Tingué origen en la Unió de lluita per l’emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l’estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l’URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l’ascens dels règims autoritaris obligaren a l’abandó d’aquesta política, defensada per Trockij, i a l’adopció de la del ‘Comunisme en un sol país’, sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort Stalin, el seu “personalisme” —en detriment del comitè central del partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N. Khruščov, en el XX congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d’altra banda, assenyalà l’inici de l’anomenada “coexistència pacífica” entre l’URSS i Occident. El 1964 Khruščov fou substituït per L. Brežnev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de J. Andropov (1982-84) i de K. Černenko (1984-85), i amb l’arribada a la secretaria general de M. Gorbačov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del 1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d’ésser el nucli del sistema polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix, el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991 renuncià a denominar-se marxista leninista. Com a conseqüència de la vinculació del partit en l’organització del frustrat cop d’estat contra la perestroika, el parlament soviètic suspengué l’activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que l’estat soviètic s’autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991).