i Pallejà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pallejà

Castell de Pallejà
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat situat gairebé al centre de la comarca.
Població: 
11.134 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

Situat a la banda dreta del Llobregat, que fa de divisòria amb els termes de Sant Andreu de la Barca, del Papiol i de Molins de Rei, emplaçats a llevant. El municipi forma part de la vall baixa del riu, encaixada en la Serralada Litoral, que el riu parteix; ocupa la plana al·luvial propera al Llobregat i part del massís de les Planes o Montmany, un dels contraforts més orientals del massís de Garraf-Ordal. Les altituds més destacades són les Planes (269 m), el Guixar (322 m), el Cucut (328 m), el Cuixó (302 m) i altres de menors com el puig de Gratallops. El límit NW del terme, amb Corbera de Llobregat, coincideix, en part, amb la carena de Montmany, fins a la part més propera al Llobregat, on fan de partió el turó del Bori (188 m) i la roca de Droc (156 m). A migdia el terme confronta amb el de la Palma de Cervelló, per sota les Planes, i amb el de Sant Vicenç dels Horts, per la riera del Manyà. Els materials geològics que trobem dins el terme són del Paleozoic, que aflora prop de la bòvila d’en Roca i s’estén fins prop de la Riera Fonda; del Mesozoic o Secundari, que aflora en una bona part del terme i, a la part més occidental, trobem els primers materials del Triàsic, com conglomerats i gresos silicis. Al peu del cingle de Montmany hi ha calcàries i dolomies. Els gresos blaus i groguencs, amb força restes fòssils, del Miocè, es troben en una petita zona, entre els termes de Pallejà, la Palma i Sant Vicenç. El Quaternari ocupa la plana al·luvial, formada per materials arrossegats pel riu. Encara hi ha paratges mig selvàtics, amb predomini de la vegetació mediterrània i sotabosc abundant. Trobem pinedes i poc alzinar, amb boix i garric a la vall de les Rovires, a tramuntana, i a les Falulles, vers el límit de migdia.

El terme és ric d’aigua i, a més de les rieres que tributen al Llobregat, com la riera de les Rovires (que es forma pel torrent dels Bufadors i pel Torrent Fondo, que neix sota Montmany de Sobre-roca i el bosc dels Ermotets ), la de Boter, la de la Creueta, la del Mig, i d’altres, hi proliferen les fonts de muntanya, com la font de la Teula, la de la Pona, la de la Tartaneta o la de les Rovires. Antigament el cabal d’aigua més important era el de la Presa, deu de muntanya anomenada així des del segle XVII i que és situada davant la roca de Droc.

El terme comprèn el poble de Pallejà, cap municipal, la urbanització de Fontpineda i el barri de la Magina. Hi passen la carretera N-II i l’autovia A-2 i la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Barcelona a Igualada.

La població i l'economia

La població (pallejanencs) té un primer fogatjament del 1368 on és registrat que Pallejà tenia 30 focs, és a dir uns 150 h. L’any 1601 hi havia 23 cases habitades, comptant-hi el castell, que havien augmentat a 212 h el 1718, repartits en 30 cases, i a 608 h el 1787, en 85 cases. Bé que el 1824 només hi havia 269 h, a la segona meitat del segle XIX se sobrepassaren els 700 h i no fou fins el 1920, quan Pallejà tenia 692 h, que la població començà a créixer. La immigració ha estat important, com a tota la comarca, però no ha tingut un relleu tan pronunciat com a les poblacions més properes a Barcelona. Tot i així, el 1975 només el 16% de la població era nascuda al poble, el 33% era d’origen andalús, el 14% d’altres regions de l’estat i la resta procedia de diverses comarques de Catalunya. El 1930 hi havia 1.022 h, 1.065 h el 1950 i 2.230 h el 1960. L’augment demogràfic continuà els anys posteriors. Així, el 1970 hi havia 4.081 h, 5.728 h el 1981, 6.599 h el 1991 i 8.399 h el 2001. L’any 2005 s’arribà als 10.192 h.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses. Antigament va ser força important la producció de vi, oli, ametlles, garrofes, ordi, blat de moro i tomàquets.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment. És documentat que ja al segle XVII es fabricava guix blanc. El sector dels serveis ha anat en augment a mesura que s’incrementava la funció residencial i industrial del municipi. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat.

