i Panamà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Panamà

Nom oficial deRepública de Panamá (es)

Estat de l’Amèrica Central, que comprèn la part més meridional i més estreta de la regió dels istmes i és banyada al N, tot al llarg de 760 km, per l’Atlàntic i al S, per 1.220 km, pel Pacífic; limita a l’W amb Costa Rica i a l’E amb Colòmbia; la capital és la ciutat de Panamà.
Població: 
3.701.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
74.177 km2

La geografia física

En passades èpoques geològiques la regió ístmica de Panamà s’estenia bastant més àmpliament i fou reduïda al seu estat actual per un moviment de submersió. Ho testimonien tant la topografia dels fons submarins com la irregularitat de les costes, on abunden les ries. Quasi tot el territori és muntanyós, ja que les parts baixes han estat envaïdes per la mar. Petites planes s’estenen al vessant del Pacífic, com les de David i de Santiago, que són les àrees més fèrtils i riques del país. En el centre-oest del país es desenrotlla una serralada, fins uns 150 km, aproximadament, del canal, amb una altura mitjana entre 600 i 1.500 m i que culmina en el Chiriquí (3.433 m). Un altre sistema és el de Veragua (Cerro Horquete, 2.600 m), continuació de la serralada de Talamanca (Costa Rica). El relleu de la península d’Azuero, que tanca pel SW el golf de Panamà, constitueix un tercer alineament muntanyós (950 m). L’activitat volcànica, ja cessada, ha recobert amb els materials de les antigues erupcions els sediments bàsicament cenozoics que formen la regió. El clima, càlid i humit, de caràcter en conjunt equatorial, afavoreix la desintegració de les roques i, per tant, l’erosió: per això, la forma dels cims és suau i arrodonida. La temperatura mitjana és de 20°C i les precipitacions arriben als 2.400 mm anuals. Al N, sobre l’Atlàntic, on bufen de desembre a maig els vents alisis del SE, s’estén la regió de les selves pluvials, amb precipitacions de 3.400 mm, i de terres càlides (30°C), humides i insalubres (badia de Mosquitos). L’estació de les pluges, que arriben del S, es prolonga de juny a novembre. Al S i sobre el Pacífic la regió de les sabanes i dels pantans reprodueix amb tota exactitud la costa de Mèxic entre Tepic i Guaymas, amb temperatura mitjana de 30°C i pluviositat de 2.000 mm. Amb una amplada màxima de 190 km, Panamà no té rius llargs, però sí cabalosos. A la costa atlàntica hi ha el Chagres (150 km), eix al llarg del qual s’ha desenvolupat el país. Alimenta en part el canal i el llac artificial de Gatun (424 km2). Al Pacífic desguassen el Chepo (o Bayamo) i el Tuyra, de 175 km, amb estuaris navegables.

