Situació i presentació
El municipi de Palau-solità i Plegamans, d’una extensió de 14,93 km2 i situat a l’extrem oriental de la comarca, limita a llevant i de N a s. amb els termes de Caldes de Montbui, Lliçà de Munt, Parets del Vallès (mitjançant l’enclavament de Vila-rosal) i Mollet del Vallès, tots pertanyents a la comarca del Vallès Oriental. A ponent, el municipi termeneja amb els de Sentmenat i Polinyà, a migdia amb Santa Perpètua de Mogoda i per un petit sector a llevant amb l’enclavament de l’estany de Gallecs, pertanyent a Montcada i Reixac.
El municipi és format per una plana central protegida a llevant per la serra de Plegamans i a ponent per la serra de Can Riera. Aquesta plana és travessada de N a s. per la riera de Caldes, eix hidrogràfic del terme, a la qual desguassa la riera de Sentmenat, que travessa en diagonal la seva part nord-occidental.
El municipi es formà al voltant dels termes de les antigues parròquies de Santa Maria de Palau-solità, a la dreta de la riera de Caldes, i de Sant Genís de Plegamans, a l’esquerra. Ambdues parròquies formaren universitat i el 1698 sol·licitaren una casa del comú. El cap de municipi és el nucli de Palau-solità i Plegamans, format pels antics nuclis de Palau-solità, a la vora dreta de la riera de Caldes i Plegamans, sota el turó de la serra, on s’aixeca l’antic castell de Plegamans. A més, el terme comprèn els barris del Carrer de Dalt i el Carrer de Baix, la Pineda, les Cases Noves, la Sagrera, Can Riera, el Castell i la Tenda Nova, entre d’altres, així com un gran nombre de masies.
La part meridional del terme és travessada en direcció W-E per la carretera de Sabadell a Granollers, que enllaça, a l’esquerra de la riera de Caldes, amb la C-59 de Mollet a Caldes de Montbui i Moià (s’obrí el 1825), la qual travessa el terme en direcció S-N. Paral·lel a aquesta carretera, havia passat un tren de via estreta inaugurat el 1880, que s’anomenava popularment El Calderí. Funcionà els anys 1880-1932 i 1936-39 i comportà una transformació de la vida local.
Vista de l’església de Santa Maria, a Palau-solità
© Fototeca.cat
Vora l’estació del tren i la carretera es construïren les primeres cases, que hom anomenà les Cases Noves i que aviat es convertiren en el centre comercial i cívic del municipi.
La població i l’economia
La població (palauencs), segons el fogatjament del 1553, era de 32 focs i el 1719 ja hi havia 221 h. Durant els segles XVIII i XIX la població continuà creixent; el 1787 se censaren 429 h i el 1887, 904 h. A la primeria del segle XX hi havia 952 h, el 1940 n’hi havia 1.422 h i el 1950 1.507 h. El 1970 la població havia ascendit a 2.887 h, el 1975 a 3.423 h i el 1981 a 4.209 h. A partir d’aquest moment i al llarg de tota la dècada del 1990, s’observà un ràpid i continuat augment del nombre d’habitants (7.479 h el 1991, 9.689 el 1996 i 11.419 el 2001), gràcies en gran mesura a l’auge dels fenòmens residencial i turístic, que també expliquen el notable augment de població que es produeix durant els mesos d’estiu. El 2005 s’arribà a 12.836 h.
Fins al segle XIX l’agricultura fou el principal recurs econòmic del municipi. Durant els darrers anys del segle XX es produí un procés de transformació d’una economia bàsicament agrícola a una d’industrial i de serveis, en perjudici de la primera. Entre els conreus principals cal citar els cereals (ordi i blat) i el farratge (alfals). Pel que fa a la ramaderia, també ha patit un retrocés, tot i que destaca l’augment dels sectors porcí i boví.
La indústria és molt diversificada (maquinària, vernissos, mobles, ceràmica, confecció, construcció, serralleria, estampats, plàstics, gelats, cordills, pedra artificial, electrònica, alimentació, etc.). Les indústries es localitzen en els diversos polígons industrials emplaçats vora la riera de Caldes com el polígon industrial Riera de Caldes, on destaca l’empresa tèxtil Mango. Altres empreses importants que es troben en el municipi són Yamaha Motor Espanya, Uriach o Gelats la Menorquina. El polígon de Can Cortès, que va ésser el pioner, és situat a banda i banda de la carretera de Granollers, molt a prop de la masia Can Cortès, actualment casa de cultura, que fou restaurada durant la dècada del 1990.
El primer cap de setmana d’octubre se celebra una fira anomenada Firapalau, exponent del que és el comerç, els serveis i la indústria local. El segon cap de setmana de desembre se celebra la fira de Santa Llúcia. El mercat setmanal es fa dissabte.
