions, procedeixen sobretot de l’Aràbia Saudita, Kuwait i els Emirats Àrabs pel que fa al petroli (20%), mentre que la resta (maquinària 18%, productes químics 5%, blat, 4%, ferro i acer 4%) prové bàsicament dels tres primers clients. L’enorme dèficit comercial, agreujat per la balança de serveis, és saldat en bona part amb les remeses de treballadors pakistanesos a l’estranger (uns dos milions, principalment als estats àrabs del golf Pèrsic i a l’Iran, però també a l’Europa occidental) i la resta, amb les dels bancs internacionals d’Occident (Banc Mundial, FMI, Banc Asiàtic de Desenvolupament), o d’estats àrabs (bancs “islàmics”). Amb una renda per habitant de 470 $ (1998), el desenvolupament del Pakistan és obstaculitzat per diversos factors, entre d’altres la inestabilitat política i els canvis traumàtics de govern, la corrupció, els conflictes militars amb l’Índia (sobretot arran del conflicte del Caixmir) i la implicació en les guerres de l’Afganistan, que eleven molt la despesa militar (fins el 5,7% del PNB el 1997; mitjana mundial: 2,6%). L’adopció d’un sistema econòmic de planificació centralitzada el 1958 no ajudà a millorar l’economia, per la qual cosa fou abandonat. El nou programa econòmic adoptat el 1988 incloïa, entre altres mesures, una reforma fiscal i un ampli programa de privatitzacions, amb el suport de l’FMI i altres institucions financeres internacionals. Tot i alguns resultats positius, la realització del projecte ha rebut forts revessos per la lentitud de l’estat a desfer-se de sectors econòmics clau i la incapacitat de fer front a un elevadíssim deute extern (51% del PNB el 1998). En 1990-98 el creixement anual mitjà del PNB fou de l’1,5%. i el de la població del 2,8%.
La geografia humana i la societat
Santuari a Taxila
© Fototeca.cat-Corel
El Pakistan té un dels increments demogràfics més alts del món (51% en 1961-72, i el 54% de 1972 a 2000). El creixement anual, però, ha disminuït substancialment: passà del 3,6% el 1973 al 2,3% el 2000. Tot i això, la taxa de natalitat és encara de les més elevades del món (3,3% el 2000; mitjana mundial: 2,2%), mentre que la de mortalitat presenta un contrast menys accentuat (1% davant el 0,9%). La densitat és molt irregular (353 h/km2 al Panjab i 19 h/km2 al Balutxistan). La població és bàsicament rural però en ràpida urbanització (del 80% els anys setanta al 67% el 2000), i la migració provocada per la creació dels estats del Pakistan i l’Índia i l’èxode rural donà lloc al creixement desproporcionat de ciutats com Karachi (més de nou milions el 1998) i Lāhaur (uns 5 milions); unes altres ciutats importants són la capital, Islamabad (mig milió), ciutat de nova planta creada prop de Rāwalpindi (1,5 milions), Faisalabad (2 milions) i Hyderābād, Multan i Gujranwala amb 1,1 milions cadascuna. Cal comptar, a més, prop de dos milions de refugiats afganesos (2002), que generalment no apareixen en les estadístiques oficials. Ètnicament i lingüísticament la població és molt diversa: bé que els panjabis constitueixen prop del 50% de la població, l’idioma oficial és l’urdú (7,6%). Altres grups importants són els paixtus (13%), els sindhis (12%) i els saraikis (10%). La religió predominant (i oficial) és l’islamisme (95%). Independent des del 1947, el Pakistan és, des del 1956, una república; dividit inicialment en dues regions, perdé l’oriental el 1971, en esdevenir aquesta Bangladesh. Segons la constitució del 1973 (esmenada i suspesa diverses vegades per règims militars, el darrer cop el 1999), té el poder executiu el primer ministre, el qual confia la funció legislativa a un parlament bicameral elegit periòdicament per sufragi universal. El Pakistan és membre de l’ONU, del Pla Colombo i de l’Organització de la Conferència Islàmica.
