i Partito Democrazia Cristiana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Partito Democrazia Cristiana

Sigla delDC, SinònimDemocrazia Cristiana
Sigla delDC, SinònimDemocrazia Cristiana
història hist i ciències polítiques polít
Partit polític italià creat pels antics militants del Partito Popolare Italiano durant la resistència antifeixista, en la qual participà amb 60 000 homes (dels quals tingué 2 000 morts).

En les eleccions del 1946 obtingué el 35,2% dels vots, es pronuncià per la república i formà un govern de coalició que incloïa també els comunistes. Amb el triomf i la majoria absoluta, el 1948, governà, sota la presidència, primer, d' Alcide De Gasperi i, després, d’altres democratacristians, fins el 1962 amb diferents coalicions, i dugué a terme una important reforma agrària que posà fi al latifundisme. Sota la inspiració d' Amintore Fanfani inicià llavors l' apertura a sinistra , amb un govern de centreesquerra en coalició amb els socialistes, que durà fins a la crisi econòmica dels anys setanta, en què, retirats els socialistes i republicans, formà governs minoritaris. Durant aquests anys la DC ocupà també la presidència de la república, llevat del període del president socialdemòcrata Giuseppe Saragat . Basat inicialment en una gran col·laboració amb l’Acció Catòlica i amb la sindical cristiana ACLI (Azione Cattolica dei Lavoratori Italiani), de la qual, però, s’independitzà vers la fi dels anys seixanta, la seva hegemonia fou amenaçada per l’ascens del PCI, les ofertes de compromesso storico del qual refusà sempre. D’ençà del 1978 la seva força minvà progressivament (el 38% aquest any i prop del 33% el 1987). Per tal d’evitar l’accés dels comunistes al poder, es veié obligada a aliar-se amb altres partits i a formar coalicions de quatre i cinc parits, cosa que introduí una gran inestablilitat en la vida política italiana. El 1978 perdé la presidència de la república, que recobrà el 1985 amb Francesco Cossiga, i el 1981 la del govern, que recuperà breument en 1982-83 amb A. Fanfani i a partir del 1987 amb Amintore Fanfani, Giovanni Goria, Ciriaco de Mita i Giulio Andreotti. A més de la inestabilitat política, la proliferació de casos de corrupció que implicaven membres de l’estament polític, molts d’ells democratacristians amb càrrecs en el govern, provocà l’ensorrament del sistema polític italià el 1993. Els anys següents tingueren lloc processos a alts dirigents de la Democràcia Cristiana acusats de corrupció, el més rellevant dels quals fou l’incoat a Giulio Andreotti, entre d’altres càrrecs, per associació amb la màfia. Per tal de recuperar credibilitat, al començament del 1994 la Democràcia Cristiana es refundà amb el nom de Partito Popolare Italiano . El nou partit, liderat per Mino Martinazzoli i posteriorment per Rocco Buttiglione es presentà com una alternativa de centredreta amb una ideologia pràcticament idèntica a la de l’antiga DC. Des dels seus inicis, aquest partit es trobà immers en una confrontació contínua a propòsit del suport al Pol de la Llibertat de Silvio Berlusconi, coalició que havia rebut prèviament el suport de l’ala més dretana de l’antiga Democràcia Cristiana, que formà el Centre Cristià Democràtic liderat per Pierferdinando Casini. Posteriorment, el PPI s’integrà en coalicions de centreesquerra (L’Ulivo, 1996, i la Marghetita 2001).

Llegir més...