Pel que fa als equipaments sanitaris, hi ha un centre d’assistència primària (CAP) i quant a l’ensenyament, a més dels cicles obligatoris, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius. Al desembre del 2001 s’inaugurà un campus arqueològic, el primer de l’Estat espanyol, on els investigadors i aficionats a l’arqueologia poden fer-hi excavacions simulades. Conté rèpliques a escala natural de mòmies, sarcòfags, estàtues, etc, de l’Egipte faraònic. La instal·lació, única en el seu gènere a Europa, pretén fomentar el respecte pel patrimoni. El municipi té, d’antic, un caràcter residencial i turístic, cosa que explica la presència de nombrosos establiments d’allotjament.
El poble de Palau-solità i Plegamans
El poble de Palau-solità i Plegamans (3.154 h el 2005), és format pels antics nuclis de Palau-solità i de Plegamans. El sector corresponent a l’antic poble de Palau-solità és a la dreta de la riera de Caldes. El lloc és documentat el 955 en un pergamí del monestir de Sant Cugat, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Sorgí a la sagrera (amb el temps, aquesta sagrera ha donat nom a un barri) de l’església parroquial de Santa Maria de Palau-solità, documentada el 1080, que fou consagrada el 1122 pel bisbe sant Oleguer. D’origen romànic, l’església és un notable edifici que ha sofert moltes reformes (el campanar, de planta quadrada, és del segle XVI), la nau fou allargada i els absis desaparegueren en una reforma antiga; la porta és a la façana de llevant. Conserva un retaule gòtic (1513-19), atribuït al Mestre d’Artés. En una capella lateral hi ha un antipendi de ceràmica de Llorenç Peçoles (segona meitat del segle XVII).
El sector corresponent a l’antic poble de Plegamans, o Sant Genís de Plegamans (130 m d’altitud), és emplaçat a l’esquerra de la riera de Caldes, sota el turó de la Serra, on s’aixeca el castell de Plegamans i on, fins el 1936 que fou destruïda, s’aixecava l’església parroquial de Sant Genís (consagrada el 1121), que centrava un poblament disseminat.
Els barris del Carrer de Baix i del Carrer de Dalt es formaren durant el segle XVIII vora el camí ral de Barcelona. Ambdós barris acullen molts estiuejants. També hi ha els barris de la Sagrera, a la dreta de la riera de Caldes i les Cases Noves, a l’esquerra de la riera, que es formaren a l’entorn de la via del tren El Calderí (inaugurada el 1880), que a final del segle XIX i principi del XX passava per la carretera de Mollet a Caldes, inaugurada el 1825. La Pineda és un altre barri sorgit de l’especulació urbanística de la dècada del 1960, situat a l’esquerra de la riera de Caldes. Altres nuclis que havien estat urbanitzacions i que actualment han esdevingut barris són els Pins, l’Alzina, els Turons, Can Riera, el Castell o la Tenda Nova.
De la parròquia de Palau-solità, a la banda dreta de la riera de Caldes, depenien diverses masies, algunes de les quals encara existeixen, com Can Cladelles, a migdia de la Sagrera i a l’esquerra de la riera de Sentmenat. A la dreta d’aquesta riera hi ha Can Riera, construïda al segle XIV (hom ha dit que en la seva construcció s’empraren materials de l’enderroc de la capella de Sant Joan del Forn del Vidre). D’altres masies d’aquesta zona són Can Duran, Can Sorts i Can Ral.
A l’esquerra de la riera de Caldes hi ha, també, algunes masies antigues. Sota el castell, vora el camí ral, hi ha Can Cortès, del segle XIV, amb finestrals gòtics i de pedra treballada. Hi ha restes d’una església antiga. Dalt la serra hi ha els masos de Ca n’Arimon, fundat entorn del 1429, i Can Cerdà, documentat el 1401. A ponent d’aquest mas, vora la carretera de Caldes, hi ha Can Mallol, masia reconstruïda al segle XVIII sobre una de més antiga. A migdia del Carrer de Baix, vora el camí ral hi ha Can Boada Vell; vora seu hi ha les restes de la capella de Santa Margarida, que, situada ad ipsa Buada, és documentada el 1071 i reconstruïda el 1681. Can Boada Nou és situat un xic més al nord, vora la carretera de Caldes. També a migdia del terme de Plegamans hi ha altres masies d’interès: Can Valls, Can Grau, Can Gera, Can Beira, Can Miqueló i l’Hostal del Fum.
