i Palau-saverdera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Palau-saverdera

Absis romànic de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Palau-saverdera
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà estès als contraforts sud-occidentals de la serra de Rodes.
Població: 
1.451 h
[2009]
Extensió: 
16 km2

Situació i presentació

El municipi de Palau-saverdera té 16,47 km2. Al N i NE limita amb els termes del Port de la Selva i de la Selva de Mar, al SE amb el de Roses, al SW amb el de Castelló d’Empúries i a l’W confronta amb el de Pau. El territori municipal comprèn tres sectors diferenciats. A tramuntana i llevant arriba fins a la carena més elevada de la serra de Rodes i incorpora el seu vessant meridional, molt abrupte i rocós. Aquest sector muntanyós enllaça, vers ponent i SE, amb els repeus de la serra, terrenys aspres i en pendent on és emplaçada la vila, els quals donen pas a les terres de la plana al·luvial que s’estenen per tot el sector de migdia fins a ocupar espais o marges de l’antic estany de Castelló, dessecat i convertit en aiguamolls, pastures i conreus.

Comprèn la vila de Palau-saverdera, que agrupa gairebé tota la població del terme, i l’antic veïnat de les Torroelles al sector meridional, format per unes poques masies. Els masos escampats són escassos i, en general, centre de propietats importants, en algunes de les quals, als pendents inferiors dels vessants de la serra, han sorgit urbanitzacions amb xalets de segona residència.

Els llocs anomenats Palau solen tenir l’origen en una vil·la o casa fortificada i l’apel·latiu Saverdera s’explica per la muntanya de Verdera que domina per llevant el poble, amb la característica silueta del castell de Sant Salvador, ja al límit amb els termes de la Selva de Mar i del Port de la Selva.

Palau-saverdera és comunicat per la carretera local de Roses a Vilajuïga, que enllaça amb la N-260 de Figueres a Portbou. Un camí porta des de Palau-saverdera a Castelló d’Empúries per les Torroelles i una àmplia zona del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; una bifurcació enllaça amb la carretera comarcal C-260 de Figueres a Roses.

Els cims més alts de la serra de Rodes i els seus vessants abruptes configuren més d’una tercera part del territori. L’alterosa muntanya de Verdera (670 m) —cim que és trifini amb el Port de la Selva i la Selva de Mar— domina el poble per llevant amb la característica silueta del castell de Sant Salvador de Verdera. Vers el SE la carena segueix pel pla d’Està i la muntanya de Queralbs (659 m), límit amb la Selva de Mar i Roses. Els vessants de la serra tenen un marcat pendent, amb afloraments de llicorella i gneis. Les característiques geològiques i biogeogràfiques d’aquesta zona han fet que fos integrada al Parc Natural del Cap de Creus, creat el 1998.

La serra és drenada per torrenteres; els seus vessants donen pas als repeus de desnivell molt més suau, on es troba la vila, fins a enllaçar amb les terres només ondulades o completament planeres del sector meridional del terme, només d’uns 4 o 5 m d’alçada vers el seu límit prop del Rec Madral i la Caseta de l’Estany. Aquest darrer espai és ric en aigua, ocupat per zones d’antics estanys i per aiguamolls, solcada per alguns canals, amb closes i prats. L’estany Bovosum, esmentat en textos del segle XIV, existia encara, amb el nom d’estany Bos, en aquest terme, al segle XVIII. Al segle XIX Madoz parla de la llacuna que era comuna a Palau i Castelló, resta del gran estany.

Com més pròxim a la serra el terreny és més sec i rocós, drenat per cursos torrencials com el Torrent Tort i el rec del Cap de Terme o Madral, la riera de Palau o el torrent del Bac. Tanmateix, en aquest espai aspre i accidentat brollen fonts d’anomenada com la font de Sant Onofre, la font del Mas Ventós i la font de Dalt, aquesta dins el nucli de la població.

La zona del planer es caracteritza pels terrenys humits coberts de les restes d’estany o aiguamolls, amb la vegetació de canyissar i herbassar palustre i les espècies arbòries que els acompanyen: salzes, verns, freixes, oms, àlbers i pollancs, etc. A la plana i al començament dels aspres, en contacte amb aquests espais, a l’entorn de les Torroelles, trobem escampats petits pujols amb grans blocs erràtics de gneis que configuren un paisatge singular. La vegetació natural, entre conreus i prats, és formada per alguns roures, sureres i alzines. Aquests espais s’integren dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, que té en aquest sector el punt més alt a la Torre del Vent (45 m). El paratge de l’Estany de Palau, a l’extrem SW del terme, forma part d’una reserva integral.

Les sureres i les alzines i algunes pinedes, fins i tot algun grup de castanyers, són escassos testimonis del bosc desaparegut, substituït pels conreus o delmat pels incendis, a la resta dels aspres i a la serralada; els sectors no conreats són envaïts pel matollar.

