i Paraguai | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Paraguai

Nom oficial deRepública del Paraguay (es)

Estat de l’Amèrica del Sud, que limita amb Bolívia al NW i el N, amb el Brasil al NE i l’E, i amb l’Argentina al S, el SW i l’W; la capital és Asunción.
Població: 
6.542.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
406.752 km2

La geografia física

El Paraguai és un territori en gran part baix i planer, bé que amb una morfologia prou variada. A la zona compresa entre els rius Paraná i Paraguai s’alcen els contraforts de l’altiplà del Mato Grosso, de gresos vermells, que acaba amb un escarpament (serres d’Amambay i de Maracajú); aquesta orla presenta al N un típic perfil asimètric de costa, resseguit per una sèrie de turons baixos. Al centre del país s’alcen fins a 680 m uns massissos de gres que l’erosió ha separat completament del Mato Grosso. Entre aquest massís i les serres abans esmentades s’estén, al Paraguai septentrional, un peneplà de granit i gneis dominat a l’W per un estret massís delimitat per falles, un horst (serra de Las Quince Puntas). El Chaco (Gran Chaco), que cobreix més del 60% de la superfície del país, és una vasta plana horitzontal, amb una lleu inclinació NW-SE, estesa entre el riu Paraguai i els Andes i coberta de bosquina espinosa, habitada per tribus indígenes nòmades i per on s’estenen immensos dominis ramaders, d’explotació extensiva.

El clima, sense diferències gaire accentuades, és càlid i humit. El règim de pluges permet de distingir tres zones: a l’E, cap a la frontera brasilera, amb més de 2.000 mm d’aigua, hi domina la formació de selva tropical. Al centre, tot al llarg de la vora esquerra del Paraguai, hi ha pluviositat mitjana inferior als 1.500 mm, amb paisatge de pastures i àrees de conreu. A l’W, a la vora dreta del riu, s’estén ja el Chaco, on les pluges són inferiors als 1.000 mm i àdhuc als 500 mm a l’extrem occidental, i el paisatge s’aproxima al de la sabana o àdhuc al semidesert durant les llargues estacions seques. Hidrogràficament, tot el país pertany a la conca del Riu de la Plata-Paraná, perquè és travessat pel riu Paraguai, tributari al seu torn del Paraná. Ambdós rius són navegables dins l’estat. El riu Paraguai rep diversos afluents també en part navegables: Ipané, Jejuy, Tebicuary. Les amples planes que envolten aquest sistema fluvial fàcilment es transformen en pantans, els característics esteros, aiguamolls permanents envaïts per la vegetació.

La geografia econòmica i l'economia

L’economia és dominada per l’activitat agrícola i ramadera. Als voltants de la capital i al S del país hi ha una zona de petites explotacions de subsistència, que produeix blat de moro, mandioca, arròs, blat, fesols i moniatos i hom explota l’avicultura domèstica i el bestiar porcí. El centre del país i el Chaco són les zones de l’explotació extensiva de bestiar boví, el bestiar menut (ovelles i cabres) i el cavallí. Al SE han estat implantats alguns conreus industrials, com el de la canya de sucre (Guairá, Paraguarí), explotada bàsicament per a l’obtenció de rom i alcohol, el del tabac, el cotó i oleaginoses (a més de la grana de cotó, hom conrea soia, nous de palma, cocos, cacauets i rici), els fruiters (llimones, bananes, pinya tropical, taronges i raïm), hortalisses, cafè (introduït pels brasilers) i mate, de consum tradicional als països del Riu de la Plata. La ramaderia forneix carn de porcí, de boví i d’aviram, llet, cuirs, ous i llana. L’explotació forestal es basa en el quebratxo (que és exportat per a l’obtenció de taní) i en fustes de qualitat per a mobles (caoba). El subsol no és encara prou ben explorat, bé que al Chaco hom efectua sondeigs petrolífers. A Ibecue hi ha manganès, i a San Miguel coure. També hi ha ferro, però l’únic aprofitament es fa de minerals no metàl·lics: sal, caolí, apatita, calcàries. La manca de combustibles comporta un consum molt baix d’energia. Per tal de decuplicar el consum d’electricitat tot industrialitzant el país (creix un 20% anual), i d’exportar-ne als grans consumidors veïns, el Brasil i l’Argentina, hom pactà entre tots tres estats el repartiment de les aigües del gran riu Paraná (1971), i emprengué uns projectes colossals. La central d’Acaray (1976), de 190 MW de potència, ja havia posat fi a les importacions paraguaianes d’electricitat. A la frontera del Brasil hom inaugurà el 1984 les tres primeres turbines de les divuit que ha de tenir la central d’Itaipú, una de les més grans del món, amb 12.600 MW de potència. Encara hi ha en projecte les centrals de Yacyretá i de Corpus, al Paraná, i quatre centrals més al riu Paraguai.