A la part septentrional del terme hi ha el mas del Forn del Vidre, a tocar del camí ral, construït amb pedres de l’antiga capella de Sant Joan, que era situada al mateix lloc (documentada el 1079, el 1376 i el 1382 hi ha notícies que era arruïnada). Damunt la serra de Palau-solità, a la dreta de la riera de Caldes, hi ha els masos de Ca l’Aiguader i Can Gibert; en fer reformes en aquest darrer, s’hi trobaren àmfores romanes. Damunt la serra de Plegamans, vora el límit septentrional, s’aixequen Can Puig-oriol, de la primeria del XV, bé que molt deformat, Can Falguera, que és una de les masies més interessants del terme i originària del segle XIV, Can Figueres i Can Torrents. El sector residencial de la riera de Caldes és situat al costat de la carretera Mollet-Caldes, enfront del barri de Can Mallol.
Hi ha també el menhir dit la Pedra Llarga o del Diable, a migdia del poble de Plegamans, situat entre la carretera i el camí ral. Diversos materials prehistòrics i romans trobats al municipi són exposats al petit museu parroquial (1962).
Al poble de Palau-solità i Plegamans hi ha diverses associacions culturals i esportives, entre les quals destaquen la Societat Coral La Unió (fundada el 1922) i el Centre Recreatiu, que va ser fundat el 1930 i disposa d’espai per a exposicions i una sala de teatre. Des del 1974 se celebra entre final d’agost i la primera setmana de setembre un festival conegut com les Nits Musicals a Santa Maria de Palau-solità. Cal destacar el Museu de Palau-solità, que recull peces d’arqueologia, mineralogia i paleontologia.
Entre les festes tradicionals que encara es conserven destaca, per Carnestoltes, al febrer, el tradicional ball de gitanes; la festa del Roser, el primer diumenge d’abril, amb la benedicció dels tradicionals rams de pomes, i la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia, el tercer cap de setmana de maig, amb la benedicció de carrosses i bestiar. La festa més important, però, és la festa major, que s’escau entre final d’agost i principi de setembre.
La història
El lloc de Plegamans és esmentat ja el 962 en un contracte de compravenda. Al terme de Plegamans tingué béns el monestir de Sant Cugat. Des del 1122 es documenten diversos personatges del llinatge Plegamans, entre els quals un dels més il·lustres fou Ramon de Plegamans (abans de 1194-1240), lloctinent reial a Catalunya. El castell o casa forta de Plegamans centrava la quadra de Plegamans. L’edifici és un gran casal gòtic (segles XIV i XV), que ha sofert posteriorment moltes transformacions; recentment ha estat espoliat d’un finestral gòtic que posseïa. Possiblement el castell s’aixeca sobre construccions més antigues. És probable que la casa del comú, que fou sol·licitada el 1898 per les parròquies de Plegamans i Palau-solità, que formaven universitat, fos el mas conegut actualment com Ca l’Abundància i antigament com Mas Plegamans; és situat vora el camí ral, on fa cantonada amb la carrerada; té una porta adovellada amb la paraula mas escrita en la clau, juntament amb una mà en relleu. Hi residí el castlà dels Plegamans, després fou ferreria i residència del procurador dels Plegamans. La casa del comú actual fou construïda entorn del 1800, vora el camí ral, al límit de les dues parròquies, on aleshores s’instal·laren les escoles. Actualment, les escoles són al poble de Plegamans. A la carrerada, en direcció a la Sagrera, hi ha unes escoles que foren construïdes pels arquitectes Sert i Torres Clavé, durant la Segona República. La nova església parroquial de Sant Genís de Plegamans, construïda després del 1939, és al capdamunt del poble de Plegamans. Darrere l’església hi ha l’alzina de Can Padró, arbre centenari la soca del qual mesura uns 5 m de circumferència. Can Padró és a llevant de la nova parròquia, dalt la serra. Documentat al segle XIV, ha estat molt modificat.
Dins el terme parroquial de Palau-solità, a la dreta de la riera de Caldes, hi ha l’ermita de Santa Magdalena. Documentada des del 1581, el 1667 hi vivia un ermità i actualment és arruïnada. En aquest indret radicà la comanda templera de Palau del Vallès, que fou creada en 1150-60. El primer comanador conegut és Berenguer de Santvicenç (1159-63). L’ordre posseïa béns a Vic, al Montjuïc de Barcelona, a Sant Boi de Llobregat i a l’Hospitalet i era una de les comandes més poderoses de la regió de Barcelona. A l’extinció de l’orde (1317), la casa passà als hospitalers, que l’integraren al Gran Priorat de Catalunya i a la casa hospitalera de Barcelona (1328). Posteriorment, en suprimir-se aquest orde, la capella passà a dependre de la parròquia de Palau-solità (1508).