De família de mossàrabs, fou canonge de la seu de València i el 1250 prengué l’hàbit de l’orde de la Mercè. El 1253 s’encarregà de l’educació de l’infant Sanç i en ésser aquest nomenat arquebisbe de Toledo (1267) sembla que l’acompanyà i l’assistí fins el 1276. Tradicionalment, hom l’ha identificat amb Pere, abat de São Miguel de Trasmiras de la diòcesi de Braga (Portugal), el qual el 1296, a Roma estant, fou nomenat bisbe de Jaén. Aquest bisbe Pere, mentre visitava la seva diòcesi de Jaén el 1297, fou fet presoner pels moros i patí captiveri a la ciutat de Granada, on finalment fou martiritzat el 1300. Els frares de la Mercè instaren la seva beatificació el 1645 i el papa Climent X el canonitzà el 1670; la seva festa se celebra el 27 d’octubre. Hom li ha atribuït moltes obres, que hauria escrit, sense llibres de consulta, durant el seu captiveri a Granada, totes de caràcter religiós però escrites en diferents idiomes: català, castellà o llatí. De les catalanes se'n conserven un recull de llegendes religioses, una paràfrasi de l’evangeli apòcrif de Gamaliel, una glossa del Credo, i sobretot la Disputa del bisbe de Jaén contra los jueus sobre la fe catòlica, obra dialogada anomenada també Bíblia parva, una refosa i compendi de la qual fou impresa a Barcelona el 1492. Hom ha atribuït, sense raons convincents, aquesta obra a un altre bisbe de Jaén, Gonzalo de Zúñiga. Hom li atribueix també una Impugnación de la secta de Mahoma, un Tratado contra los que dicen que hay fados y ventura i glosses del Pater noster i del Decàleg. Les seves obres, en llengua original i amb una traducció llatina, foren publicades a Roma el 1907.