La industrialització és molt feble i atén especialment als productes agrícoles i alimentaris: conserves i congelació càrnies a Asunción, Concepción i Villarrica, sucre, esgranadores de cotó, olis vegetals (de coco i de tung, d’essències), alcohol, cervesa, copra i fàbriques de taní a Puerto Casado i Puerto Pinasco, tabac, indústria tèxtil cotonera a Concepción, Asunción, Pilar, Caazapá i Villarrica. També hi ha indústries de la fusta, de llumins, de ciment, de la pell i, com a noves, d’adobs i d’acer (Villa Hayes). Refineria de petroli a Asunción. Les comunicacions són encara insuficients per a una bona integració del conjunt del territori. La via fluvial continua el seu paper d’eix principal per al comerç exterior, que ha de passar per això forçosament per l’Argentina, durant els 1.530 km que separen de Buenos Aires Asunción, primer port i aeroport del país. Aigües amunt, el Paraguai (que aigües avall és fronterer fins al port argentí de Corrientes) és navegable fins a Concepción, a 290 km d’Asunción. També ho és el Paraná en tot el tram fronterer amb l’Argentina. Avui, però, una part del comerç oceànic és realitzat pel port brasiler de Santos, on arriba la carretera d’Asunción a São Paulo, a través del coll de Presidente Stroessner. La carretera Panamericana i l’únic ferrocarril important, que travessen el Paraná aigües avall, per Encarnación, constitueixen l’alternativa terrestre a la via del Paraná; i l’anomenada Trans-Chaco mena, també d’Asunción, a Bolívia.

En conjunt, l’economia pateix d’un alt grau de dependència dels capitals estrangers i també dels mercats de fora, i així es decanta cap a una exportació dels productes de base directament obtinguts de les riqueses naturals i a una importació de productes manufacturats, encara que el 1983-84 la primera importació fou el petroli. Seguiren la maquinària, el ferro i manufactures, els vehicles i els productes químics i farmacèutics, en canvi de cotó, llavors oleaginoses, fusta, olis vegetals, tabac, cuirs, carn de boví i taní. Es proveeix sobretot del Brasil (28% el 1983), l’Argentina (19%), Algèria, l’Alemanya Federal, els EUA, la Gran Bretanya i el Japó, i destaquen com a clients el Brasil, els Països Baixos, l’Argentina, l’Alemanya Federal, els EUA i Suïssa. La balança comercial és negativa, perquè ho és molt la de mercaderies; en canvi el turisme ajuda a equilibrar la balança de serveis. Però les transferències dels treballadors a l’estranger no pesen gaire. La prudència financera explica que el deute exterior sigui el més baix per habitant de Sud-amèrica.