El poble de Pallejà

El poble de Pallejà (87 m i 8.369 h el 2005), es formà en el primer turonet que hi ha pujant del pla del riu, a l’entorn de la primitiva església parroquial, que era situada darrere el castell, a la plaça anomenada de Mossèn Cinto Verdaguer, on hi ha la casa dita Vil·la Esperança. A partir d’aquest nucli, la població s’estengué vers tramuntana i migdia seguint l’eix de la carretera N-II. Cap a la plana del Llobregat s’han format alguns carrers de traçat paral·lel, partits per algunes travessies. També per sobre la via dels Ferrocarrils de la Generalitat, a ponent de la carretera (les primeres cases a banda i banda de la via són de vers la dècada de 1930), s’han format alguns carrers amb fort pendent per tal com són traçats en la costa de les Planes. Aquest dos eixos de comunicació esmentats, la via i la carretera, parteixen longitudinalment el poble.

L’església parroquial de Santa Eulàlia de Pallejà és documentada el 965, en el testament del comte Miró de Barcelona, que junt amb les altres esglésies del castell de Cervelló la donà a la seu de Barcelona. Entre els segles XIV i XIX l’església de Santa Eulàlia va ser sufragània de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts. Al segle XIX va ser bastit un nou edifici parroquial als primers replans de la serra, prop de la Torroja, sobre la via del tren. Començada el 1832, l’església va ser acabada el 1862, quan hom féu els esgrafiats de la façana; és d’una nau, rectangular, amb transsepte i cúpula sobre el creuer. Mentre que la nau es cobreix amb volta de llunetes, les capelles laterals són cobertes amb volta de quatre punts. Dins el temple, al tram més proper a la façana, que és a llevant, hi ha un porxo de tres arcs, classicitzant. La façana, amb dues torres campanars a banda i banda, és adornada amb pilastres adossades de tipus clàssic i amb un frontó triangular; als esgrafiats hi ha representat sant Sebastià, a qui també és dedicada l’església. Els objectes de culte i imatges que contenia van ser cremats el 1936 i aleshores es perderen tres retaules, dels segles XVI, XVII i XVIII, procedents de l’església vella. El temple és il·luminat per finestres altes, en forma de semicercle, amb vitralls, i decorat amb llànties de ferro forjat. El Sant Crist és obra de Josep Ricart, del 1975, tallat en bedoll. A l’altar del Santíssim, a migdia, hi ha una tela pintada de Vicenç Nubiola, del 1924, que representa Maria Magdalena rentant els peus de Jesús.

Precedent del castell de Pallejà actual, el 1179 hi ha esmentada una primera fortificació a Pallejà. Aquesta força va ser ampliada i reconstruïda el 1590 (quan era senyor del lloc Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau), segons consta en l’escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà. L’entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l’escala al fons. És un edifici quasi quadrat, de planta i dos pisos, més un de superior que va ser afegit posteriorment, amb garites als angles. L’obra és en part de pedra i en part de tàpia, amb estuc superficial simulant l’aparellat; als angles hi ha carreus escairats. A l’interior hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal. A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal. El 1809, durant la guerra del Francès, fou caserna del general Josep Manso i del seu batalló de caçadors de Catalunya. Posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Poc després, però, les tropes del general Suchet l’ocuparen novament. Molt a prop del castell hi ha una plaça verda al lloc que abans ocupava la masia Can Sona Vell, de la qual resten dos arcs de mig punt.

La casa del comú és un altre dels edificis d’interès. De vers el 1890, amb façana a tramuntana, és formada per un cos avançat amb terrassa sobre la planta, envoltada d’una balustrada. Enretirades respecte d’aquest cos, hi ha dues torres que s’alcen sobre el pis, ornamentades amb frontons curvilinis, palmetes i garlandes classicitzants, de pedra, mentre que el paredat és de maons. Posteriorment l’edifici fou ampliat amb un altre cos adossat a migdia.

Segurament és obra del mateix arquitecte el gran casal que hi ha a l’altra banda de la carretera, anomenat Cal Pablo per referència al cognom dels propietaris, amb ornamentació de tipus clàssic (al portal hi ha un parell de columnes dòriques), baranes ornamentals de ferro forjat i una torre amb teulat troncopiramidal semblant a les de l’altre edifici. Aquest casal és envoltat d’un gran jardí.