La geografia econòmica i l'economia

Rescloses de Miraflores del canal de Panamà
© J. Cavero
El principal focus d’activitat econòmica és el canal i les corresponents activitats urbanes que afavoreix. De fet, s’accentua l’oposició entre la vella regió agrícola de ponent, centre tradicional del país, i la zona de població urbana cosmopolita que viu del comerç i dels serveis relacionats amb el canal. L’agricultura és pobra i no satisfà més enllà d’un 40% de les necessitats del país. D’una banda, hi ha els conreus d’autoconsum (arròs, blat de moro, mongetes, tubercles, tomàquets, taronges, mangos, tabac, cocos) en certa expansió vers els mercats urbans. De l’altra, les explotacions comercials, finançades en part per capitals estrangers, com les plantacions de bananes de l’antiga United Fruit Company (EUA), que les hi estengué des de la veïna Costa Rica. Recentment es desenvolupa el conreu mecanitzat de cafè i arròs a la província de Chiriquí. La ramaderia no bovina és poc important. Del bosc, que cobreix el llevant del país, hom n'extreu llenya, però també fusta com ara la caoba. Una activitat d’expansió recent és la pesca de crustacis gegants al golf de Panamà, objecte d’un actiu comerç d’exportació cap als EUA. Panamà ha esdevingut el tercer exportador mundial de gambes, però quantitativament és molt més important l’anxoveta del Pacífic central. Hom extreu sal i pedra de construcció, però l’autèntica mineria està per començar, malgrat els jaciments de carbó (el país no en consumeix per ara), i el de coure de Cerro Colorado, el més gran del món dels no explotats. La producció d’energia es redueix a l’aprofitament de petroli importat per a obtenir-ne gas butà i energia elèctrica (56% de l’obtinguda el 1982). La resta és d’origen hidràulic. La indústria manufacturera és representada per modestes fàbriques de cervesa a Panamà i Colón, llet condensada, olis alimentaris, destil·lació d’alcohol a la zona de la canya, i altres indústries alimentàries (sucre, conserves de tomàquet i de peix), de materials de construcció (ciment en primer lloc), del paper, el tabac, i químiques (refineria de petroli, pneumàtics). L’economia del país descansa essencialment sobre els serveis, que forneixen prop de les tres quartes parts del PIB, la proporció més alta en un estat independent. Els serveis són basats en l’intens tràfic internacional del seu canal, en el sector financer (l’any 1984 Panamà tenia domiciliats 134 bancs internacionals), en la Zona Franca de Colón i en el turisme.

Les vies de comunicació del país encara són escasses, llevat de l’Àrea del Canal, servida per ferrocarril, carretera i l’oleoducte Transpanameny. En sentit E-W, l’únic eix de transports és la carretera Panamericana. L’aeroport principal és a Panamà, la capital, i els ports formen dos complexos als extrems del canal, d’una importància comercial: Cristóbal Colón a la boca del Carib, i Balboa-Panamà a la del Pacífic. El paper nacional de la marina mercant abanderada a Panamà (tercera del món, cinquena pel que fa als petroliers i als portacontenidors) és més aviat migrat perquè una bona part de la flota es compon de vaixells japonesos, de Hong Kong, grecs i nord-americans que aprofiten els avantatges fiscals de la bandera panamenya. El considerable desenvolupament del sector terciari no ha estimulat els altres dos, sinó que ha distorsionat l’economia i facilitat l’endeutament exterior fins a un nivell dels més alts del món per habitant. No obstant això, en el període 1965-73 el PIB cresqué, en mitjana, un 7%, en el període 1973-82 un 5% i el trienni 1983-85 un -0,3%. El creixement mitjà del PIB per habitant en el període 1965-83 fou del 2,9%, tot situant-se en el novè lloc estatal llatinoamericà, per damunt dels estats veïns. 102 anys de la seva inauguració, el canal de Panamà fou objecte d'una ampliació que duplicava amb escreix la seva capacitat, gràcies a la construcció d'un nou conjunt de rescloses als dos extrems i a d'un nou canal auxiliar.

La geografia humana i la societat

Vista de Panamà, capital de la República de Panamà
© J. Cavero
La població panamenya es compon de mestissos (65%), negres (15%), blancs (12%), indis (6%) i mulats (2%). La densitat és baixa (27 h/km2) i la població està desigualment repartida. Les baixes terres del Pacífic, a l’W, inclouen més del 50% de la població; l’altra àrea poblada és la zona de pas de l’istme, la del canal, amb les dues ciutats de Panamà i Colón. El creixement demogràfic, similar al de la resta de l’Amèrica Central, és d’un 22,1‰ anual (1983). La meitat de la població és rural. El castellà és l’idioma oficial i la religió amb més adherents, el catolicisme (90%). Panamà és una república de tipus presidencial. El poder executiu resideix en el president, el qual és elegit per sufragi universal per a un període de cinc anys. El poder legislatiu correspon a l’assemblea legislativa, integrada per 67 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. Panamà és membre de l’ONU i de l’OEA.

