i comtat de Pallars Sobirà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

comtat de Pallars Sobirà

Territori català medieval que comprenia el que havia estat el nucli originari de l’antic comtat de Pallars, és a dir, la conca alta de la Noguera Pallaresa.

Al començament del sǏ era el menys ric dels comtats pallaresos i el menys poblat. Això no obstant, els pastors i els camperols que habitaven el país, protegits per les muntanyes de les ràtzies sarraïnes i de les cobejances dels veïns, n'aconseguiren mantenir la independència fins al sV. El primer comte fou Guillem II de Pallars Sobirà (1011 — ~1035), fill segon del comte Sunyer de Pallars. El succeïren els seus fills Bernat I (II) de Pallars Sobirà (~1035 — 49), que morí aviat, i Sunyer, que regnà com a Artau I de Pallars Sobirà (1049—81), feudatari del comte Ramon Berenguer I de Barcelona. Artau I es casà amb Llúcia de la Marca, germana de la comtessa Almodis de Barcelona, a la qual atorgà els castells de Santa Engràcia, Torralles, Salàs, Peramea, Ribert i Bellveí (~1060). Les seves relacions amb Ramon V de Pallars Jussà foren hostils fins que ambdós arribaren a uns acords de commutació de bens fronterers a l’abril del 1064, l’agost del 1094 i l’agost del 1095. També guerrejà contra Ermengol IV d’Urgell. El seu fill Artau II de Pallars Sobirà (1081 — ~1124) es casà amb la castellana Eslonça Martínez i fou germà d' Ot de Pallars , bisbe d’Urgell. Romangué alguns anys captiu dels sarraïns. Del seu fill i successor Artau III de Pallars Sobirà (~1124 — ~1167), contemporani del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, sols se sap que estigué casat amb una Agnès i que convisqué pacíficament amb els seus veïns. També es tenen poques notícies del comte Arnau IV de Pallars Sobirà (~1167 — ~1182), casat amb una Guillema i pare del comte Bernat II (III) de Pallars Sobirà (~1182 — ~1199), que morí prematurament. La germana d’aquest, Guillema I de Pallars Sobirà (~1199—1229), vers el 1199 devia ésser menor d’edat, motiu pel qual regí el comtat durant alguns anys la seva mare Guillema, vídua d’Artau IV. Guillema I, vídua de Guillem d’Erill, es casà vers el 1210 amb el vescomte Roger II de Coserans, que tenia possessions en el vessant septentrional dels Pirineus; i entre el 1229 i el 1231 Guillema I, sense fills de cap dels dos marits, vengué per 15 000 morabatins d’or el comtat al seu segon marit, que així es convertí en el primer comte de Pallars de la dinastia de Comenge o Coserans. Roger I de Pallars (1229/31 — 1234), que havia defensat les terres d’Occitània de la croada antialbigesa i el 1217 havia estat un dels caps de l’exèrcit que reconquerí Tolosa, visqué més absort pels problemes ultrapirinencs que pels del seu nou estat, que cedí al seu fill Roger II de Pallars (1234 — 1256). Aquest es casà amb Sibil·la de Berga (dita també de Saga), filla o neboda i hereva de Pere de Berga, senyor de berga, senyoria que passà a Roger II. Llur fill Arnau Roger I de Pallars (1256 — 88) tingué un paper important en els afers interns de la corona catalanoaragonesa. Jaume I el nomenà tutor dels joves Ermengol X i Àlvar d’Urgell i actuà molt activament en les rebel·lions nobiliàries del 1275 i del 1280 contra Jaume I i Pere II. Capturat per les tropes reials a Balaguer, estigué pres un any, però després es convertí en un dels més fidels col·laboradors de la monarquia. Participà en l’expedició a Tunis (1282), combaté a Sicília i el 1285 figurà entre els consellers de Pere el Gran en la defensa de l’Empordà contra els invasors francesos. En temps d’Alfons II actuà de mitjancer entre el rei i els nobles