La població i l'economia

Al llarg del segle XVIII la població (palauencs) experimentà un creixement extraordinari, dins la tendència general de la comarca i afavorit, sobretot, per l’expansió del conreu de la vinya, que continuà fins a mitjan segle XIX: dels 191 h de l’any 1718 passà als 700 h de l’any 1787, i a tenir 1.055 h l’any 1860. Amb la crisi agrària de la segona meitat del XIX s’inicià una davallada lenta i continuada fins a la dècada dels vuitanta: 969 h l’any 1900; 924 h el 1930; 776 h el 1960 i 670 h el 1981. Tanmateix, sembla que a partir del final dels anys vuitanta i fins a inicis del segle XXI s’aprecià una lleugera tendència a l’increment demogràfic (852 h el 2001 i 1.178 h el 2005).

La proximitat de Roses i el litoral, i d’una certa influència del turisme a les darreres dècades, ha tret importància a l’activitat tradicional, agrícola i ramadera a favor dels sectors de serveis, indústria i construcció. A partir del segle XVII i, sobretot, del XVIII hi hagué la gran expansió de la vinya, que ocupà fins i tot els pendents escarpats de la serra. En són testimonis, com a tota la contrada, les feixes esglaonades i les barraques de paret seca, avui gairebé del tot abandonades. La fil·loxera, al darrer quart del segle XIX, reduí la vinya als terrenys menys abruptes dels aspres, on tingué una nova expansió l’olivera, que també hi era present des de temps remots. Al començament del segle XX al poble hi havia deu premses d’oli. La vinya i l, juntament amb els cereals, són encara els conreus predominants, si bé a la plana, s’hi localitzen unes quantes hectàrees de regadiu. La cooperativa agrícola local comercialitza el vi i l’oli. Al segle XIX hom es dedicava a la cria de bestiar mular, boví i de llana. Actualment, l’explotació ramadera es diversifica entre l’oví, el porcí i l’aviram.

L’activitat industrial és molt concentrada en la construcció, que comprèn nombroses petites empreses, mentre que la resta es reparteix entre els rams de l’alimentació, el metall i la fusta. L’estació hidroèlectrica de la Torre del Vent, oberta el 1987, garanteix el subministrament elèctric del nord de la Costa Brava. El comerç és representat majoritàriament pels establiments d’alimentació. Hom acudeix al mercat comarcal de Figueres, si bé també té tirada el mercat de Roses del diumenge.

Com ja hem indicat, la influència del turisme s’ha deixat sentir al municipi des dels anys setanta, amb l’aparició d’urbanitzacions als afores de la vila i la reconversió de cases antigues.

La vila de Palau-saverdera

La vila és emplaçada a la part inferior del vessant de la serra de Rodes, a 78 m d’altitud, en un pendent suau. El 2005 tenia 922 h. No presenta un centre únic, sinó que és formada per dos agrupaments separats uns 300 m. Ambdós petits nuclis són d’origen antic. El de llevant i més enlairat s’estructura vora el castell medieval i el de ponent, a l’entorn de l’església; ambdós barris presenten carrerons estrets, de traçat força irregular. Els uneix el Carrer Nou, eix que aglutina l’eixample modern que arriba fins a la carretera de Roses.

Entre els edificis històrics o notables cal destacar l’església de Sant Joan de Palau-saverdera, romànica, del segle XI, de tres naus cobertes amb voltes i tres absis semicirculars amb decoració llombarda; s’hi afegí un creuer en època romànica tardana, i encara s’hi feren algunes reformes posteriors. És un monument fonamental per a entendre les característiques pròpies del romànic d’aquest territori. A la placeta del costat de tramuntana del temple hi ha plantada una estela funerària medieval que va ser trobada a l’indret de l’antic cementiri.

El castell de Palau-saverdera (en una part conegut popularment com Can Mèssio) ha sofert moltes alteracions. Resten testimonis d’un recinte murat força ampli, amb la Torre de les Hores, de planta quadrada, el nom de la qual prové de la seva funció de campanar —encara hi ha el rellotge públic—. Al costat de la torre hi ha un gran escut esculpit dels Vilarig. Hi ha altres dues torres cilíndriques i vestigis de murs, que semblen datar dels segles XIV-XVI; de fet, les primeres notícies concretes sobre el castell daten del segle XV, si bé hom ha parlat de rastres d’una fortificació altmedieval en aquest lloc, la qual en seria el precedent.

