i els Pallaresos | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

els Pallaresos

Els Pallaresos
© Fototeca.cat
Municipi del Tarragonès, estès a l’esquerra del Francolí, al límit amb el terme de Tarragona.
Població: 
3.991 h
[2009]
Extensió: 
5 km2

Situació i presentació

Limita al N amb el municipi de la Secuita, a l’E amb el Catllar, al S amb Tarragona i a l’W amb Perafort i Constantí. Les principals elevacions es troben a la divisòria amb el terme de Perafort. El territori no té cap curs d’aigua remarcable, però prop del nucli urbà neix el torrent del Garrot, el curs del qual acaba, dins el terme de Tarragona, en el Francolí. L’abundància de terrenys miocènics afavoreix la presència de bosc de pins i garriga i dificulta els conreus.

El terme comprèn el poble dels Pallaresos, cap de municipi, les partides de l’Argila, l’Hostalet, el Comellar, el Corralet i l’Horta i diverses urbanitzacions. Disposa de les carreteres locals a Perafort i al barri tarragoní de Sant Salvador amb sortides a la carretera N-240, de Tarragona a Lleida, mentre que un enllaç permet de guanyar la carretera de Tarragona al Pont d’Armentera.

La població i l'economia

El fogatjament dels pobles de la Comuna del Camp de l’any 1392 registrà per als Pallaresos un total de 14 focs. El 1553 es comptabilitzaven 9 focs. L’augment demogràfic del segle XVIII també beneficià el terme; l’any 1718 tenia un total de 89 h i 243 el 1787. Les llistes de veïns del corregiment de Tarragona i de la tinença de Montblanc donaven, pel que fa als Pallaresos, 14 veïns el 1719, 16 el 1763 i 50 el 1773. Al segle XIX, als Pallaresos hi havia 28 veïns l’any 1820, 237 h el 1843, 404 h el 1857 i 436 h el 1860. Des del 1860 fins al 1897 experimentà una regressió en el nombre d’habitants, de la qual començà a recuperar-se el 1910 i el 1920, en que assolí els 393 h. A partir d’aquesta data la tendència tornà a esdevenir regressiva (387 h el 1936, 352 h el 1950 i 323 h el 1970). A partir de la dècada de 1980 s’encetà un increment demogràfic especialment aguditzat a finals dels anys noranta: 364 h el 1981, 668 h el 1991 i 2 664 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 3 144 h. La causa d’aquesta recuperació es deu en bona part a l’absorció d’un elevat contingent de persones de Tarragona que s’instal·len en les diferents urbanitzacions del terme (el 2005 sumaven 2 378 h).

El terme ha canviat el seu tradicional tarannà agrícola per una clara especialització terciària fomentada en la funció residencial. Les terres de conreu encara existents produeixen principalment avellaners, vinyes, ametllers i oliveres. La ramaderia no té incidència en l’economia del municipi. Quan a l’activitat industrial, aquesta depèn en gran mesura de la seva proximitat amb Tarragona, on es desplaça a treballar una gran part de la població.

El poble dels Pallaresos

El nucli urbà del poble dels Pallaresos (887 h el 2006) és damunt un turó de 120 m d’altitud i prop de la partió del terme amb el de la Secuita. Era a l’edat mitjana una de les faldes o ravals de Tarragona. L’arquitecte Josep M. Jujol i Gibert hi ha deixat un ampli mostrari de la seva genialitat, com les escoles i la casa del comú (1920), la Casa Andreu de la plaça de l’Església, la reixa de la Casa Solé (1927), la reforma de la casa d’Emília Fortuny (1944) i els altars laterals (1945-47) de l’església parroquial de Sant Salvador; però, sense cap mena de dubte, l’obra més valuosa és la Casa Bofarull, fantasiosa en les façanes i els detalls, amb una galeria posterior damunt un arc parabòlic que conserva, pintures al·legòriques de les estacions realitzades pel mateix Jujol; l’element més important de la casa és l’escala interior i la torratxa que la cobreix. El conjunt té una extraordinària riquesa espacial i és coronat per un àngel-parallamps, que en un principi fou dissenyat perquè pogués actuar de penell. És digna de contemplació la reixa que protegeix l’obertura triangular de la paret del jardí que dóna al camp: és una autèntica meravella feta amb eines velles de la feina de pagès.

El municipi no disposà de parròquia fins a èpoques recents. A l’edat mitjana la seva església era una vicaria perpètua dependent de la parròquia de la catedral tarragonina. L’any 1751 les seves rendes foren incorporades a la comensalia anomenada de Sant Pau.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Salvador (6 d’agost), i la d’hivern per Sant Sebastià (20 de gener). Altres festivitats són la festa de la font de la Mina que se celebra per Sant Isidre (15 de maig).

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...