i Pals | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Pals

Municipi
Baix Empordà
Pals
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, a la costa, a la plana d’inundació del Ter i el Daró, al sector de plana empordanesa entre les muntanyes de Begur, al S, i el Montgrí, al N.
Població: 
2.799 h
[2009]
Extensió: 
26 km2

Situació i presentació

Limita al N amb els municipis de Torroella de Montgrí i Fontanilles, a l’W amb Palau-sator i Torrent, i al S amb Regencós i Begur. L’origen del topònim prové precisament del llatí palus, llacuna, terreny pantanós, estany, que descriu el seu marc geogràfic. Aquestes terres formen un tram de costa baixa i sorrenca, la platja de Pals, on abundaven maresmes i aiguamolls que foren en part dessecats (i aprofitats per al conreu de l’arròs al segle XIX); també fou dessecat i convertit en terra de conreu l’estany de Pals, que era situat entre la vila de Pals i els llocs de Sant Feliu de Boada i de Fontclara (ja dins el terme de Palau-sator, límit occidental).

El sector litoral del terme va des de la desembocadura del Daró —o rec del Molí de Pals—,al N, fins a la punta Espinuda, al S, on comença la costa de Begur. La part meridional és accidentada pel Quermany, contrafort del massís de Begur, dominat pel Quermany Gros (224 m). Aquest sector és cobert de pinedes que, sobretot a les terres properes a la mar, serveixen per a fixar les arenes o dunes portades de la platja per la tramuntana. El turó on s’alça Pals és també un contrafort d’aquest massís. Entre les nombroses entitats de població que inclou el municipi destaca la vila de Pals, cap municipal, i el veïnat dels Masos de Pals. S'han afegir nombroses urbanitzacions a causa del creixement turístic.

Travessa el terme la carretera C-31 de Palafrugell a Torroella de Montgrí, de la qual es deriva vers llevant un branc que porta a la platja de Pals. Altres vies comuniquen amb Vulpellac i amb la carretera C-66 de Girona a Palafrugell per la Bisbal.

La població

El 1359 la població (palsencs) era de 43 focs (menys de 200 persones), xifra que no havia augmentat gaire a l’inici del segle XVIII (480 h el 1718). En aquest segle, com a moltes altres poblacions empordaneses, tingué un fort increment (1.152 h el 1787) i assolí un màxim el 1860, que tenia 1.404 h. Seguint les vicissituds del conreu de l’arròs i l’atracció dels centres industrials, baixà fins al començament del segle XVIII (1.286 h), però des d’aleshores mantingué una corba ascendent fins al 1970 (1.728 h), que comença una lleugera davallada (1.689 h el 1979). Les darreres xifres del segle XX indiquen un marcat creixement: 1.699 h el 1989, 2.046 h el 2001 i 2.335 h el 2005.

L’economia

L’economia del municipi, tradicionalment agrícola i ramadera, s’ha decantat cap al sector terciari. Els principals conreus de regadiu són les hortalisses i els arbres fruiters, i al secà predominen els cereals (especialment blat de moro) i el farratge. També es conrea arròs, que consta des del segle XV aprofitant els terrenys pantanosos; a la fi del segle XVIII i el començament del XIX era el lloc del Principat amb més producció, després del delta de l’Ebre. Els treballs de dessecació s’iniciaren al segle XVIII (consta en el Diario de los viajes hechos en Catalunya realitzats en 1785-90, de Zamora, que también se desecó la laguna de Pals por el Dr. Pou Plana, pocos años hace...) i el conreu arrosser fou abandonat al llarg del segle XIX. Una nova i important represa fou impulsada per Pere Coll i Rigau, qui reintroduí el conreu de l’ar ròs als aiguamolls abandonats. La transformació dels aiguamolls en terrenys productius —arrossars i zones de regadiu— es dugué a terme amb l’aprofitament del rec del Molí, que agafa les aigües del Ter i del Daró. Malgrat la prohibició per motius sanitaris del 1907 (obtinguda pel seu enemic polític el comte de Torroella de Montgrí), Pere Coll pogué fundar la Comunitat de Regants de la Séquia del Molí de Pals el 1909 i el conreu prengué un gran increment. Des dels anys cinquanta la producció entrà en crisi, tot i que en els darrers anys del segle XX es va produir una estabilització. La Cambra Arrossera de l’Empordà, comercialitza l’arròs procedent d’altres comarques, i el Molí de Pals comercialitza l’arròs conreat al municipi.

