i Partit Progressista | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Partit Progressista

història hist i ciències polítiques polít
Nom que adoptà el corrent polític liberal exaltat durant les corts de 1836-37, després que els fets de La Granja (12 d’agost de 1836) obliguessin la reina regent Maria Cristina a nomenar un govern liberal radical.

Partidari del poder sobirà de la nació, pretengué la configuració d’una monarquia constitucional (constitució de juny del 1837) i una certa modernització econòmica del país (especialment a través de la desamortització), que permetés efectivament d’acabar amb la guerra civil i amb la situació de contínua bancarrota financera de l’estat. Tanmateix, la seva base social heterogènia i la manca tant d’una organització interna com d’un programa clar afavoriren un quasi constant allunyament del poder i, més en especial, l’escissió de l’ala esquerrana (Partit Democràtic). Hagué de recórrer a caps militars (en especial a Espartero) i al dret de rebel·lió (justificació de la legitimitat de la revolta, en no tenir mitjans legals d’accés al poder) per a governar en 1840-43 i en 1854-56. Posteriorment, fracassada la política de retraïment parlamentari imposada per Salustiano Olózaga amb l’esperança d’aconseguir el fraccionament de la majoria governamental, hom tornà a la pràctica del pronunciament militar. L’èxit de la Revolució de Setembre, del 1868, dugué Prim al cabdillatge, però després de la seva mort (desembre del 1870) es produí el definitiu esquarterament del partit. Al Principat, la seva força restà força debilitada en produir-se l’opció moderada de gran part de la nova burgesia industrial, que veié amb espant les bullangues que seguiren els fets del 1835. Així mateix, després del bombardejament de Barcelona per ordre d’Espartero pel novembre del 1842, es produí la ràpida diferenciació del corrent més radical del partit cap al credo democràtic. De fet, no fou fins 1854-56 que es produí l’aparició de personalitats polítiques progressistes brillants, en especial Laureà Figuerola, Joan Prim, Víctor Balaguer, Pasqual Madoz, Ciril Franquet, Ildefons Cerdà, etc. Com a òrgans de premsa més importants cal esmentar El Constitucional (1837, 1839-43, 1852-56), El Barcelonés (1846-56), de Manuel Saurí, El Catalán (fundat el 1848) i La Corona de Aragón (fundat el 1854), de Víctor Balaguer. A les Illes, el partit, encapçalat per Josep Miquel Trias i Marià de Quintana, sembla que aconseguí una forta incidència a Palma, relacionat en especial amb alguns interessos navals i comercials.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...