Influït per Gramsci, intentà d’empeltar un filologisme d’ascendència hermètica en el tronc de l’ideologisme marxista. Crític, narrador i poeta, lluità per la revaloració del fet de creació popular i, sobretot, del dialecte (de primer, el friülès), com a expressió d’una realitat. En són testimoni diversos estudis crítics, històrics i estilístics (Passione e ideologia, 1960), antologies (Poesia dialettale del Novecento, 1952; Canzoniere italiano, 1955; Poesia popolare italiana, 1960) i les novel·les (Ragazzi di vita, 1955; Una vita violenta, 1959). En les novel·les, però, l’autor recorre a l’argot del subproletariat dels suburbis de Roma i n'ofereix, tot i l’intent de popularisme, una versió intel·lectualista que perpetua l’esteticisme i el decadentisme que es proposava de combatre. Allà on s’aparta de qualsevol mimesi artificiosa i resta en el pla de la llengua comuna és on el poeta obté els èxits més notables (Le ceneri di Gramsci, 1957; L’usignolo della Chiesa Cattolica, 1958; Poesia in forma di rosa, 1964), quan es pregunta pel sentit suprem de la vida que, malgrat la tèrbola sensualitat de la qual procedeix i les contradiccions inevitables, traspua un fons religiós. Això encara es palesa en les últimes obres: Teorema (1968), Trasumanar e organizzar (1971), Empirismo eretico (1972). Com a autor cinematogràfic, Pasolini s’inicià amb Bolognini i Fellini abans de firmar obres pròpies. Havent adquirit un llenguatge cinematogràfic autònom i original, donà a conèixer, successivament, Accattone (1961), Mamma Roma (1962, descripció vivíssima de la tragèdia de la immigració), La ricotta (1963), Il Vangelo secondo Matteo (1964, on accentuà la visió ‘social’ d’aquest evangeli), Uccellaci e uccellini (1966), Edipo re (1967), Porcile (1969), Medea (1970, amb la incorporació de Maria Callas), Il Decamerone (1971), I racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) i Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), que pot ésser considerada el seu testament cinematogràfic i polític. Morí assassinat.