i Partit Republicà Democràtic Federal | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Partit Republicà Democràtic Federal

Sigla delPRDF
Sigla delPRDF
història hist i ciències polítiques polít
Associació política d’abast espanyol, amb una especial força i influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del 1868.

Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme. Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall. Comptà de fet amb diversos centres d’iniciativa, mancat d’una direcció incontestada: la representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871, 52 a l’abril del 1872 i 77 a l’agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot El Federalista, El Estado Catalán i La Alianza de los Pueblos de Barcelona, El Ampurdanés de Figueres, El Iris del Pueblo de Palma, etc. , a part La Igualdad, La Discusión o El Pueblo Español de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà de l’Estat Balear de Palma, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació parlamentària i cercaren l’acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l’actuació al carrer o a la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d’un “pacte nacional” (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat en contra de les quintes. A partir del 1870 l’hegemonia dins el partit de Pi i Margall es basà en el manteniment d’un difícil equilibri entre l’esquerra i la dreta. La Primera Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d’aquell any significà un important canvi orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l’atac de la dreta (Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a l’unitarisme), però no pogué evitar l’agreujament de la divisió interna (constitució de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a València, a Palma, etc. ). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La inclusió d’una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la constitució d’un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí l’agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a la política “legalista” de Pi (esperar a l’elecció d’unes corts constituents per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els intransigents de les “províncies”, en especial al Principat, País Valencià i Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern. Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d’una tendència de centre (amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc. ) que, juntament amb la dreta (Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La força dels intransigents hi fou limitada per l’avanç continuat dels carlins (victòries de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l’11 de juliol), el qual refrenà les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l’Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc. , tendiren vers posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s’inicià una certa reorganització del partit, afavorida indirectament per l’ascens al poder de Sagasta. Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s’alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany, Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes). Fracassaren uns tímids intents d’acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més, aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb Josep Vallès i Ribot —que havia d’esdevenir el gran cap federal al Principat i el més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En l’Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya celebrat els mesos d’abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l’Estat Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido Federal, s’arribà per fi a una fixació clara i concreta de l’ideari federalista. De tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886, així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s’aguditzà el quasi exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents reunificadors del republicanisme i el manteniment d’una rígida ortodòxia doctrinal li restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i Margall (i el seu òrgan El Nuevo Régimen, fundat el 1890) com el partit a Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta desorganització. Al País Valencià es trobà davant l’embranzida del blasquisme. A les Illes la formació del Partit d’Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la direcció pi-margalliana ja amb l’intent d’aproximació al catalanisme del 1899 i, sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d’Unió Republicana Catalana. Després de la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot, empitjorà. L’oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l’acció dispersa dels cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà als diferents intents de dinamització d’un republicanisme catalanista. El partit, després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l’Esquerra Catalana i finalment el 1910 s’incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l’escissió de l'Extrema Esquerra Federal, després Partit Federal Ibèric.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...