La geografia humana i la societat

El Paraguai és un país subpoblat, on ètnicament predomina el mestissatge de blancs amb guaranís. La població blanca és escassa, però domina la vida intel·lectual, política i econòmica del país. Els amerindis més o menys purs habiten al Chaco i a les selves del Paraná. El repartiment demogràfic és molt desigual: de 20 a 40 h/km2 a la regió central; menys d’1 h/km2 al Chaco i a la regió N de la selva. La capital, Asunción, és l’únic nucli urbà important, amb els seus 455.517 h, ja que cap altra ciutat no arriba als 75.000 habitants. Aproximadament el 43% de la població viu en nuclis urbans. L’elevada taxa de natalitat (36‰ anual en 1980-85) i la baixa mortalitat (7,2‰) fan que el creixement demogràfic sigui alt (28,8‰), tot i que el país presenta una considerable emigració vers el Brasil i l’Argentina. El castellà és la llengua oficial de l’estat, però la majoria de la població parla guaraní. El 96% dels paraguaians professen el catolicisme. El Paraguai és una república de tipus presidencial, independent des del 1811. Segons la constitució del 1967, esmenada el 1977, la funció legislativa pertany al congrés nacional, integrat per una cambra de diputats, de 60 membres, i el senat, de 30, elegits per sufragi universal cada cinc anys. El poder executiu és exercit pel president, el qual és elegit cada cinc anys per sufragi universal. És membre de l’ONU, de l’OEA i de l’ALADI.

La història

L’època colonial

A l’època precolombina, la zona entre els rius Paraguai i Paraná fou habitada per tribus guaranís de cultura seminòmada. Al segle XV els guaranís travessaren el riu Paraguai i ocuparen el Chaco fins als confins de l’imperi inca. Cap al 1524 arribaren els primers exploradors europeus, com Alejo García i Sebastià Cabot, de pas cap a l’Alt Perú.

El primer colonitzador fou Domingo Martínez de Irala, lloctinent de Juan de Ayolas (1536-56), el qual, després d’imposar-se a altres conqueridors castellans i portuguesos, convertí l’Alt Paraguai en el principal centre colonial al Riu de la Plata, sobretot des del 1539, que fou abandonada Buenos Aires. Des d’Asunción, fundada el 1537 per Juan de Salazar, fou colonitzada la meitat septentrional de l’Argentina. Martínez de Irala fortificà la frontera amb el Brasil i resistí la penetració portuguesa.

Això fou possible gràcies a una ràpida incorporació dels indis al sistema colonial i al mestissatge hispanoguaraní que en resultà. D’aquesta manera, des de molt d’hora el Paraguai es caracteritzà per un fort sentiment nacional que el diferenciava dels altres nuclis colonials, com el Brasil, el Perú i el Riu de la Plata.

Misió jesuïtica de Trinidad (Paraguai)
© Encarnacion.com
El 1588 arribaren els primers jesuïtes, que, àmpliament reforçats des del 1608, concentraren i organitzaren la població guaraní de les comarques sud-orientals, especialment a Misiones, en reduccions, o pobles que s’autoadministraven en un règim gairebé autàrquic. Llur finalitat principal era de defensar la població indígena de les incursions dels brasilers de São Paulo, que cercaven esclaus per a llurs plantacions, i dels encomenderos castellans veïns. Els jesuïtes avesaren els indis a l’agricultura (mate i cotó principalment), a la indústria lleugera (tèxtil) i a l’ús d’armes de foc, respectaren llur idioma i els sostragueren de les autoritats civils.

La competència que representaven els productes provinents de les reduccions jesuítiques per als colons espanyols provocà una revolta dels encomenderos (1717-35). Malgrat que la revolta fou dominada, les reduccions foren desmantellades entre Espanya i Portugal (guerra guaraní, 1753-56) i els jesuïtes expulsats el 1767. Les reduccions, ocupades pels colons espanyols, es desintegraren ràpidament i la població indígena emigrà cap al litoral. El 1776 el Paraguai fou inclòs al virregnat del Riu de la Plata, mentre l’economia passava d’agrícola a ramadera.

De la independència a la guerra del Chaco

El 1810 el governador Bernardo de Velasco formà una junta local que el 1811 proclamà la independència pacíficament. Buenos Aires pressionà perquè el Paraguai s’incorporés a la seva òrbita, però l’intent fallí després d’una breu campanya duta pel general Belgrano. El 1813 la junta d’Asunción proclamà la república, que fou dirigida pels cònsols (d’inspiració napoleònica) Fulgencio Yegros i Gaspar Rodríguez de Francia, dirigents del moviment independentista, en especial el segon.

