Significà, especialment a Catalunya, l’apropament de la burgesia a l’aristocràcia latifundista dominant també en la nova monarquia. Inicialment, els moderats foren coneguts com a estatutistes (partidaris de l’estatut reial de Martínez de la Rosa del 1834) o jovellanistes, elements liberals que feren costat al baró de Meer el 1837, després dels avalots populars i de l’època de les bullangues (1836-43). Reberen l’impuls sobretot de la Junta de Comerç de Barcelona. Malgrat promoure l’anomenat avalot de les Levites, no pogueren evitar la pujada al poder d’Espartero (1840). Tanmateix, foren els principals beneficiats dels moviments antiesparteristes de la Insurrecció Centralista. Amb la pujada al poder de Narváez i després de la derrota de la Jamància, els moderats o el moderantisme dominaren també a Catalunya la vida política fins el 1854, malgrat haver de fer cara a la guerra dels Matiners (1846-48). Donaren prioritat al manteniment de l’ordre públic, que assoliren amb la repressió, i la conjuntura econòmica favorable permeté un desenvolupament industrial i dels negocis considerable. Alhora, facilitaren l’assimilació de Catalunya a l’Estat espanyol (Constitució del 1845). El moderantisme tingué dificultats per a transmetre el seu missatge a Catalunya: a partir del 1837 aconseguí d’emparar-se d'El Guardia Nacional (1835-41), El Vapor i el Diario de Barcelona, però fracassà en llançar una premsa de partit (La Paz, 1838; El Papagayo, 1841; La Corona, 1843). D’altra banda, els moderats més directament relacionats amb la burgesia industrial dissentiren dels situats en el govern i l’administració (cas, per exemple, de l'Institut Industrial de Catalunya i del seu òrgan de premsa El Bien Público). També J. Balmes, amb La Civilización (1841), intentà una renovació del moderantisme des de posicions catòliques liberals i reformistes, i Mañé i Flaquer (amb el Diario de Barcelona) encapçalà la renovació dins la Unión Liberal després del Bienni Progressista de 1854-56, que suposà, de fet, la desaparició del partit moderat.