La història
De la independència a la partició (1948-1971)
Identificat amb la història del Panjab i amb la de l’Índia musulmana, el Pakistan esdevingué independent (15 d’agost de 1947), dividit en dues parts, el Pakistan Oriental —antiga Bengala Oriental— i el Pakistan Occidental —Sind, Balutxistan, Frontera Nord-oest, Caixmir i gran part del Panjab—, separades per l’estat indi. La Lliga Musulmana, sorgida el 1906, del Congrés Nacional Indi, assolí la partició del domini britànic segons un criteri religiós, entre hindús i musulmans. La guerra provocada per la disputa sobre les aigües de l’Indus amb l’Índia (1948) acabà amb l’annexió del Caixmir a aquest estat (1949). Mort Ali Jinnah, fundador del país i primer governador general (1948), fou succeït per Liaqat ‘Ali Khān, l’assassinat del qual (1951) accentuà la inestabilitat i la dependència pakistanesa respecte a la Gran Bretanya i els EUA. La llarga polèmica entre musulmans tradicionalistes i modernistes culminà amb la creació de la República Islàmica del Pakistan (1956). Després del cop d’estat (1958), el general Ayūb Khān assumí el poder i elaborà una nova constitució (1962). S’enfrontà debades amb l’Índia per la qüestió del Caixmir —la conferència de Taixkent (1966) la deixà estacionària— fou obligat a dimitir (1969) i el seu substitut, Muḥammad Yaya Khān, suspengué la constitució del 1962. Des del 1970 les relacions entre ambdós Pakistans esdevingueren molt tenses: la Lliga Awami, partidària de la independència, guanyà les eleccions a la part oriental (1971), que s’insurgí. L’Índia, que intervingué en la repressió, la sotmeté (1971); a la banda occidental, la guerra, que dirimí de nou la qüestió del Caixmir, restà estabilitzada. Ajudat per l’Índia, el Pakistan Oriental assolí la independència (1972) sota el nom de Bangladesh.
Fins el cop d’estat de Musharraf (1971-1999)
La derrota feu dimitir Yaya Khān, el qual fou succeït per Ali Bhutto, que tornà al règim parlamentari i reconegué la independència de Bangladesh (1974). Pel juliol del 1977, però, fou deposat per un cop d’estat militar dirigit pel general Muḥammad Zia ul-Haq. El règim militar derogà la constitució, dissolgué el parlament, establí la llei marcial i feu detenir Ali Bhutto, el qual fou jutjat i executat (1979). Zia ul-Haq assumí la presidència del país el 1978 i instaurà un govern civil controlat per l’exèrcit, que emprengué una islamització del país. Després de la invasió soviètica de l’Afganistan (1979), el Pakistan donà un actiu suport a les milícies islàmiques que enderrocaren el règim comunista (1988), i posteriorment s’immiscí en les lluites entre les diverses faccions afganeses, afavorint els sectors islamistes més radicals. Després de la mort de Zia (1988), es convocaren eleccions que guanyà el Partit Popular del Pakistan, liderat per la filla d’Ali Bhutto, Benazir Bhutto, que esdevingué primera ministra (1988). L’agost del 1990, el cap d’estat Ghulam Ishaq Khan la destituí com a resultat tant de les pressions de l’exèrcit i de les prèdiques dels ulemes, com de les freqüents acusacions de corrupció dirigides a la família i l’entorn de la primera ministra. Contribuïren a agreujar la crisi la tensió amb l’Índia pel conflicte al Caixmir, però també a la pròpia regió del sind i a la seva capital, Karachi. Els resultats de les eleccions de l’octubre del 1990, que Benazir Bhutto qualificà de fraudulentes, donaren una victòria contundent a l’Aliança Democràtica Islàmica, la formació de Nawaz Sharif, front al PPP, que s’enfonsà. L’ampli programa de privatitzacions comportà, a les acaballes del 1991, una millora del dèficit pressupostari, però, en contrapartida, significà l’acomiadament de molts treballadors. En les eleccions generals del 1993 Sharif i el seu partit resultaren derrotats en benefici del PPP i Bhutto es convertí de nou en primera ministra. El seu govern, però, no donà respostes a les expectatives de reforma, i