Era anomenat també liberal conservador (o conservador liberal) perquè admetia principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas del Castillo l’any 1869, fou, de fet, un continuador de l’antic Partit Moderat. El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions. Li succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions: la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i Flaquer —i del Diario de Barcelona—, que tendí, més que no pas a una obertura cap a l’esquerra liberal, a l’apropament vers la dreta tradicionalista i en especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a crear enfront del Diario de Barcelona i com a òrgan propi, La Dinastía (1883). No pogué evitar tampoc l’allunyament de Manuel Duran i Bas, consumat el 1890, després d’haver estat juntament amb Mañé una de les seves personalitats més importants al Principat. D’altra banda, una part considerable del sector social conservador català s’uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. Finalment, a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l’assalt conjunt —des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890, conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats “regionals” i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme d’arrels carlines i l’integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899 en què Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.