Miquel de Palol i Felip

(Girona, Gironès, 1885 — Girona, Gironès, 1965)

Escriptor.

Fill de Pere de Palol i Poch. Estudià el batxillerat a Girona, i, traslladat a Barcelona, inicià, sense acabar-los, els estudis de dret. De retorn a Girona, col·laborà amb el grup modernista gironí encapçalat per Xavier Montsalvatge, amb qui fundà la revista L’Enderroc (1902), i participà en la creació dels Jocs Florals de Girona el 1903. També col·laborà a Vida. Dins del grup, donà la imatge del poeta bohemi i rebel. Admirador de Verlaine, Mallarmé i D’Annunzio, incorporà les tècniques i la sensibilitat simbolista als seus poemes, com demostra a Roses (1905), el seu primer recull, i evolucionà, sense trencar amb aquests paràmetres, cap a la poesia galant, de temàtica setcentista, i classicitzant, d’acord amb el grup format al voltant d’El Poble Català, diari al qual se sentia pròxim ideològicament i estèticament i al qual col·laborà, sobretot en la seva estada a Barcelona, en fer el servei militar. Són exponent d’aquesta evolució el recull Sonetos galantes (1912), publicat només en traducció castellana d’Albert de Quintana, i Poemes de tarda (1914).

El 1909 publicà Llegendes d’amor i de tortura, un llibre de narracions, i la novel·la Camí de llum, molt representativa del decadentisme català, que havia presentat al segon concurs de novel·les d’El Poble Català i que no va ser premiada sembla que per prevencions morals del jurat. Totes dues obres són exponents, potser els millors a Catalunya, de la narrativa decadentista.

Col·laborà a Lletres (1907), Cultura (1914), Catalanitat (1910), que dirigí, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i Cuca Fera, entre d’altres, sovint amb poemes de to satíric.

Interessat pel teatre, estrenà i publicà obres que, sobre esquemes del teatre de saló, plantegen opcions vitals i estètiques: Senyoreta Enigma (1920), Enemic Amor (1921), Petites tragèdies (1923), premiada al Certamen del Centre de Lectura de Reus, i el drama històric, inèdit, Jueus, escrit el 1935.

Durant la República intervingué en la política local per Acció Catalana, i fou membre del Comitè de Teatre de la Generalitat. A la postguerra, tornà a la poesia, bé que sense publicar, amb poemes que reflecteixen el desengany i l’amargor, i escriví la primera part —única acabada— de les seves memòries: Girona i jo (1972). S’han editat també els seus contes per a infants (Narracions extraordinàries, 1983). La seva obra poètica, amb bona part de la inèdita o dispersa, fou reunida a Obra poètica 1897-1967 (1985).