El 1814 aquest assolí el poder absolut (Supremo Dictador Perpetuo del Paraguai) i instaurà un règim dictatorial, autàrquic, xenòfob, basat en les masses mestisses i contrari al domini dels blancs. A la mort del doctor Francia, el 1840, es tornà al sistema de cònsols, i un d’ells, Carlos A. López, esdevingué president constitucional el 1844. Malgrat això, governà autoritàriament. Fou una època de progrés i de reformes que modernitzaren el país. L’expansió econòmica es basà en les exportacions de tabac i de mate, mentre que la política exterior es caracteritzava per l’hostilitat a l’Argentina de Rosas i per la consecució de la lliure navegació pels rius.

Francisco Solano López succeí el 1862 el seu pare. Reorganitzà l’exèrcit i s’esforçà a tornar el Riu de la Plata a l’hegemonia paraguaiana i a defensar el dret de lliure pas pels rius, aprofitant la guerra civil uruguaiana. Aquesta actitud paraguaiana motivà la fi de la guerra a l’Uruguai i una aliança entre l’Argentina i el Brasil i l’Uruguai contra el Paraguai en l’anomenada guerra de la Triple Aliança (1864-70). Malgrat la seva aferrissada resistència, la guerra resultà desastrosa per al Paraguai, que perdé gairebé tota la població masculina i diverses províncies.

Només les divisions entre brasilers i argentins evitaren que la nació paraguaiana desaparegués. Mentre el país començava a refer-se i recuperava el seu sentiment nacionalista, que es decantà cap a un culte de Solano López, xenòfob i tancat sobre si mateix, el Brasil afirmà la seva hegemonia a través d’antics generals lopecistes, però els principals vincles econòmics passaven encara per l’Argentina gràcies al tràfic fluvial.

D’altra banda, la reconstrucció fou molt lenta i fou efectuada sobre la gran propietat privada, que liquidà definitivament les terres comunitàries i estatals. Això permeté de tornar a les exportacions clàssiques i a unes altres de noves provinents del Chaco, com fustes i tints. Això no obstant, la penetració de capital estranger, argentí i anglès principalment, era molt notable malgrat el predomini polític brasiler.

Aquests capitals angloargentins afavoriren la formació d’un partit liberal (1887) moderadament progressista i antibrasiler, oposat als colorados-conservadors. Després de diversos anys d’incidents fronterers amb Bolívia, el 1932 esclatà la guerra (guerra del Chaco) motivada per l’interès bolivià a cercar una sortida a l’Atlàntic i per la disputa entre companyies petrolieres nord-americanes. La guerra (1932-35) i la pau de Buenos Aires afavoriren el Paraguai, que incorporà gran part del Chaco Boreal (1938).

L’enderrocament del constitucionalisme i la dictadura de Stroessner

El 1936 el coronel Franco cohesionà els diversos sectors descontents i instaurà un govern militar progressista, però el 1939 la presidència del general José F.Estigarribia significà el retorn dels liberals i del constitucionalisme, inspirant-se en el populisme del brasiler Getúlio Vargas. L’etapa dels presidents Higinio Moriñigo i Natalicio González fou de signe colorado amb l’oposició de liberals i comunistes, i obrí l’economia als capitals nord-americans.

González intentà una dictadura de partit i l’exèrcit feu costat a un moderat, Federico Chaves, el qual, sorprenentment, tractà de reforçar la dictadura colorado-militar a l’estil peronista. El 1954 l’èxèrcit, amb el suport dels colorados, ocupà directament el poder sota la direcció del general Alfredo Stroessner, reelegit cada cinc anys a partir del 1958 en successives eleccions fraudulentes. Stroessner instaurà una fèrria dictadura militar i ultraconservadora, atenta exclusivament als interessos de l’oligarquia ramadera i terratinent i dependent de l’imperialisme nord-americà i brasiler.