al llarg del 1995 la vida política pakistanesa estigué dominada per l’enfortiment de les opcions polítiques islamistes i l’enfrontament confessional, la crisi econòmica i la pròpia debilitat del govern, afeblit pels escàndols de corrupció. Aquests factors impulsaren el president Faruk Ahmed Leghari a dissoldre el mes de novembre del 1996 el parlament, destituir la primera ministra i convocar eleccions anticipades (febrer del 1997). Guanyades per la Lliga Musulmana de Pakistan, el primer any de la gestió del cap de govern Nawaz Sharif estigué paralitzat per constants conflictes entre els tres poders. Els enfrontaments religiosos, especialment entre sunnites i xiïtes, donaren lloc a massacres, com la del cementiri de Lāhaur (gener del 1998), on moriren 25 xiïtes. Els desequilibris regionals intensificaren la inestabilitat política amb creixents demandes de confederalització per part de paixtus, balutxis i sindhis, descontents amb el desequilibri d’inversions en favor del Panjab. En política exterior, el suport al règim dels talibans a l’Afganistan des del setembre del 1996 (el Pakistan fou un dels pocs estats que el reconegueren) comportà l’aïllament internacional del Pakistan. El canvi de govern a l’Índia el març del 1998 inaugurà una nova etapa de tensió entre ambdós països arran del contenciós del Caixmir, que tingué la màxima expressió en les proves nuclears del maig del 1998, condemnades per la comunitat internacional, i la retirada dels ajuts i crèdits corresponents. La inestabilitat s’estengué fins a les relacions amb l’exèrcit, tot i que, paradoxalment, la seva intervenció en l’economia per rescatar sectors i administracions en situació de fallida fou cada vegada més recurrent a partir de mitjan 1998. L’any 1999 la situació esclatà amb el col·lapse de l’economia, que s’havia estancat, i de la política a mesura que el govern perdia progressivament el suport. En aquest context, l’11 d’octubre de 1999 el general Pervaiz Musharraf deposà el govern, declarà l’estat d’emergència, suspengué la constitució i dissolgué les cambres. L’ex-primer ministre Sharif fou condemnat a presó l’abril del 2000, però fou amnistiat al desembre del mateix any.
La dictadura de Musharraf (2000-2008)
Tot i que Musharraf prometé convocar eleccions, sense partits, per a mitjan any 2001, mantingué la dissolució de les cambres legislatives, promulgà una nova carta fonamental per a substituir la Constitució i al juny del 2001 es proclamà president, càrrec que afegí al de cap de l’executiu. El cop fou àmpliament criticat per la comunitat internacional (entre altres sancions, el Pakistan fou suspès del Commonwealth fins el 2004), però, arran de la ràpida condemna dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, Musharraf esdevingué un estret aliat de la lluita dels EUA contra el terrorisme global. Aquest posicionament, bé que internacionalment avalà el seu règim, provocà l'hostilitat d’amplis sectors de la població, molt majoritàriament islàmica. El desmantellament per la força dels camps d’entrenament de milícies islamistes a la regió fronterera amb l’Afganistan, el suport a l’enderrocament nord-americà dels talibans i als successius governs afganesos prooccidentals, i la persecució a què sotmeté l’organització Al-Qā'ida i grups afins suscitaren sovint una virulenta i multitudinària oposició, i diversos atemptats fallits contra Musharraf i contra interessos i ciutadans occidentals al Pakistan. En aquest escenari, Musharraf intentà consolidar-se concentrant poders i cercant una discutida legitimació popular convocant un referèndum l’abril del 2002 que el confirmà com a cap d’estat en els següents cinc anys (consulta, tanmateix, titllada de fraudulenta i objecte de nombroses irregularitats). A l’octubre se celebraren les primeres eleccions després del cop d’estat, i la fragmentació del vot donà lloc a una fràgil coalició de govern, que elegí com a primer