el Paral·lel

Edificis del Paral·lel, caracteritzats per porxos als seus baixos

© Fototeca.cat

Via de Barcelona estesa entre Hostafrancs i la mar, tangent en la seva part més propera a aquesta amb el nucli antic de la ciutat.

Definida ja al pla Cerdà (1855) com a límit sud-oest de la ciutat i l’Eixample previst, separa aquest conjunt del Poble-sec. El nom de Paral·lel el va rebre de l’astrònom Comas i Solà, que va determinar que per aquest carrer passava exactament el paral·lel 41° 44’ de latitud N, hi ha sobreviscut —es recuperà oficialment el 1980— als imposats oficialment segons les èpoques d’avinguda del Marquès del Duero (proposat el 1874 per V.Balaguer) i de Francesc Layret (1931-39). A la part baixa és flanquejat a una banda per la muralla medieval —porta de Santa Madrona—, i a l’altra per la central tèrmica de la FECSA, clausurada i més tard reconvertida en oficines de la mateixa companyia. De l’antic edifici, hom n’ha conservat les tres xemeneies.

La part que s’estén d’aquí fins a l’inici de la ronda de Sant Pau és la zona d’espectacles i diversions més popular de la ciutat, de fet, de seguida es feren als marges de les amples calçades de l’avinguda barracons d’espectacles i cases amb porxos que li donaren un aspecte singular.

Durant tot el primer quart del segle XX esdevingué el centre de les diversions barcelonines fins al punt que se’l batejà amb el nom del “Montmartre barceloní”. Tingueren fama el Petit Palais, dit des del 1916 Moulin Rouge, que es mantingué fins el 1999 amb el nom d’El Molino; el Teatre Apol·lo (1901); el Teatre Arnau (1906), que fou cinema i ara torna a ésser teatre; el Teatre Espanyol (1892), que esdevingué teatre nacional i cinema i que s’inicià com a teatre–circ; el Teatre Nou (1901), que fou un temps el Cinerama, ja desaparegut; el Delícies, després Teatre Talia (fundat el 1900 amb el nom de Delícies i des del 1982 Martínez Soria), avui enderrocat; l’Olympia, escenari de molts mítings per la seva gran cabuda, ara un bloc de pisos, igual que el Trianon; el Còmic (1908); l’Onofri (1903, després Comtal); i el Victòria (1909), abans Pavelló Soriano, on feu molts discursos Lerroux, anomenat per això l’Emperador del Paral·lel. Al costat d’aquests teatres hi havia diferents cabarets, com el Sevilla, el Bataclan, l’Asiàtic, la Trotxa, el Saló Madrid, etc. La proximitat amb el Barri Xinès i l’animació dels seus cabarets i cafès atragueren escriptors estrangers que li donaren dimensió literària (F. Carco, P. Mac Orlan, P. Morand).