La història

De la colonització a la incorporació a la Gran Colòmbia

A l’època precolombina fou habitat per tribus caribs, per txibtxes i per grups d’origen maia. El 1501 Rodrigo de Bastidas, Juan de la Cosa i Vasco Núñez de Balboa exploraren per primera vegada la costa oriental i Cristòfor Colom hi fundà la ciutat de Santa María de Belén (1502), que fou destruïda pels indis.

L’antiga duana o contaduría a la ciutat de Portobelo actualment en procés de restauració
© J. Cavero
El 1508 Ferran el Catòlic creà dues governacions a la Tierra Firme: Panamà correspongué a la de Castilla del Oro. El 1513 Vasco Núñez de Balboa sortí de Santa María la Antigua, creuà l’istme i descobrí la costa occidental i l’oceà Pacífic. El nou governador Pedrarias Dávila fundà, el 1519, la ciutat de Panamà i començà l’exploració de les províncies de Veraguas, Herrera i Chiriquí. Acabada la conquesta cap al 1536, Panamà esdevingué Real Audiencia (1535-42), depengué de la Capitania General de Guatemala (1543-65), passà al virregnat del Perú (1565-1718) i després al de Nueva Granada. Pedrarias Dávila construí una bona carretera que uní ambdues costes i durant dos segles les riqueses provinents del Perú eren embarcades fins a Panamà, creuaven l’istme i eren reembarcades a Nombre de Dios (Portobelo des del 1593) cap a Europa. Aquest tràfic atorgà una gran prosperitat a Panamà, mentre que els indis eren sotmesos o empesos cap a les zones orientals més inhòspites i eren introduïts esclaus negres de les Antilles. Els pirates atacaren sovint les línies de comunicació i els ports panamenys. L’economia colonial es basava en el comerç i en menor quantitat en la mineria, però el territori romangué gairebé verge fins al segle XVIII, que la decadència comercial féu introduir el conreu de productes tropicals. Les pèrdues mercantils eren degudes a l’ús de l’estret de Magallanes, més segur, la competència anglesa i el contraban. D’altra banda, el 1741 els jesuïtes renunciaren a evangelitzar Panamà, cosa que provocà una certa decadència cultural. No obstant aquesta recessió, la vocació mercantil i la consciència de la significació geopolítica de l’istme es mantingueren i basaren les aspiracions autonòmiques del segle XIX. La independència de Panamà fou un procés força pacífic (1821), i el territori fou incorporat a la Gran Colòmbia. Les diferències geopolítiques entre els interessos colombians i panamenys decidiren aquests a cercar un suport al seu autonomisme entre les potències mundials, intent que la reacció militar colombiana féu fracassar. Després de les rebel·lions del 1830 i el 1831, el 1840 hi hagué un nou intent secessionista que durà tretze mesos. Tornà a Colòmbia com a departament, però la tendència autonomista que volia apartar la situació de l’istme dels avatars interns de Colòmbia no minvà, com ho demostrà la revolta del 1853. El tractat Mallarino-Eidlack (1846) garantí la seguretat de l’istme com a territori sobirà de Colòmbia. L’autonomisme panameny fou canalitzat per la declaració d’estat federal el 1855 i l’elecció dels governadors per sufragi universal: des del 1863 els governadors foren anomenats presidents. Un cop construït un ferrocarril pels nord-americans entre el 1849 i el 1850, el 1878 començaren les negociacions amb França per a la construcció d’un canal interoceànic estimulada per la colonització de la costa occidental dels EUA i l’explotació de les mines d’or de Califòrnia. La constitució colombiana del 1886, de signe centralista, significà un nou intent de Colòmbia per conservar el domini de Panamà i la participació d’aquest país en les guerres civils colombianes. Finalment, el 1902, el tractat Herran-Clay cedí als EUA una franja de terreny per a construir un canal en canvi de 10 000 000 de dòlars i un pagament anual de 250 000 dòlars.

