Orfe ben aviat, tingué una infantesa i una adolescència tristes. Abandonà els estudis de dret per la literatura i el periodisme. Es donà a conèixer amb Els cants de la meva pàtria (1886). Amb l'Himne a Atena (1889) mostrà la influència parnassiana i la seva adhesió als corrents literaris europeus. Seguiren poemes d’orientació simbolista (Els ulls de l’ànima, 1892) o d’evocació de mites antics, dels monuments d’Atenes, de la història, o de temes filosòfics. Els Iambes i anapests (1897) constitueixen un dels moments més feliços de la seva creació, que excel·leix també a Tomba (epicedi pel fill perdut) i, sobretot, a Vida immutable (1904). Després, els altres poemes (El dodecàleg del zíngar, La flauta del rei, Altars, Anatòlia, fantasieig sobre la cantilena popular), les proses crítiques, les tragèdies i la narració La mort del pal·licari consagren definitivament l’ús literari de la llengua popular. És una de les figures cabdals de la literatura grega moderna.