Originari d’algun poble del pirineu català, fou deixeble del metge Piquer a la Universitat de València. Posteriorment, es doctorà a la Universitat de Gandia, el 1751. Fou un dels dos metges, ambdós catalans, que acompanyaren Pehr Löfling, el deixeble de Linné, en la seva expedició a la Guaiana (1754-56). Tots dos exploraren la rodalia de Cumanà, els Llanos de Barcelona, les riberes de l’Orinoco entorn de la confluència del Caroní i la vall baixa d’aquest riu. Quan morí Löfling, el 1756, a San Antonio de Caroní, es féu càrrec dels seus llibres, manuscrits i dibuixos i de les plantes aplegades per tots dos. Tornà a l’Estat espanyol el 1761 i passà uns quants anys a Madrid, on intentà, infructuosament, la publicació dels materials científics acumulats en les expedicions. Més tard, es traslladà a Barcelona, on exercí com a metge. Fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1772), a la qual presentà diverses memòries de tema mèdic i botànic; la més remarcable feia referència a una planta medicinal descoberta a la Guaiana: Memoria sobre una nueva especie de quina conocida con el nombre de ‘cunaurima de Guayana’ (1772).