aragonesos de la Unió. En morir Arnau Roger I, com que la seva filla i hereva, Sibil·la, era molt jove, el govern del comtat recaigué en el germà del difunt, Ramon Roger I de Pallars (1288—94), que continuà una llarga lluita dels comtes de Pallars, iniciada ja per Arnau Roger I, contra els vescomtes de Coserans (concretament el seu germà consanguini Roger IV i el seu nebot Arnau I d’Espanha), que pretenien la possessió del comtat i que arribà a envair-lo amb tropes gascones. Mort sense fills Ramon Roger I, es disputaren la successió els dits Coserans i l’esmentada Sibil·la I de Pallars (1295-1330), que estigué casada (1297) amb el baró Hug de Mataplana (Hug I de Pallars). El de Coserans envaí el comtat i prengué els castells de Lord i d’Escaló, però Jaume II intervingué en defensa de Sibil·la: envià al comtat el seu cosí Felip de Saluzzo, aconseguí la neutralitat del comte Ermengol X d’Urgell, féu intervenir com a mitjancer el vescomte Ramon Folc VI de Cardona i obligà els Coserans a evacuar els castells ocupats i a signar una treva. Amb els Mataplana arribà al govern del Pallars una tercera dinastia que descendia dels vescomtes de Cerdanya i tenia els seus dominis a l’Alt Berguedà i al Ripollès. Hug I i Sibil·la I passaren els seus anys de govern lluitant contra els Coserans, que comptaren amb l’ajuda del comte Roger Bernat III de Foix i àdhuc de la monarquia francesa. El 1298 tropes gascones envaïren de nou el Pallars, però Bernat de Sarrià, que comandava forces de Jaume II, els en foragità; l’ofensiva rebrotà el 1310 i aquesta vegada Hug i Sibil·la la rebutjaren sense ajuda exterior; i finalment, mort Jaume II, els gascons caigueren novament sobre les valls pallareses i foren allunyats amb les armes i la diplomàcia d’Alfons III. Mort Hug I el 1328, el succeí el seu fill Arnau Roger II de Pallars (1328-43) que fins el 1330 compartí el poder amb la seva mare Sibil·la i que el 1332 un cop més veié el comtat envaït per mercenaris a sou de les cases de Coserans i de Foix, Novament Alfons III, que era cunyat d’Arnau Roger II, intervingué en la seva defensa i imposà una treva als bel·ligerants. En morir sense fills Arnau Roger II es plantejà un problema successori que fou arranjat per Pere III en donar la investidura del comtat a un germà del difunt, Ramon Roger II de Pallars (1343-50), que era baró de Mataplana i fou un dels magnats que gaudí de la confiança del Cerimoniós, a qui serví eficaçment en les campanyes del Rosselló (1343) i de Mallorca (1349). El seu fill Hug Roger I de Pallars (1350-66), que del seu oncle Ramon Amat de Cardona havia heretat la baronia de Rupit, al Collsacabra, lluità en terres aragoneses contra els exèrcits de Pere I de Castella (1363). A la mort prematura del seu fill i successor Arnau Roger III de Pallars (1366-69), el comtat passà a Hug Roger II de Pallars (1369-1416), un altre fill d’Hug Roger I. El comte Hug Roger II es casà amb Blanca de Foix-Castellbò i fou camarlenc i conseller de l’infant Joan. Amb tot, en morir el Cerimoniós féu costat a la reina Sibil·la de Fortià (1387). Quan l’infant Joan heretà la corona el serví en la campanya contra els invasors armanyaguesos (1389-90), que desféu al coll de Panissars. En començar el regnat de Martí l’Humà ajudà la reina Maria de Luna contra la incursió del pretendent Mateu I de Foix, que era nebot seu, i en missions diplomàtiques prop d’aquest. En l’interregne prestà suport a la candidatura de Lluís d’Anjou o de Nàpols, però després de la sentència de Casp prestà obediència a Ferran d’Antequera i participà en la pacificació de la revolta de Jaume II d’Urgell (1412-1413). Els seus