El 1982, el règim del general Stroessner entrà en una etapa de marcada inestabilitat per les dissensions internes. El febrer del 1983 se celebraren eleccions boicotejades per l’oposició democràtica que donaren la victòria a Stroessner i al seu partit, el Partido Colorado. Al mateix temps, es feu evident el creixent descontentament d’amplis sectors populars per la deteriorada situació econòmica i la manca de llibertats. El govern respongué a aquestes protestes amb una campanya de repressió dirigida sobretot contra sindicats i estudiants.

Posteriorment, el gener del 1984, Stroessner decretà una amnistia a alguns exiliats polítics. D’altra banda, es produí una escissió dins del Partido Colorado amb dues faccions enfrontades davant de l’eventual successió de Stroessner i també per la implicació de molts dels seus dirigents en un escàndol financer de grans proporcions el desembre del 1985. Per aquestes dates, els partits de l’oposició expressaren per mitjà de l’organització conjunta Acuerdo Nacional (AN) la seva condemna al règim militar, que coincidí amb la de l’Església Catòlica. Al llarg del 1986 i el 1987 les manifestacions de descontentament continuaren, però Stroessner mantingué la seva política repressiva. Aquestes circumstàncies l’anaren allunyant dels EUA, representants dels quals mantingueren contactes amb partits de l’oposició.

El març del 1988 Stroessner fou confirmat en el poder en unes noves eleccions fraudulentes, però el febrer del 1989 fou enderrocat en un cop d’estat dirigit pel general Andrés Rodríguez, el qual es comprometé a restablir la democràcia.

La recuperació de la democràcia

Les primeres eleccions lliures celebrades des de feia quaranta anys (maig del 1989) donaren la presidència al general Rodríguez, el qual inicià tot seguit un procés de liberalització que en un primer moment donà bons resultats econòmics, i que comptà amb l’aval dels EUA, que atorgaren al Paraguai la clàusula de nació més afavorida. Aviat, però, aquest millora s’alentí considerablement. Foren anul·lades pel congrés les lleis repressives del règim anterior i fou creada una comissió per a la investigació de les violacions comeses anteriorment contra els drets humans, mentre era sotmès al congrés un projecte de llei per a la reforma dels partits polítics. Malgrat tot, no s’implantà encara la reforma agrària tantes vegades promesa, i les ocupacions de terres a càrrec dels camperols eren sempre reprimides amb violència (cosa que aixecà les protestes de part de l’Església). Aquest problema crònic condicionà bona part de l’evolució política posterior. En les eleccions a l’Assemblea Nacional Constituent (desembre de 1991) triomfà l’Associació Nacional Republicana — Partido Colorado, agrupació de caire conservador vinculada als militars. Tot i que la nova constitució, aprovada per l’assemblea el 22 de juny de 1992, reduí les funcions de l’exèrcit a les normals en un país democràtic, l’exèrcit continuà condicionant la vida política paraguaiana

L’hegemonia del Partido Colorado

El maig de 1993 se celebraren eleccions legislatives i presidencials que donaren el triomf al Partido Colorado, encara que sense majoria absoluta en cap de les dues cambres del Parlament. En les presidencials resultà guanyador Juan Carlos Wasmosy, el qual rellevà Rodríguez i es convertí en el primer president civil després de quatre dècades de poder militar.

El període 1994-96 es caracteritzà per la difícil consolidació de la democràcia, dificultada pel minoritari suport parlamentari del govern Wasmosy, que es veia obligat a mantenir unes ambigües relacions amb la cúpula militar. A més, al maig del 1995, els sindicats convocaren una vaga general per primera vegada en 25 anys. Al final del 1994 s’aprovà una llei que prohibia als militars tota activitat política, però encara l’abril del 1996, el general Lino Oviedo protagonitzà un intent de cop d’estat. Tot i el procés per lintent de cop militar, Oviedo fou elegit candidat per a les presidencials del maig de 1998. Mentrestant, l’oposició s’organizà en l’Aliança Democràtica, constituïda pel Partido Liberal Radical Autèntico (PLRA) i l’Encuentro Nacional. Poc abans de les eleccions, el general Oviedo fou condemnat a 10 anys, i la seva candidatura fou ocupada per Raúl Cubas Grau, que guanyà les eleccions àmpliament.

