i Antoni Ramon Pasqual i Fleixes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Ramon Pasqual i Fleixes

història hist
Lul·lista.
Andratx, Mallorca, 1708 — Palma, Mallorca, 1791

Col·legial de la Sapiència a partir del 1726, el 1727 —ja doctor en filosofia— anà a Magúncia, on seguí les lliçons del lul·lista Ivo Salzinger —mort al cap de mig any— i d’altres mestres, fins el 1729. El 1731 ingressà al monestir cistercenc de la Real, prop de Palma (Mallorca), on acabà els estudis. Fou durant més de cinquanta anys catedràtic de filosofia i de teologia lul·liana a la Universitat de Mallorca. El 1750, la Universitat l’envià a Madrid per informar sobre els obstacles posats pels dominicans al culte i a la doctrina de Ramon Llull. El 1756 i el 1768 fou elegit abat de la Real; ocupà diversos càrrecs importants de la Congregació cistercenca d’Aragó. Pertangué a l’Acadèmia de la Història i a la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Entre el 1734 i el 1790 escriví un bon nombre d’obres en llatí, en castellà i en català, moltes d’elles inèdites i fins i tot perdudes. Les més remarcables són l’Examen de la crisis del P.Feijoo sobre el arte luliana (1749-1752) i els quatre volums de Vindiciae lullianae (1778), que l’acreditaren com el lul·lista més considerable del s. XVIII.

Col·laboració: 
JMaM
Llegir més...