De la independència i la construcció del canal a la dictadura de Torrijos

El senat es negà a ratificar el tractat i aleshores els EUA feren costat als independentistes panamenys, que, el 1903, proclamaren la República de Panamà. El tractat de Hay-Bunau Varilla reconegué la cessió de la Zona del Canal (1903), i el 1904 fou proclamada la primera constitució. La república panamenya es mogué a l’entorn del canal, la construcció del qual començà el 1904 i l'entrada en servei el 1914, impulsat pels interessos nord-americans. La United Fruits assolí el control absolut de les plantacions de bananes, cacau, canya de sucre, cafè, cotó, etc., i potencià una oligarquia familiar local enriquida també per les operacions comercials, la qual ocupà el poder i infeudà més i més el país als EUA. La inestabilitat política fou crònica i hi hagué nombroses intervencions armades nord-americanes (1908, 1912 i 1918). El 1940 una reacció nacionalista donà les eleccions al president Arnulfo Arias, però fou destituït el 1941 a causa de les traves que posà a certes concessions militars als EUA fora la Zona del Canal. El 1964 una intervenció de les tropes nord-americanes provocà una matança d’estudiants i una gran revolta popular i les relacions foren interrompudes. Mentrestant els EUA instal·laren a la Zona del Canal el Southern Command i una escola de lluita contra la guerrilla llatinoamericana, cosa que provocà àmplies protestes per part del poble panameny. Les eleccions del 1968 veieren la reaparició d’Arnulfo Arias i el seu règim populista i autoritari, però la guàrdia nacional (creada el 1946), alarmada per la debilitat de l’oligarquia i per l’ascens de l’esquerra, donà un cop d’estat. El 1970 els militars, intèrprets de la dèbil burgesia local, establiren un pacte polític amb el Partit del Poble sobre un equilibri de forces i desplaçaren l’oligarquia tradicional. El general Omar Torrijos, cap d’estat i de la revolució, instaurà una democràcia formal, paternalista i nacionalista, promulgà una nova constitució (1972) i el mateix any convocà eleccions per a una Asamblea Nacional de Representantes de Corregimientos. Aquesta donà poders extraordinaris a Torrijos com a cap de govern. El règim féu una àmplia reforma agrària i obrí negociacions amb els EUA sobre la Zona del Canal de Panamà que el 1977 culminaren amb la signatura de dos nous tractats. Aquests, ratificats (1978), entraren en vigor per l’octubre del 1979 i permeteren que el país assumís el control de la Zona del Canal, la qual restà abolida. A més, el canal passà sota la direcció d’una comissió formada per representants de Panamà i dels EUA (aquests en majoria fins el 1989). Tanmateix, les forces dels EUA haurien de romandre al país fins l’any 1999 i després podrien tornar-hi per a defensar-hi la neutralitat del canal. El 1978 foren legalitzats els partits polítics i unes noves eleccions per a l’assemblea nacional comportaren que aquesta elegís Arístides Royo com a president. El general Torrijos renuncià com a cap de govern (1978) però retingué el càrrec de comandant en cap de la guàrdia nacional, lloc que mantingué fins a la seva mort en accident aeri (1981).