Al març del 1999 fou assassinat el vicepresident Luis María Argaña, opositor d’Oviedo dins del Partido Colorado, per un grup de militars pròxims al mateix president. Aquest fet desencadenà una crisi política que portà a la destitució de Raúl Cubas i al seu posterior exili, juntament amb el general Oviedo. Luis González Macchi formà el primer govern d’unitat nacional en 50 anys. A l’agost del 2000, el PLRA aconseguí la seva primera gran victòria en mig segle, amb el triomf de Julio César Franco, que assolí la vicepresidència.

Els primers anys del segle XXI, l’economia, força dependent encara del sector agrari, es veié molt afectada per la crisi argentina i hagué de negociar ajuts especials amb l’FMI (2002). La pobresa afectava prop del 60% de la població, i els intents d’atreure inversions estrangeres tingueren poc èxit a causa sobretot de la gran extensió de la corrupció i l’hostilitat a les reformes. A l’abril del 2004 començà una sèrie d’ocupacions de terres per a exigir-ne el repartiment. Al maig del 2000 hi hagué un nou intent de cop d’estat, i el govern acusà el general Oviedo (exiliat arran de l’assassinat del vicepresident Luis María Argaña el 1999, i detingut al juny del 2004 al seu retorn al país) d’instigar-lo. La corrupció atià també la inestabilitat del país: al maig del 2001 dimití el director del banc central per una transacció bancària fraudulenta, i a l’abril del 2002 el president González Macchi fou acusat i posteriorment processat per corrupció en un afer d’inversions il·legals. Malgrat que al desembre superà una moció de censura, a l’agost del 2003 el substituí Nicanor Duarte Frutos, del Partido Colorado, guanyador de les eleccions presidencials a l’abril del 2003. Duarte no aconseguí fer minvar la corrupció i el crim organitzat, tot i alguns canvis en la cúpula judicial i que a la meitat del seu mandat renovà part del govern, acusat al seu torn de corrupció. En el camp econòmic, tampoc reeixí a millorar l’atur i la pobresa crònics, i el seu intent de reduir els costos de l’administració (2005) mitjançant privatitzacions parcials fou rebutjat pel Senat.

El parèntesi d’esquerres (2008-2013)

Les eleccions generals i presidencials de l’abril del 2008 posaren fi als seixanta-un anys de govern del Partido Colorado. L’exbisbe catòlic Fernando Lugo (suspès pel Vaticà i alineat amb les tesis de la teologia de l’alliberament), al capdavant de l’Alianza Patriótica por el Cambio, una coalició molt heterogènia de centreesquerra, guanyà clarament les eleccions presidencials.

El mandat de Lugo, de clara inspiració socialitzant, es veié molt entrebancat per factors diversos, d’una banda, per diverses demandes de paternitat durant l’època en què exercí com a bisbe i per problemes greus de salut en el pla personal i, en el pla polític, per l’absència d’una majoria clara dels seus partidaris al Parlament i per l’oposició del mateix vicepresident, Federico Franco, que li criticava el fet d’actuar sense tenir en compte les lleis. Fou, però, el seu projecte de reforma agrària, consistent en l’expropiació de les grans propietats per a repartir-les entre els camperols sense terra, el que provocà la seva caiguda després d’un enfrontament entre aquest col·lectiu i la policia que causà 17 morts.

Després que el Parlament votés la destitució de Lugo (juny del 2012), el Mercosur suspengué el Paraguai en protesta pel que anomenà cop legislatiu fins a la celebració d’eleccions. Convocades per a l’abril del 2013, el Partit Colorado retornà al poder de la mà del seu candidat, Horacio Cartes.

Llegir més...