Vida
Fill d’actors, s’inicià en el teatre i el 1913 ingressà al grup de Francisco Morano, en el qual començà encarnant petits papers fins a arribar a protagonista. El 1926 formà companyia pròpia, a la qual pertanyia també la seva futura dona, l’actriu i guionista Margarita Robles Menéndez (Muros de Nalón, Astúries, 20 de maig de 1894 – Madrid, 11 de juliol de 1989), amb qui escriví el drama Inri (1933). La instauració del cinema sonor els portà als estudis que la Paramount tenia a Joinville, prop de París, per a doblar films nord-americans en castellà, i fou un dels pioners en aquest terreny. Aquesta activitat els traslladà a Barcelona, on a partir del 1934 Delgràs dirigí primer els estudis de doblatge de la Metro-Goldwyn-Mayer, on també feu d’actor, després els d’Orphea Film, i durant la Guerra Civil els Acústica. Després intentà portar a la pantalla Terra baixa, però la censura li ho prohibí i optà per La tonta del bote (1939), adaptació de la comèdia de Pilar Millán Astray que, protagonitzada per Josita Hernán i Rafael Durán, obtingué un gran èxit de públic. El 1939 ingressà als Estudis Lepanto, on dirigí doblatges. Contractat per CIFESA, continuà desenvolupant una filmografia propera al cinema italià de “telèfons blancs”: comèdies amables sobre situacions o personatges de somni o de contes sorgits de les aportacions de la seva dona en els guions. Creà la seva productora, Ediciones Cinematográficas Cumbre, amb la qual realitzà La doncella de la duquesa (1941); Ni tuyo, ni mío (1944); Trece onzas de oro (1946); Un viaje de novios (1947); Los millones del polichinela (1941), amb M. Robles al repartiment, i Un marido a precio fijo (1942), adaptació d’una novel·la de María Luisa Linares, que triomfà a la taquilla. Després es limità a repetir fórmules similars amb La condesa María (1942), La boda de Quinita Flores (1943), Altar mayor (1943), Cristina Guzmán (1943), El viajero del Clipper (1945), Los habitantes de la casa deshabitada (1946), Oro y marfil (1947), La mujer de nadie (1949), El hombre que veía la muerte (1949) i Bajo el cielo de Asturias (1950), alguns rodats en estudis barcelonins. Inactiu durant sis anys, escriví la novel·la Las señoritas de Capuchín (1953), reaparegué amb noves versions de La hija de Juan Simón (1955) i El genio alegre (1956), i s’acomiadà amb El Cristo de los Faroles (1957) i Café de Chinitas (1960). Adaptà per a la televisió els espais dramàtics Cambio de luz (1967) i Los cascabeles de la locura (1968).
Bibliografia
Ríos Carratalá, J. A.: Dramaturgos en el cine español (1939-1975). Universitat d’Alacant, Sant Vicent del Raspeig, 2003, p. 226-227.
Robles, M.: Mis ochenta y ocho añitos. AGESA, Madrid 1982.