La inestabilitat política: Noriega i la dècada posterior al seu enderrocament

A partir d’aquest moment s’inicià una lluita pel poder entre els militars i els civils. Com a conseqüència d’uns desacords amb la guàrdia nacional, el president A. Royo fou obligat a dimitir i fou substituït per Ricardo de la Espriella (1982), que menà una política més prooccidental. Vers el 1983 unes esmenes constitucionals limitaren el poder de la guàrdia nacional, però el poder romangué, de fet, en les forces armades, comandades des del 1983 pel general M.A. Noriega. R. de la Espriella fou substituït l’any 1984 per Jorge Illueca, que convocà eleccions presidencials i legislatives (1984). El candidat que rebia el suport de la guàrdia nacional guanyà i assumí la presidència. Dimití l’any següent i fou succeït pel vicepresident Eric Arturo del Valle, que veié créixer l’oposició política al règim per causa de la corrupció del general Noriega. Al juny del 1986 els EUA acusaren Noriega d’estar implicat en el tràfic il·legal d’armes i de drogues, i també de transferir informació sobre la seguretat nacional nord-americana a Cuba.El 1988 Noriega revocà el president Delvalle (1985-88) i nomenà Manuel Solís de Palma en el càrrec. Els EUA, que donaven suport al president expulsat, posaren en pràctica fortes sancions econòmiques, que coincidiren amb una vaga general. Sumit el país en el caos per la confluència d’ambdós fets, la posició de Noriega esdevingué progressivament precària i el març del 1988 fou sufocat un cop d’estat. El clima d’enfrontaments interns també fou determinat per la proximitat o l’allunyament dels diversos sectors panamenys respecte dels interessos nord-americans, molt refractaris al traspàs del control del canal, els primers terminis del qual es complien el 1989. Després que Noriega anul·lés els resultats de les eleccions d’aquest any —que segons els observadors internacionals hauria guanyat Guillermo Endara— l’escalada de tensió finalitzà amb la intervenció militar dels EUA al desembre. Endara fou investit president i l’exèrcit panameny, en general lleial a Noriega, fou dissolt. El general es lliurà a les forces americanes i fou empresonat als EUA on romangué pedent d’un procés per tràfic de drogues fins l'any 2011, que fou repatriat i ingressà directament a la presó. La intervenció americana, però, ni fou tan efímera com havia estat presentada, ni posà fi a les tensions internes. Després d’arribar al poder gràcies a la intervenció nord-americana, Endara intentà de reconstruir la malmesa economia i democratitzar el règim. Malgrat tot, l’ajuda econòmica dels EUA fou condicionada a la privatització, mesura que si bé comportà un moderat creixement el 1990, no representà cap remei per a l’atur, ja que es produïren moltes baixes en el sector públic. Tot i que de moment la reconstrucció del país mantingué units els seus habitants, un intent de cop d’estat al desembre demostrà que Noriega encara comptava amb molts partidaris dins l’exèrcit. El mateix mes massives manifestacions exigiren la sortida del país dels nord-americans, i l’abril del 1991 es dissolia la coalició governamental, de manera que Endara es veié forçat a comptar amb els seus antics enemics, els partidaris de Noriega. Una mesura que despertà la simpatia general fou la de la conversió de l’exèrcit en una força de seguretat pública. Endara promogué, el 15 de novembre de 1992, un referèndum per aprovar una sèrie de reformes polítiques i socials que resultaren un absolut fracàs per al govern, ja que el 64% dels votants les rebutjaren. El maig de 1994 se celebraren eleccions presidencials i legislatives, de les quals resultà guanyador el Partit Democràtic Revolucionari, considerat el continuador del nacionalista d’Omar Torrijos. Ernesto Pérez Balladares fou elegit president, el qual promogué un apropament als Estats Units i inicià converses amb l’administració nord-americana a fi de renegociar la presència de tropes d’aquest país a la zona del canal més enllà del 1999 (data prevista pel tractat del 1977 per al seu desmantellament), atès els beneficis econòmics que això suposaria per a l’economia de Panamà. L’ambigüitat del president Ernesto Pérez Balladares davant l’entrega del canal per part dels Estats Units i l’aplicació poc estricta de les reformes neoliberals preconitzades pel Fons Monetari Internacional impediren el seu intent de reforma constitucional, que fou rebutjada en referèndum pel 65% dels sufragis a l’octubre del 1998. La principal reforma que introduïa era la possibilitat d’un segon mandat presidencial. Les eleccions presidencials del maig del 1999 foren guanyades per Mireya Moscoso, vídua de l’expresident Arnulfo Arias, que s'hagué d'enfrontar a les incursions de grups guerrillers colombians.