La vila ha conservat alguns edificis populars dels segles XVII i XVIII. Tenen interès alguns edificis moderns dels carrers Nou i Major: el que havia acollit la desapareguda societat de socors mutus i el Casino, després bar (any 1960), i el gran casal, més recent, del col·legi públic. Un espai interessant és la font de Dalt, que fou agençada al segle XVIII, amb tot un conjunt d’elements d’arquitectura popular i un petit parc públic.

La festa major d’hivern de Palau-saverdera es fa per la Candelera, al febrer. Per Carnaval és típic menjar el “ranxo”. La vila celebra la festa major el 29 d’agost, diada de la degollació de sant Joan Baptista.

Altres indrets del terme

Les Torroelles i la Torre del Vent

El veïnat de les Torroelles ja s’esmenta en un document de l’any 982 (Turricella) entre els llocs on tenia possessions el monestir de Sant Pere de Rodes. És situat al SE del terme, a la zona del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. És format per 4 masies aïllades amb les seves dependències.

En aquest mateix sector, al NE de les Torroelles, hi ha el puig de la Torre del Vent, coronat per una torre troncocònica d’un antic molí de vent, que segurament també serví de torre de guaita. Actualment hi ha una estació elèctrica. Prop del vèrtex sud-oriental del terme, el Mas de la Torre conserva una torre de defensa quadrangular que servia per a prevenir els atacs de la pirateria.

L'ermita de Sant Onofre

L’ermita de Sant Onofre es veu enlairada damunt del poble des de molts punts de l’Empordà. És en un replà del vessant ponentí de la serra, encinglerat per migdia i ponent, a 400 m d’altitud, sota el castell de Verdera i vora la penya del Fitor, on raja la seva font, davant d’un panorama immens sobre la plana. El santuari ja existia l’any 1362, però l’actual edifici, d’un sol cos que integra la capella i la casa de l’ermità, no sembla anterior als segles XVI-XVII. És una construcció popular mediterrània molt interessant, sobretot l’interior. Va ser consolidada i recuperada al principi dels anys vuitanta gràcies als Amics de Sant Onofre, que hi organitzen un aplec el dissabte de la Segona Pasqua.

Es pot arribar a Sant Onofre des de la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes. El camí s’agafa a l’indret del Mas Ventós, prop de la raconada on brolla la font del Mas Ventós, que ja pertany al terme de Palau-saverdera. Des de la vila es pot pujar a peu al santuari pel vell camí de muntanya, el qual coincideix en part amb l’antic camí de Palau a Santa Creu de Rodes i Sant Pere de Rodes, esmentat en època altmedieval. Dins el terme, se'n conserven trams importants, sovint enllosats o excavats a la roca, els quals caldria protegir.

Les restes arqueològiques

Al terme hi ha vestigis de poblament prehistòric, els testimonis més coneguts del qual són els dòlmens, que s’integren dins el conjunt megalític de la serra de Rodes i l’Albera: dòlmens del Mas Bofill, la Devesa, la Muntanya d’en Caselles, de la Sureda I i de la Febrosa (tots del tipus de sepulcre de corredor). Se'ls atribueix una datació entre el 3500 i el 2200 aC, entre el Neolític mitjà i el Neolític final. De la mateixa cultura, en bona part, deuen ser les inscultures que es troben prop del rec de Cap de Terme i altres indrets, com també una llosa trobada a l’església parroquial. És important, per la seva raresa, la descoberta d’un lloc de poblament de cabanes, en terres de Ca n'Isaac, en un replà de la serra, com també els megàlits amb els quals es relaciona; es considera del Neolític mitjà (vers el 3000 aC).

En aquest mateix espai dels aspres, al límit amb el municipi de Pau, per sobre de Can Isaac i del Mas dels Frares, s’han detectat vestigis de poblament d’època romana. També es parla de restes romanes a la vila mateix, al subsol de l’església, la qual cosa s’avé amb el topònim Palau.

La història

El lloc de Palau és esmentat l’any 974 en una butlla del papa Benet VI en què precisa els límits del territori del monestir de Sant Pere de Rodes. Cal remarcar que en aquest text del segle X ja hi ha una al·lusió al conreu de la vinya: “...ipsas vineas de villa Palatio”. Dit monestir tenia possessions a Palau i a les Torroelles.

La vil·la de Palatio també s’esmenta l’any 1035, juntament amb el vilar Sanguinari, que es trobava entre Palau i Roses i tenia relació amb l’estany Sanguinari, esmentat ja l’any 953. L’església de Sant Joan de Palau-saverdera ja és documentada com a parròquia l’any 1070. Dèpoca i del segle XIII són diferents notícies sobre possessions del monestir de Santa Maria de Roses al terme de Palau.

El castell de Palau pertanyia als Sagarriga quan l’any 1411 fou pres a la força per Joan de Vilamarí, parent seu. El 1557 era dels Vilarig, passà als Lanuza i més tard als marquesos de Dosaigües.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...