La geografia
Cap de comarca, Sort. És situat en bona part en la zona axial pirinenca que hi manté l’orientació general WNW-ESE i és limítrof amb la Gascunya. Hom hi pot distingir de N a S la divisòria principal entre les aigües que drenen cap a la Mediterrània i les de nivell de base atlàntic, les divisòries amb les conques veïnes de la Noguera Pallaresa, la barrera prepirinenca entre els dos Pallars, i les carenes secundàries entre les principals valls sobiranes del Pallars. La gran divisòria del N s’estén del massís de Colomers (2.932 m alt.), prop d’on neix la Garona, al Mont-roig (2.846 m), prop de les fonts del seu afluent el Salat, i a la pica d’Estats, on culmina el Pallars a 3.143 m alt. La divisòria amb la conca del Segre arrenca de la serra de Monteixo (2.905 m) i passa pel pic de Salòria (2.789 m) i la serra de Sant Joan de l’Erm (2.440 m). La divisòria amb la Noguera Ribagorçana i amb la conca pallaresa però jussana del Flamisell arrenca del massís de Colomers i prossegueix pels de Peguera (2.982 m) i Montsent (2.883 m). El límit amb la conca de Tremp, nucli del Pallars Jussà, el formen les serres de Peracalç (1.478 m) i el Boumort (2.076 m), separades per l’estret de Collegats, obstacle secular entre ambdós Pallars. La vida comarcal s’ha concentrat a les valls, àmplies a les cubetes d’origen glacial, acongostades en travessar els llindars calcaris o pinyolencs, suspeses damunt la vall principal a les valls afluents que lliuren l’aigua per graus i estrets. La vall mestra, la de la Noguera Pallaresa, comença en territori aranès, i rep successivament els noms de vall de Montgarri, vall d’Àneu i ribera de Sort. Les valls afluents per la dreta són principalment les de la Bonaigua, d’Espot (formada pel riu Escrita) i d’Àssua (riu de Sant Antoni).
El Carrer Major de la vila de Sort, cap de comarca del Pallars Sobirà
© Fototeca.cat
Les valls de l’esquerra se centren en el complex vall de Cardós-vall Ferrera, drenat per la Noguera de Cardós i la Noguera de Vallferrera, que hi aflueix, reforçada per la Noguera de Tor (vall de Tor), com la de Cardós ho és pel riu d’Estaon. Abans d’arribar a la Noguera Pallaresa, el tronc comú de tots aquests rius (la Noguera de Cardós) és reforçat encara pel riu de Burg. Aquesta riba esquerra de la Noguera Pallaresa rep altres valls afluents ben desenvolupades, com la vall d’Unarre, que aflueix a la vall d’Àneu, la de Romadriu o Santa Magdalena, aigües avall de Llavorsí, i la de Soriguera, formada pel riu del Cantó. Completen la hidrografia les conques lacustres d’origen glacial, compartides amb les comarques veïnes del NW. El clima és naturalment contrastat entre les carenes sovint nevades i el solell de les valls. A les carenes no hi ha cap mes segur contra les glaçades; a la ribera de Sort hi escassegen sempre. Les precipitacions, sovint nivals, se solen moure entre uns 650 mm anuals (ribera de Sort) i uns 850 mm (Estac). Excepcionalment, el port de la Bonaigua assoleix 1.200 mm i l’estació de Peguera (a 1.510 m alt., on la mitjana de les mínimes de gener és de -4,2°C) n’enregistra 1.446,5.
el Pallars Sobirà La vila de Tírvia
© Fototeca.cat
No hi ha mesos realment eixuts i el màxim de precipitacions sol ésser de maig-juny. La vegetació mostra la zonació d’estatges altitudinals característica del vessant meridional dels Pirineus i comprèn des de paisatges mediterranis de carrascar i d’alzinar muntanyenc fins als prats alpins. El caràcter submediterrani continental i relativament eixut del clima predominant es reflecteix en la raresa del faig i també en l’escassa superfície forestal (un 22% aproximadament), malgrat que dins la comarca hi hagi els darrers reductes de bosc verge dels Països Catalans. Els grans boscs, anomenats mates, es troben a les valls de capçalera; són sobretot avetoses per damunt de 1.000 m i pinedes de pi negre a altituds superiors a 1.600 m. Als indrets més secs hi ha pi roig. La part mitjana de les valls correspon al país de les rouredes amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis). A partir de la ribera de Sort, però, són la pinassa i l’alzina els arbres més abundants.
