Al començament del segle XX fundà a Barcelona un establiment dedicat a la venda i reparació d’instruments i feu algunes restauracions. L’any 1920 amplià el taller gràcies a Jacint Pinto, el qual havia estudiat l’ofici de lutier a Mirecourt (França), i així Parramon s’inicià en la construcció de violins, violes, violoncels i contrabaixos. El 1923 creà l’anomenada viola tenor com a substitut de la viola tradicional —instrument entre la viola da braccio i el violoncel, a fi de donar més volum de so als quartets—, però no tingué l’èxit desitjat.
El 1924 instituí el Premi Parramon, dedicat a estimular l’estudi dels instruments d’arc i que distingia amb un violí o un violoncel l’estudiant que demostrés la seva vàlua. Edità la revista Musical Hermes (1928-36) i publicà una Guía del violinista.
Com a compositor deixà una Simfonia en re menor, una Sonata per a violí i piano, cançons, una opereta i les sardanes instrumentals Cant del pastor, L’almogàver, Idil·li camperol, Adéu, vila de Ripoll.
Bibliografia
- Parramon, Ramon: Guía del violinista (violoncellista, etc.): conocimientos indispensables a toda persona que cultive el estudio del violín u otro instrumento de arco, Tip. Mariano Galve, Barcelona ?, 1921
- Historia del violín, Casa Parramon, Barcelona 1973