Pel que fa a la ramaderia, principalment es cria bestiar porcí, encara que també hi ha aviram, boví i oví. Al S del terme hi ha una zona boscosa, vers el Quermany, amb pins i alzines.El turisme ha afavorit la industrialització del municipi, especialment la creació d’empreses de construcció, entre les quals ha tingut una gran importància la Servià Cantó, d’obres públiques, que ha realitzat obres fins i tot fora del país. S'han desenvolupat també diverses empreses del sector del metall, del de la fusta i alimentàries. A la segona quinzena d’agost se celebra la Fira dels Vins de Catalunya i durant la festa major, la Fira Itinerant d’Artesans de l’Empordà. El mercat setmanal té lloc el dimarts.

El turisme ha incidit en el municipi principalment des d’un punt de vista residencial, i s’han restaurat masos i cases de la vila com a residència secundària. A més s’han creat nombroses urbanitzacions entre la platja i la vila, entre les quals la més extensa i poblada és la del Mas Tomasí, que ocupa un turó boscós; altres urbanitzacions són Pals Mar, la Pineda de Pals i els Arenys de Mar. Diversos càmpings i establiments hotelers completen l’oferta d’allotjament del terme. Entre els equipament esportius destaca el camp de futbol i dos clubs de golf: Club de Golf de Pals i Golf Serres de Pals.

La vila de Pals

Morfologia urbana

Aspecte dels carrers d'El Pedró de Pals
© CIC-Moià
La vila de Pals és al cim d’un puig poc enlairat (55 m d’altitud i 1 072 h el 2006) sobre la plana. El barri antic, anomenat el Pedró, manté part del recinte emmurallat i es troba una mica separat de l’eixample modern, que s’estén al llarg de la carretera formant tres carrers paral·lels, el barri de Samària. El Pedró és un conjunt monumental realment notable, amb carrers estrets i costeruts on hi ha edificis i detalls arquitectònics de gran interès. Una de les primeres persones que revalorà el lloc fou el cirurgià Jaume Pi i Figueres, el qual es féu bastir una residència dins el nucli, obra de Lluís Bonet i Garí.

L’església parroquial de Sant Pere de Pals, situada al Pedró, és un edifici d’una nau, d’estil gòtic; de l’anterior, romànica, bastida probablement al segle XII, hi ha només restes a la façana occidental, incorporades a l’actual frontis. La portalada és d’època barroca, amb frontó abarrocat i una fornícula amb una imatge del sant titular de factura popular; damunt hi ha una rosassa gò tica, amb decoració calada. Sobre l’angle NW s’aixeca una torre campanar de planta quadrada amb arcades de mig punt. L’absis és semicircular a l’exterior, amb contraforts, i poligonal a l’interior. La volta és de creueria i la nau és dividida en tres crugies. A la banda del nord hi ha dues capelles laterals (una del segle XVI-XVII i l’altra més tarda na) d’estil gòtic, com el cor. Sobre la coberta gòtica s’alçà, al segle XVII o XVIII, un terrabastall. Com gairebé tots els edificis del Pedró és de pedra sorrenca. Una gran part del monument és obra de la segona meitat del segle XV (data del permís que Joan II donà el 1478 d’aprofitar les pedres del castell per a obrar, reparar i cobrir l’església).

Del castell de Pals només resta, per decisió del mateix Joan II, la torre de les Hores, que es desta ca damunt les teulades de l’antic nucli amb la seva si lueta característica. És un exemplar de torre ro mà nica de fortalesa, de planta circular, bastida sobre un podi de roca natural. La porta primitiva és a la meitat d’alçada de la torre (que té uns 15 m) i és d’un sol arc de mig punt. Ha perdut els merlets que degueren coronar-la. El nom prové del petit campanar gòtic de tres pilastres, molt airós, bastit sobre la terrassa superior a fi de convertir la torre en campanar a la fi del segle XV. Una es tança del castell és la capella de la casa Pi i Fi gueres.