L’economia i la població
L’explotació forestal ha estat de sempre un dels recursos de la comarca, explotat comunalment d’acord amb la tradició comunitària del poblament i de manta activitat econòmica. Les fargues consumien una gran quantitat de fusta i els raiers baixaven troncs riu avall per mantenir l’activitat de les drassanes, especialment de Barcelona, a partir del segle XVI, quan a les muntanyes costaneres ja no en restaven bons exemplars. Avui la repoblació forestal manté la vigència d’aquesta explotació —a costa del bestiar menut— i alimenta un seguit de serradores vora els rius quan la fusta no és treballada fora de la comarca.L’agricultura té una gran importància dins la comarca. La superfície conreada però, ha disminuït aquests darrers anys amb el despoblament, en tant que ha augmentat la superfície de boscs i de pastures. El 1989 es conreaven 1.966 ha, sobretot farrage i cereals, destinats normalment al bestiar. Les pastures s’han anat estenent i el 1989 ocupaven 57.315 ha. La superfície agrícola censada el 1996 era de 4.312 ha.
La ramaderia és una activitat destacada en el conjunt del sector primari, tot i que no manté la importància de dècades anteriors. Les ovelles, en general transhumants, estimades per la llana, d’uns 88.000 caps el 1860 havien davallat a 42.000 el 1930, a 32.764 el 1989 i a 28.660 caps el 1997. També han minvat molt els cabals de cabrall i d’equí (878 caps el 1989). Els bovins minvaren de 9.000 caps (1978) a 7.862 (1989), tot i que en el cens del 1999 havien augmentat a 8.275 caps. la majoria dels quals són vaques lleteres, tot i que els anys setanta plegà la indústria lletera de Sort, raó per la qual el Pallars Sobirà passà a ampliar les conques lleteres de la cooperativa de la Pobla de Segur i principalment de les lleteries de la Seu d’Urgell, mercès a les millores de la carretera que uneix Sort amb la Seu. Aquest bestiar, que en bona part pastura dins el mateix municipi, alimentat als alts, als baixants o a l’estable, segons les èpoques de l’any, és un dels bastions de l’economia alt-pallaresa i s’ha desenvolupat especialment a les valls Ferrera, d’Unarre i de la Bonaigua, a Lladorre, a Sort i a la seva rodalia (vall de Soriguera, Enviny, Estac, etc.). El 1997 se censaren 1.572 caps de cabrú i 9.566 caps de porcí.
Les indústries tradicionals que hom pot considerar desaparegudes són les del ferro (extracció a la vall Ferrera i benefici del metall a les fargues) i les tèxtils (de la llana, sobretot, i del cànem). Es mantenen algunes indústries extractives (de la sal, a Gerri; pedreres), alimentàries (làcties a Sort, farineres antigues) i de la construcció. Però la indústria moderna del Pallars Sobirà és la hidroelèctrica, que el 1989 ocupaba el 41% dels treballadors del sector secundari. Té uns 265.000 kW instal·lats del 1953 ençà, dels quals més de 105.000 a la de Tavascan Superior, a la capçalera de la Noguera de Cardós. Mancat sempre de ferrocarril, el Pallars Sobirà no tingué una via mestra de comunicació moderna fins el 1922, que la carretera de Tremp vencé el port de la Bonaigua i permeté l’accés de Barcelona a la Vall d’Aran. Les altres carreteres intercomarcals són les d’Espot al Pont de Suert, de Gerri de la Sal a Noves de Segre, i la de Sort a la Seu d’Urgell. Els mercats tradicionals (Sort i Esterri d’Àneu) són subsidiaris dels del Pallars Jussà. L’estiueig, iniciat a Espot amb el termalisme, s’anà propagant amb el prestigi de paisatges desconeguts fins aleshores dels barcelonins (el Pallars era la “nostra Escòcia” per a Joan Maragall).