ministre Zafarullah Khan Jamali, estret col·laborador de Musharraf (substituït l’agost del 2004 per Shaukat Aziz). L’abril del 2004, amb la creació d’un Consell Nacional de Seguretat presidit per Musharraf s’institucionalitzà la intervenció en l’àmbit civil de l’exèrcit. Malgrat que aquests primers anys del segle XXI la lluita contra el terrorisme islamista radical desvià en part l’atenció del conflicte del Caixmir, el juliol del 2001 Musharraf reprengué negociacions amb l’Índia (trencades dos anys abans). El fracàs de l’intent es reflectí fins a mitjan 2002 en una escalada d’hostilitats a la frontera, la imposició mútua de sancions, la concentració de tropes i l’assaig de míssils potencialment nuclears a la zona. Al juny les diplomàcies dels EUA i la Gran Bretanya es mobilitzaren per evitar el que semblava una guerra imminent. Després d’un alto el foc, el desembre del 2003 es reprengueren les comunicacions. La distensió tingué continuïtat i es materialitzà l’abril del 2005 amb la inauguració de la primera línia d’autobusos transfronterera. Tot i això, l’agost del 2005 el Pakistan feu un assaig amb el seu primer míssil de creuer nuclear. El febrer del 2004 hi hagué un gran escàndol quan Abdul Qadeer Khan, un dels artífexs del programa nuclear del Pakistan, reconegué haver filtrat informació secreta a estats tercers. L’octubre del 2005 tingué lloc al Caixmir pakistanès un terratrèmol que causà una mortaldat estimada entre 60.000 i 80.000 víctimes. La mobilització del país després de la catàstrofe tingué un efecte catalitzador de la solidaritat en la societat civil pakistanesa. El febrer del 2007, ambdós estats signaren un acord per a reduir el risc d’una confrontació nuclear. La persecució del fonamentalisme islàmic i el terrorisme (contra els quals els Estats Units acusaven el Pakistan de no adoptar mesures prou contundents) se situà de nou com a prioritat arran dels atemptats de Londres del juny del 2005, que posaren al descobert connexions dels autors amb el Pakistan. Les massives detencions, culminades el juliol del 2007 amb l’assalt de forces de seguretat a la Mesquita Roja d’Islamabad, considerada un centre de reclutament de terroristes, i les incursions a la frontera amb l’Afganistan (qualificada pel president d’aquest país de santuari d’Al-Qā‘ida i dels talibans) entre l’octubre del 2006 i l’octubre del 2007, comportaren represàlies en forma d’atemptats suïcides contra objectius civils i occidentals al llarg del 2007. A aquests conflictes se superposà el 2007 una crisi institucional provocada per la suspensió d’un jutge especialment conegut per la inflexibilitat davant les intromissions de l’executiu en la judicatura. En unes polèmiques eleccions, al novembre Musharraf revalidà la presidència. Davant la persistència de les crítiques, Musharraf declarà l’estat d’emergència, dissolgué i empresonà la cúpula judicial, i en nomenà una de composta per membres addictes, mesures que causaren una gran contestació internacional, una nova suspensió del Commonwealth i que l’obligaren a dimitir els càrrecs militars, aixecar l’estat d’emergència al desembre i convocar eleccions. En la campanya de les eleccions previstes per al gener del 2008, Benazir Bhutto fou assassinada a Rāwalpindi en un atemptat perpetrat per terroristes islamistes al desembre. Posposades les eleccions al febrer, els resultats donaren majoria al seu partit (PPP), seguit de la Lliga Musulmana de Sharif. Al març fou constituït un govern de coalició entre el PPP i la Lliga Musulmana de Sharif, amb Yusuf Raza Gillani com a primer ministre. Una de les primeres mesures en accedir al càrrec fou l’alliberament dels jutges que Musharraf havia empresonat. A l’agost, el nou govern inicià un procés de destitució de Musharraf, el qual dimití el mateix mes, i al mes següent el parlament aprovà per àmplia majoria el nomenament del vidu de Bhutto, Asif Ali Zardari, com a nou president.