Les muralles de Pals són de les més ben conservades i interessants de lcEmpordà; el traçat del recinte es pot seguir sense dificultats i les torres que espaiadament sobresurten dels llenços de muralla són de planta rectangular, obertes de dalt a baix a la cara interior del recinte i cobertes amb volta de canó o lleugerament apuntada. El sector més ben conservat és el de tramuntana, i les torres més intactes són la d’en Ramonet, al NW, la d’en Rom (on hi ha la porta que s’obrí al mirador natural on hi havia la creu de terme gòtica, substituïda per una de fusta) i la d’en Xinel·lo. A l’angle NE hi ha la torre de l’Hospital, reconstruïda, i altres llenços i torres al S i el SE. Un portal de construcció més tardana (segle XVIII), al cap del carrer Major, és encara un dels accessos principals a l’interior del nucli. L’antiga casa de la vila, amb la façana orientada a la plaça Major, té una finestra renaixentista, sota l’ampit de la qual hi ha l’escut de la població; conserva un gran arc gòtic que podia haver format part d’una llotja o plaça coberta. A la mateixa plaça hi ha l’actual casa de la vila, edifici gòtic tardà. Destaca el carrer Major, amb trams coberts. Moltes cases del nucli antic tenen decoració gòtica o renaixentista. Tenen també interès un pou públic cobert amb volta de canó i una antiga cisterna al costat de l’església.

A extramurs, prop de l’angle SE de la muralla, hi ha Ca la Pruna, gran casal fortificat dels segles XV-XVI, amb dues torres rectangulars a la banda de migdia, d’origen molt més antic. Al vessant septentrional del Pedró, es destaca el Mas del Puig (segles XVII-XVIII), fet probablement amb materials del castell. En diversos indrets del Pedró (prop de la torre de les Hores, al solar de l’antic cas tell, a la placeta del Dr. Oliva, a la part alta del carrer Major i en les obres de restauració de Ca la Pruna) han aparegut tombes practicades en la ro ca natural, de forma antropomòrfica, del tipus anomenat olerdolà i d’una datació calculada als segles VIII-IX, corresponents a un cementiri altmedieval.

La cultura i el folklore

A la població hi ha la Casa de Cultura Pere Servià Cantó, a l’esmentada Ca la Pruna, on es realitzen la majoria de les activitats culturals del poble (concerts, exposicions, cursos, conferències, etc.). El 1981 obrí les seves portes el Museu d’Arqueologia Submarina, amb peces i troballes de la zona cedides per la Diputació de Girona. El 1999 obrí les seves portes el Museu Art 2000. Museu d’Escultura Ca la Tona, que exhibeix una col·lecció d’escultures d’artistes comtemporanis catalans com Riera i Aragó, A. Tàpies, J.M. Subirachs, etc.

La festa major de la vila de Pals s’escau el 4 i el 5 d’agost, i el primer dimecres d’agost, després de la festa major, se celebra la Festa de la Platja. Entre els mesos de maig i juny s’hi planta l’arròs de manera tradicional, i durant el mesos de juliol i agost se celebra el Festival de Música de Pals.

Altres indrets del terme

Les masies

Al terme de Pals hi ha alguns exemplars de masies fortificades dels segles XVI i XVII molt interessants. El Mas Roig és a uns 2 km de Pals vers Torroella de Montgrí. Al NE hi ha la torre d’en Deri (o d’en Ros), amb una torre de defensa de planta circular i una finestra goticorenaixentista d’arc conopial a la façana. El Mas del Camp dels Anyells és a migdia de l’anterior, i té curioses obertures amb frontó triangular decorat. No gaire lluny hi ha Can Nier, reformada, amb una torre de defensa de planta quadrada. Can Jofre, al NE del terme, i la Torre Bertran tenen antigues torres, com també la Casa Nova, prop de la platja, i el Mas Tomasí, vora el veïnat dels Masos de Pals. Altres exemplars són el Molí de Pals, o Mas Tafurer, que conserva elements de fortificació de l’antic castell de Sant Miquel, gran edifici rectangular amb pati central, finestres decorades i mostres d’arquitectura popular a les dependències; té una capella barroca aïllada dedicada a sant Antoni. Can Pou de ses Garites és una masia fortificada goticorenaixentista restaurada, amb garites cilíndriques als angles; és al NE del Quermany Gros. La Torre Móra, o torre de la Platja, també anomenada torre de Pals, és una torre cilíndrica, única resta d’una masia propera a la mar, que sobresurt entre les pinedes, senyal aprofitada pels pescadors ja que és visible des de l’aigua. Cal esmentar finalment el Mas de la Font, a la sortida del raval de Samària, on destaquen els ràfecs decorats (filades de rajoles i teules amb decoracions geomètriques i també galls i creus), molt característics a la comarca i que han estat interpretats com un mitjà de prevenció contra la bruixeria.