Actualment hom promou el sector terciari, concretament el turisme, que ha esdevingut un dels més dinàmics de l’economia de la comarca. Al tradicional turisme d’estiu s’han afegit aquests darrers anys el d’hivern, amb les pistes d’esquí (Superespot, Llessui i Portainè); els esports d’aventura, que s’introduïren amb força a partir dels anys vuitanta (ràfting, salt de pont, bicicleta de muntanya, etc.); el muntanyisme, el turisme cultural o el turisme rural. Tot plegat ha comportà un increment del comerç, molt centrat a Sort i al llarg de la carretera comarcal que, venint de Tremp, talla transversalment la comarca. La capacitat hotelera tendí a créixer de pressa: el 1990 hi havia 45 hotels (2.095 places), 13 càmpings i 33 restaurants;i el 1999 hi havia 427 places d’allotjament en cases de pagès, l’oferta més alta de les comarques de Catalunya en aquell any. La població, de rels prehistòriques i poc romanitzada, es mantingué sempre alta en relació amb els magres recursos naturals, i forní emigrants a les terres baixes.
L’aprofitament modern d’aquests recursos portà la població a 20 430 h el 1860; la despoblació ha estat després vertiginosa, deturant-se només als censos de 1920 (13.866 h) i 1936 (12.762 h) fins a arribar als 5.237 h del 1981; el 1990 la població era de 5.418 h, la qual cosa vol dir que, amb relació al 1981, s’havia produït un increment del 3%.El 1998 tenia 5.865 h, i una densitat de població de 4,3 h/km2.
Panoràmica de la vall Ferrera, al Pallars Sobirà
© Fototeca.cat
En el període intercensal de 1991- 98 la comarca incrementà el seu cens 447 h, a un ritme anual de l’1,13% (en 1981-91 la comarca havia perdut 32 h). En aquest darrer període els únics municipis que perderen població foren Alins, Baix Pallars, Farrera, Lladorre i Vall de Cardós. El cap comarcal, Sort, amb 1.715 h el 1998, aplegava el 29,2% del total de la població censada al Pallars Sobirà. El 1996 la comarca presentava una estructura d’edats força envellida, amb el 24,5% de la població amb més de 64 anys (16,3% la mitjana de Catalunya), el 12,1% amb menys de 15 anys i el 63,5% de població adulta. Hi ha una tendència general al creixement (molt relacionat amb la puixaça del sector terciari), encara que alguns llocs presenten pèrdues importants, com ara Baix Pallars, que té un 20% menys d’habitants. La vila de Sort és l’únic nucli superior als 1.000 h. El 1996 es comptabilitzaven 2.569 h de població activa, 2.387 dels quals estaven ocupats en els diferents sectors econòmics: 357 en el sector primari (15%), 313 en la indústria (13,1%), 304 en la construcció (12,7%) i 1.413 en els serveis (59,2%).
La història
La prehistòria
El poblament prehistòric i antic del Pallars Sobirà és molt mal conegut. A la banda meridional hi ha testimonis de megàlits (Montcortès) i alguna cova amb materials de les edats del bronze i del ferro (Peramea), que lliguen amb el panorama contemporani del Pallars Jussà. No hi ha, fins ara, testimonis arqueològics suficients sobre el poblament del primer mil·lenni, ni de l’època romana, però la toponímia amb una quantitat de topònims d’origen bascoibèric, i gairebé cap d’origen romà, demostra que la romanització fou gairebé inexistent o molt superficial.
De l’edat mitjana ençà
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Sobirà (dit després simplement de Pallars) que restà incorporat al segle XIII a la vegueria de Pallars (després sotsvegueria), juntament amb el Pallars Jussà i un sector de Ribagorça (gradualment reduït només a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana), demarcació que el 1716 esdevingué corregiment de Talarn. Amb la divisió provincial (1834) restà dins la província de Lleida, i amb el sector de la vall Fosca aigua amunt de Senterada constituí el partit judicial de Sort (la divisió territorial de 1936 atribuí tota la vall Fosca al Pallars Jussà).