successors es convertiren, però, en caps del partit pactista defensor a ultrança de les llibertats i privilegis de les classes dirigents de Catalunya enfront de la política autoritarista dels Trastàmara. Fou pare d’Arnau Roger de Pallars, d' Artau de Pallars , que serví valerosament Alfons IV a Nàpols, Castella i Navarra i el 1436 participà en les lluites de la seva família contra els Foix, al costat del seu nebot el comte Arnau Roger IV, i del successor Roger Bernat I de Pallars (1416-24), que, malgrat que participà juntament amb el seu pare en la lluita de Ferran d’Antequera contra Jaume d’Urgell, en les corts de Barcelona del 1416 milità en les files de la facció nobiliària que negà ajuda a Alfons IV per a lluitar contra Gènova, i en les de 1421-23 adoptà una actitud contrària a qualsevol compromís amb la monarquia. Amb tot, després del 1423 combaté a Nàpols fent costat al Magnànim. El seu fill Arnau Roger IV de Pallars (1424-51) era virrei de Sicília (1421-24) quan heretà el Pallars. El 1432, carregat de deutes i perseguit pels seus creditors barcelonins, s’apoderà de les rendes de la seva àvia, Blanca de Foix-Castellbò, motiu pel qual entrà en conflicte amb la reina Maria (1433-35). També el 1435 s’enemistà amb el seu parent i veí Joan de Foix, que envaí el Pallars, i el 1436 amb els Bellera, els quals despullà de llurs castells. Joan I de Foix féu valença als Bellera i esclatà una curta però costosa guerra per terres de Pallars i de Castellbò. Conestable d’Aragó, capitanejà les tropes reials que el 1438 rebutjaren una invasió francesa a la Vall d’Aran. Assistí a les corts de Lleida del 1440 i de Perpinyà del 1449, i en els seus dominis s’oposà a la política filoremença de la monarquia. El seu hereu Hug Roger III de Pallars (1451-91) fou el darrer comte de Pallars i un dels ambaixadors que el 1461 demanaren a Joan II la llibertat del príncep Carles de Viana. Quan la guerra civil contra Joan II dividí els magnats de Catalunya en joanistes i antijoanistes, Hug Roger III es convertí en el principal baró del partit pactista contrari al rei. Conestable i capità general de l’exèrcit de la generalitat durant la revolta, la seva actuació es caracteritzà per l’energia en la repressió del moviment remença i en la infrangible voluntat de lluita malgrat la inferioritat de mitjans de què disposava. El 1462 combaté els remences, assetjà la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran a la Força de Girona i defensà Barcelona. Elegit diputat del general pel trienni 1464-67, caigué presoner (1465) i no fou rescatat fins el 1470, quan gairebé tot el país, cansat de lluita, estava disposat a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es volgué retre al rei, la facció partidària de la capitulació l’expulsà de la ciutat. Exclòs de la capitulació de Pedralbes (1472) per expressa voluntat de Joan II, es refugià en els seus dominis pirinencs, on lluità constantment amb els senyors de Castellbò i d’Urgell, fins que Ferran el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars, acció que finalitzà el 1488. El comtat fou donat al de Cardona amb el títol de marquès l’any 1491, però Hug Roger III, aliat amb el monarca francès, prosseguí amenaçant les fronteres. Passà després a Itàlia, on caigué presoner del Gran Capità. Morí, segons sembla, sense fills tancat al castell de Xàtiva (1503). La seva germana Elionor de Pallars fou casada pel seu germà amb el noble portuguès João Vaz de Almada, comte d’Avranches, a Normandia, seguidor del conestable Pere de Portugal, però ambdós consorts el 1471 es passaren al bàndol de Joan II.

Col·laboració: 
JMSal
Llegir més...