Té una longitud de 79,6 km. Emboca a l’Atlàntic per la badia de Limón, entra a terra ferma i durant 12 km continua a nivell de la mar fins a la presa de Gatun, que l’aixeca a 26 m. Travessa el llac artificial de Gatun, format per la represa del riu Chagres, i a través del pas fluvial de Gaillard, de 12 km, arriba a les rescloses de Pedro Miguel, que l’abaixen a 16,5 m. Passa després pel llac i les rescloses de Miraflores, on assoleix novament el nivell de la mar. La travessia dels vaixells, des de Balboa, port al Pacífic, fins a Colón, port a l’Atlàntic, dura 8 hores. La profunditat és de 12,5 a 13,7 m. El tràfic anual és d’uns 12.600 vaixells, amb un tonatge proper als 160 milions de t (1992). La construcció d’un canal interoceànic ja fou una aspiració de les autoritats colonials, però el projecte fou abandonat pel seu cost. Un projecte francocolombià del 1838 no reeixí després d’un estudi exhaustiu de Felice Garella en 1844-45. El 1850 la Gran Bretanya i els EUA signaren el tractat Clayton-Bulwer per a impedir el futur canal a Nicaragua o a Panamà, a punt d’ésser iniciat pels anglesos. L’interès nord-americà per l’istme restà ben palès amb la construcció d’un ferrocarril a Panamà (1849-55). Veient l’èxit del canal de Suez (1869), el 1878 el govern colombià negocià amb un empresari francès, Lucien Wyse, l’obertura d’un canal. La Companyia Universal del Canal Interoceànic començà les obres el 1881 sota la direcció de Ferdinand-Marie de Lesseps. L’operació fallí (1889) i provocà un fort escàndol financer a França. Els EUA, molt interessats en el canal, eliminaren primer la competència britànica pel tractat Hay-Pauncefote (1901) i el 1903 pactaren amb el govern colombià la cessió de 8 km a ambdós costats del Canal (Tractat Hay-Herran). El senat colombià es negà a ratificar el tractat, i aleshores els EUA facilitaren la secessió de Panamà i obtingueren les concessions exigides a través del tractat de Hay-Bunau-Varilla del 1903 . Les obres començaren el 1904. El canal fou obert el 1914 pel president Belisario Porras i inaugurat el 1920 (Zona del Canal de Panamà). El 1977 foren signats els acords Torrijos Carter, pels quals hom pactava transferir el control del canal a l’administració panamenya. L’1 d’octubre de 1997, els Estats Units entregaren la base militar d’Albrook, i el 8 de gener de 1998 lliuraren Quarry Heights, complint així la cinquena entrega des que el 1995 es reprengué allò pactat en els acords Torrijos-Carter del 1977. No obstant això, el significatiu cost econòmic de la marxa dels Estats Units, estimat en uns 300 milions de dòlars anuals, féu que el president Ernesto Pérez Balladares busqués noves fórmules de permanència en canvi de finançament. Si bé els Estats Units manifestaren el seu interès de convertir la base Howard en un centre multilateral antidrogues, amb capacitat d’establir una xarxa d’espionatge d’alta tecnologia cap als països productors de droga, no s’arribà a un acord sobre eventuals pagaments per la seva part, ni sobre el caràcter efectivament multilateral d’aquest projecte. El 31 de desembre de 1999, els EUA entregaren oficialment el control sobre el canal a l’estat de Panamà. L'any 2006 el govern de Panamà convocà un referèndum amb l'objectiu d'ampliar el canal i duplicar la seva capacitat, proposta que fou aprovada. L'es obres començaren el 2007 i, entre altres, foren adjudicades Grupo Unidos por el Canal (GUP), consorci liderat per la constructora espanyola SACYR (2009). Les nombroses incidències retardaren la finalització de l'obra, i els costos duplicaren les estimacions inicials. El nou canal, que fou inaugurat al juny de 2016, augmentà en més del doble la capacitat (de 4.500 a 12.500 contenidors) gràcies a un tercer conjunt de rescloses als extems Atlàntic i Pacífic, i a la construcció d'un tercer canal per als vaixells més grans.
Rescloses de Miraflores del Canal de Panamà
© J. Cavero