Del restabliment del règim parlamentari ençà
El nou govern civil hagué d’enfrontar-se a la insurgència islamista terrorista (53 víctimes mortals en un atemptat suïcida en un hotel d’Islamabad el 2008) i emprengué també una ofensiva contra els talibans, el líder dels quals fou abatut l’agost del 2009. Poc després un atemptat suïcida a Peshāwar causa 120 morts. Amb motiu de l’atemptat suïcida en un hotel de Mumbai (desembre del 2008), l’Índia acusà el Pakistan de connivència amb el terrorisme. El 2010 moriren almenys 1.600 persones en les pitjors inundacions en 80 anys. L’any següent el govern es veié immers en una greu crisi per l’assassinat d’un ministre i un governador favorables a la reforma de la llei que castigava la blasfèmia. La crisi s’intensificà amb la mort de Bin Laden, abatut per un dron nord-americà mentre s’amagava en una caserna de l’exercit i l’anomenat Memogate, una filtració segons la qual membres del govern haurien demanat ajut als Estats Units front a un hipotètic cop d’estat suscitat per la mort de Bin Laden. Aquest darrer fet provocà la destitució del màxim responsable de l’exèrcit. L’empresonament d’un dels delators de l’amagatall de Bin Laden comportà tensions amb els Estats Units. El juny del 2012 el primer ministre Raza Gilani fou substituït en el càrrec pel fins aleshores ministre d’energia Raja Pervez Ashraf i el setembre del 2013 Mamnoon Hussain fou designat president. Des de mitjan 2012, poc després de la reobertura dels accessos de l’OTAN a l’Afganistan, interromputs gairebé un any per la mort de soldats pakistanesos per un error de les forces d’aquesta organització, es produí un creixement de la violència als territoris controlats pels talibans. Tingué un fort ressò internacional l’atemptat que patí l’activista Malala el mes d’octubre, després del qual ha viscut exiliada. Coneguda per la seva lluita pels drets de les dones contra les interpretacions més intransigents de l’Alcorà, el 2014 rebé el premi Nobel de la pau. El febrer d’aquest any tingueren lloc les primeres negociacions de pau del govern amb els talibans reconegudes oficialment, però al desembre aquests cometeren l’atemptat més mortífer de la història del Pakistan en una escola de Peshāwar (uns 150 morts). Tot i les respostes a la massacre (entre les quals hi havia la reinstauració de la pena de mort), el juny del 2015 el govern reconegué haver alliberat els sospitosos d’aquest atemptat i del de Malala. Pel que fa als afers estrangers, el 2015 el govern signà amb la Xina un acord per a la construcció d’infraestructures que teòricament havia de resoldre el crònic dèficit energètic. El febrer del 2017 l’Estat Islàmic perpetrà el pitjor atemptat al Pakistan (prop de 100 morts en un temple sufí al Sindh, frontera amb l’Afganistan). Al març, malgrat les tensions recurrents amb l’Índia, el Pakistan reconegué legalment per primer cop des de la independència (1947) els matrimonis celebrats entre membres de la minoria hindú. L’agost del 2017 Nawaz Sharif dimití el càrrec de primer ministre per corrupció. Posteriorment fou inhabilitat i condemnat. Les eleccions anticipades de l’agost del 2018 foren guanyades pel partit Tehreek-e-Insaf (PTI), liderat per l’excampió de criquet Imran Khan, amb un programa compromès amb la lluita contra la corrupció i sense vincles amb els partits tradicionals (PPP i Lliga Musulmana). Al setembre Arif Alvi succeí Mamnoon Hussain com a president de la república. Al novembre, la sentència d’un tribunal que declarava innocent una dona cristiana condemnada a mort per blasfèmia el 2010 provocà protestes tumultuàries per part de grups islamistes.