Els Masos de Pals

L’agregat de Sant Fruitós, popularment conegut pels Masos de Pals, és situat sobre els darrers vessants del massís del Quermany, entre la vila de Pals i la platja. Veïnat originàriament format per masies disperses, té avui un nucli de cases agrupades que s’estén al llarg de la carretera que porta a la costa. L’església parroquial de Sant Fruitós és un edifici dels segles XVIII-XIX, d’una nau i capçalera carrada, i no s’acabà fins entrat el segle XX. Els Masos de Pals celebren la seva festa major els dies 8 i 9 de setembre i la festa petita durant la segona quinzena de gener.

Entre les troballes arqueològiques que s’han fet dins el terme, destaquen les del Pedró (diverses destrals de pedra polida neolítiques, algunes emprades com a pedres de llamp o talismà contra les tempestes, i també algun vestigi d’època iberoromana) i les del Quermany. El Quermany Gros, al límit amb Regencós, fou estudiat ja per Pella i Forgas, que hi recollí material (destrals, ceràmica) i publicà un croquis d’un suposat recinte fortificat. Després d’un incendi, el 1973, ha estat fàcil de comprovar la importància del jaciment preromà. També hi ha vestigis evidents de poblament antic al Quermany Petit (més proper a Pals): basaments d’habitatges, sitges i possibles molins tallats a la roca. És curiós el fenomen que es produïa a l’estany de Pals, conegut pel bruel de Pals, gemec provocat per les aigües en filtrar-se en espais buits, que havia originat llegendes i ha estat tema fins i tot de sardanes.

La història

El primer document conegut que fa referència a Pals és un precepte del 889 del rei Odó al monestir de Sant Pau de Fontclara, on es fa una distinció de la vila i el castell, anomenat de Montaspre (“castellarum montis aspero sicut aqua vergit a villa Pals vel ad ipsos stagnos...”). El 1041 posseïen la senyoria de Pals Gausfred Vidal i la seva muller Quíxol, i el 1062 llur fill Bernat Gausfred vengué els seus drets sobre la vila i el castell (amb altres viles veïnes) als comtes Ramon Berenguer i Almodis. El topònim de Pals (etimològicament derivat del terme llatí palus, ‘'terreny pantanós”) substituí molt aviat el de Montaspre. El castell fou domini directe dels comtes de Barcelona, però el 1190 el rei Alfons el Cast el concedí a Ramon de Vilademuls i, més endavant, Pere I el Catòlic l’atorgà al vescomte Ramon de Turena mentre visqués. El 1230 Jaume I donà Pals a Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, com a premi a la seva aportació en la conquesta de Mallorca (es fa constar en el document que el lloc “no valia molt de renda”) i a partir d’aquest moment Pals degué seguir els mateixos canvis de propietat que la baronia de Torroella, fins que retornà a la corona el 1272. Adquirit el 1322 pel bisbe i els canonges de Girona, pocs anys després Jaume II en recuperà el domini i en féu donació a la seva muller Elisenda de Montcada. El 1380 Pere el Ceremoniós cedí vila i castell als barons de Cruïlles, però el 1387 figuren altra vegada com a possessió reial. El castell sofrí, possiblement a causa dels fets d’armes que assolaren la comarca al segle XV (especialment la guerra contra Joan II), greus desperfectes i era en estat ruïnós el 1478, any en què el mateix Joan II, en una lletra adreçada als consellers de la vila, donà permís per a aprofitar-ne les pedres per a obrar, reparar i cobrir l’església, alhora que ordenava que se salvés la torre mestra (torre de les Hores), no com a fortalesa sinó com a bada o guaita. Aleshores es reformaren també les muralles, obra dels segles XIII-XIV, de les quals consta que havien estat reforçades el 1401.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...