De la transferència del canal ençà

El 31 de desembre de 1999 el control del canal passà oficialment a les autoritats panamenyes. Els primers anys del segle XXI, els ingressos produïts pels serveis bancaris i financers, el transport naval, la indústria i les activitats a la Zona Franca de Colón superaven els provinents directament del canal. Tot i que la renda per habitant és la més alta de l’Amèrica Central, entre el 30% i el 40% de la població panamenya romania per sota del llindar de la pobresa. En 2002-03, la completa retirada de les forces nord-americanes arran de la transferència de l’administració del canal al govern panameny (1999) comportà una frenada de l’economia. La presidenta Mireya Moscoso instaurà l’any 2000 una comissió per a la investigació dels crims comesos durant els anys de dictadura militar, i al gener del 2002, després de nombroses protestes, inicià una lluita contra la corrupció. Amb el compromís de transparència del govern (abril), l’OCDE retirà Panamà de la llista de paradisos fiscals. Al setembre del 2003 tingueren lloc violents enfrontaments a causa d’una vaga general convocada contra la gestió de la seguretat social. Al maig del 2004 Martín Torrijos, fill del dictador Omar Torrijos, guanyà les eleccions generals. Durant el seu mandat hagué d’enfrontar-se a les mobilitzacions sindicals i estudiantils contra els plans de reducció de les prestacions socials per a fer front a la situació greu de les finances públiques i contra la inflació. El govern negocià l’ampliació del canal de Panamà amb els Estats Units, i els panamenys votaren a favor de l’ampliació en un referèndum al final del 2006. Aquest mateix any, el govern signà un tractat de lliure comerç amb el govern nord-americà, ratificat al juliol del 2007 pel Parlament, però congelat pels Estats Units. El 2005 Panamà restablí les relacions diplomàtiques amb Cuba, interrompudes el 2004.

En les eleccions presidencials de l’abril del 2009, l’opositor Ricardo Martinelli derrotà amb contundència Torrijos al capdavant d’una coalició liberal conservadora. El fort creixement econòmic que presidí el seu mandat no aconseguí reduir significativament les grans desigualtats. Presentà també com una fita històrica la ratificació (2011) pels EUA del tractat de lliure comerç, dos anys després que Panamà sortís de la llista dels paradisos fiscals a petició del G-20. Al final del mandat, Martinelli hagué de fer front al conflicte per les obres d’ampliació del canal, adjudicades l’any 2009 al Grupo Unidos por el Canal (GUP), consorci liderat per la constructora espanyola SACYR. A les vagues dels treballadors per motius salarials, el 2013 s’hi afegí la interrupció de les obres per part d’aquesta empresa, adduint sobrecostos, fet que causà una llarga disputa no resolta fins al març del 2014. Totes aquestes incidències comportaren un retard i un augment dels costos inicialment previstos molt acusats: les obres d'ampliació no s'acabaren fins al juny del 2016. La nova obra duplicava amb escreix la capacitat del canal.

Al maig del 2014, l’antic ministre d’Afers Estrangers (fins el 2011) Juan Carlos Varela derrotà en les eleccions presidencials Martinelli. Varela inicià el seu mandat amb el reforçament de la lluita contra el narcotràfic, combinant l’acció policial amb una oferta d’amnistia als membres de les bandes a canvi del desarmament i a renunciar al crim organitzat. Al gener del 2015 el Tribunal suprem aprovà investigar per presumpta corrupció l’expresident Martinelli. Varela amplià la protecció de diverses àrees humides notables per la seva biodiversitat i revertí la política mediambiental del seu predecessor. Al maig del 2016 esclatà un escàndol de proporcions internacionals quan, arran d’una filtració procedent del despatx d’advocats Mossack Fonseca, amb seu a la capital del país, es difongueren milions de dades sobre societats creades en paradisos fiscals que la firma gestionava en representació dels seus clients, pràctica immediatament denunciada com a col·laboració en l’evasió fiscal o el blanqueig de capitals. El president Varela, al temps que defensà la legalitat de l’ordenament financer de Panamà, anuncià la creació d’una comissió internacional per a la millora de la transparència en el sector de les activitats offshore, dels quals el país és un centre destacat. Al juny fou inaugurada l'ampliac.

Data de revisió: 
2016-06-27
Llegir més...