Vora l’església parroquial hi ha l’entrada a l’heretat de la Torroja, amb esgrafiats policroms mig esborrats. La Torroja, que formava antigament una quadra amb jurisdicció separada de la del castell, és un gran mas de tipus basilical, de tres naus, més alta la central, i porxos laterals que hi han estat afegits modernament. Molt ben restaurada, conserva interiorment vestigis medievals, com un gran arc ogival.

Ca l’Obianc és una casa de pisos a la part alta del poble de Pallejà, la decoració és modernista i de ceràmica vidriada verda. Un altre edifici amb decoració modernista és Ca l’Olivella. Sobre l’església nova hi ha l’edifici del noviciat de monges caputxines, que ha tingut utilitat com a casa de colònies, per a fer exercicis espirituals, etc., d’un sever però bell estil constructiu, posterior a la guerra civil de 1936-39.

El poble disposa del Museu Municipal de Pallejà, situat al castell, que conté una col·lecció d’arqueologia local notable i objectes d’ús agrícola.

Les festes més importants de Pallejà són la festa major d’hivern, al febrer, i la festa major d’estiu, que se celebra al juliol. A més, cal destacar la cavalcada de Reis, al gener, en la qual participen totes les entitats del poble, i la diada sardanista al maig.

Altres indrets del terme

La urbanització de Fontpineda (1.627 h el 2005) és a l’extrem W del municipi i s’estén també vers el terme de Corbera. En la dècada de 1960 era de segona residència i actualment té una població estable. A migdia del poble de Pallejà hi ha el barri de la Magina (196 h el 2005), vora la font de la Magina. Entre les masies es destaca la de Montmany de Sobre-roca, la més gran del terme, amb capella pròpia dedicada a sant Salvador, que és documentada el 1342. També sobre el poble hi ha Can Seix, antigament anomenat Can Coll i documentat el 1601. El mas, de la família dels editors barcelonins, va ser completament reformat segons el gust modernista; a la façana, coronada per un rellotge de sol, s’obren diverses finestres i balcons de pedra blanca amb persianes de fusta treballada i balcons de ferro forjat i la porta, de mig punt, de pedra roja. A l’interior, el vestíbul és cobert amb volta catalana, resseguida de fins esgrafiats, que aixopluga una capelleta de rajola dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. Al pati central, l’escala és coberta amb una claraboia de vitralls de colors feta a semblança de les rajoles dels oficis (hi ha un caçador amb l’escopeta apuntant vers una llebre i tot al volt, separats per sanefes ornamentals, altres animals de cacera). Al celler, amb arcs de diafragma de tradició ogival, on hi havia una premsa de vi del 1776, es conserva un teginat fet amb cassetons de guix amb diversos motius decoratius. Altres masos importants són Can Salaverd, Can Pocoll, Cal Guarda, Cal Riera, Ca l’Esquerrà, Cal Duran i Ca l’Albereda de la Plaça, un dels més antics.

A Pallejà hi ha restes arqueològiques de diversos períodes prehistòrics. El primer Neolític es localitza a les coves de Montmany. La cultura dels sepulcres de fossa és representada per una necròpolis que hi ha tocant al límit amb Sant Vicenç, vora els Ciments Molins. Del Neolític es trobaren alguns enterraments a la coveta de la Guineu i de l’edat del ferro daten els camps d’urnes de les coves de la bòbila d’en Roca. Ja d’època històrica, a Ca l’Esplugues hi hagué una vil·la, de la qual resten abundants vestigis.

La història

El topònim Pallejà és un dels que més clarament es remunten a l’època romana. Probablement el nom, que deriva del llatí Palladius, fou el del propietari o fundador d’una vil·la o antic fundus. El lloc segurament ha estat habitat des d’aleshores i ni en el període de les invasions ni tampoc en la primera conquesta als sarraïns, no degué ser abandonat del tot. A l’edat mitjana el lloc de Pallejà pertanyia al terme (després baronia) del castell de Cervelló. La villa Palaiano és documentada el 910. El comte Miró de Barcelona, pel seu testament del 965, donà l’església de Santa Eulàlia de Pallejà a la seu de Barcelona. La quadra de Pallejà, inclosa dins la baronia de Cervelló, pertanyia al segle XIII als Clariana, que la vengueren el 1315 als Alomar i posteriorment passà als Torrelles i als seus descendents.

Col·laboració: 
CMC / AFE
Llegir més...