i Passanant i Belltall | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Passanant i Belltall

Passanant
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
159 h
[2009]
Extensió: 
27 km2

Situació i presentació

És situat a la banda NW de la comarca, al sector meridional de Comalats, als primers altiplans meridionals de la plataforma segarrenca que s’aixeca per damunt de la Conca de Barberà estricta a través de la serra del Tallat, al sector de Belltall, amb una elevació que oscil·la entre els 700 i els 841 m. El terme confronta pel NE amb el de Vallfogona de Riucorb, per l’E amb Conesa, pel SE amb Forès, pel S amb Solivella i per l’W amb Vallbona de les Monges (a través del seu agregat de Rocallaura), en un petit sector amb Ciutadilla i amb Guimerà (a la partida de Relat de Baix, que en forma de coll d’ampolla s’endinsa en direcció S), els tres últims municipis pertanyents a la comarca de l’Urgell.

Els altiplans segarrencs apareixen drenats per diversos afluents del Riu Corb que s’ajunten amb aquest riu als termes de Vallfogona, Guimerà i Ciutadilla: a la part ponentina el torrent de Forès, que, procedent d’aquest municipi, passa pel lloc del Fonoll i desemboca al Riu Corb amb el nom de torrent de Saniol, al terme de Vallfogona, al costat del Molí de la Cadena; i el torrent de Glorieta, que, procedent de la banda SO del terme, als estreps nord-orientals de la serra del Tallat, passa vora el lloc de Glorieta i rep gairebé al límit del terme de Guimerà les aigües del barranc de Belltall, el qual, procedent d’aquest lloc, neix al vessant septentrional de la serra del Tallat.

El municipi comprèn els poblets de Passanant, cap del terme, i de Belltall, a més dels llogarets o caserius de Glorieta, la Pobla de Ferran, la Sala de Comalats i el Fonoll i el despoblat dels Vilars. Travessa el terme per la part occidental, en direcció S-N, la carretera C-14 entre Montblanc i Tàrrega; s’endinsa en el territori després de superar el coll de Belltall —que posa en comunicació la Conca estricta amb aquest sector de la plataforma segarrenca— i passa pel lloc de Belltall. La part central del terme és travessada per una carretera local que procedeix de Sarral, supera la plataforma segarrenca a través del coll de Forès i, deixant el lloc de la Sala de Comalats a la seva esquerra, passa per Passanant i s’uneix, a Ciutadilla, amb la C-14. Sengles trencalls d’aquesta carretera local comuniquen amb Belltall, la Sala, Glorieta i la Pobla de Ferran.

La població i l'economia

El fogatge del 1358 assignava a Passanant 41 focs, més 12 a Belltall, 12 al Fonoll, 13 a Glorieta i 14 a la Sala, és a dir un total de 92 focs (sense comptar la Pobla de Ferran); al segle XV sofrí una minva de població i, així, el 1407 la xifra global baixà de 50 focs (25 a Passanant, 13 a Belltall, 1 al Fonoll, 4 a Glorieta, 4 a la Pobla de Ferran i 3 a la Sala). El 1515 tenia 58 focs, i 63 el 1553. Al segle XVIII presentà un cert creixement, ja que passà de 254 h el 1718 a 352 el 1787. Els anys trenta del segle XIX hom aprecia una forta baixa demogràfica (153 h), seguida d’una important recuperació a la resta de segle (138 h el 1845, que passaren a 917 h el 1860 i arribaren a 1 003 h el 1887). Al segle XX la població es mantingué per sobre dels 900 h fins el 1930, que s’assoliren 1 014 h, xifra que marca el màxim absolut en tota la seva història. A partir del 1936 la població (passanantins) sofrí una minva progressiva: 960 h el 1936, 807 h el 1950, 630 el 1960, 387 el 1970, 232 el 1981 i 194 el 1991. A principis del segle XXI s’aprecia un augment de la població, fins als 205 h el 2005.

L’economia del terme es basa en l’agricultura. Els conreus, atesa l’escassetat d’aigua, són de secà, i ocupen una bona part del territori municipal; són dedicats bàsicament a cereals (blat i ordi), seguits de lluny pels ametllers. La vinya, que el 1900 ocupava el 29,5% de la superfície conreada, va sofrir una minva molt important després de la fil·loxera i avui dia ha desaparegut. Les oliveres ocupen molt poca extensió de terreny i el tradicional conreu d’alls de Belltall ha estat força reduït. Les terres incultes són cobertes per boscos (principalment de pins i alzines), pastures i muntanya baixa. La ramaderia ovina i les granges porcines, d’aviram i de conills complementen l’economia. La població disposa d’establiments d’allotjament i restauració. Algunes cases s’han arranjat i han esdevingut lloc de segona residència.

El poble de Passanant

El poble de Passanant (714 m; 102 h el 2005) és situat en un petit altiplà a la part septentrional del terme. Es formà a redós del castell de Passanant, del qual un grup del lloc descobrí un pany de paret lateral que apareix composta de pedres ben tallades i escairades, probablement del segle XIV. La resta del castell queda coberta per la terra, que forma un petit turó. De l’antiga església, esmentada documentalment el 1150 en ser concedida per Ramon de Cervera al capellà Pere de Pinós, no en resta res. L’actual església parroquial de Sant Jaume, un dels exemplars del barroc més interessants de la contrada, es construí a la fi del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Entre el 1770 i el 1778 participà en la seva construcció l’arquitecte barceloní Josep Prat. L’any 1864 foren pintades les voltes amb motius florals, i un fris amb pintures d’apòstols recorre tota l’església; a les petxines de la cúpula hi ha els quatre evangelistes. Hi havia diversos retaules, com el de Sant Antoni de Pàdua, obra de l’escultor sarralenc Isidre Espinalt, destruït el 1936. Hom encara conserva, per bé que desfeta i col·locada en diversos llocs de l’església, la reixa de ferro que tancava el presbiteri, construïda el 1754 pel ferrer Felip Bosc, amb afegits realitzats pel seu fill Joan Bosc el 1778.

La part més interessant de l’església és el cambril de la Mare de Déu de Passanant, bastit a la fi del segle XVIII. Participaren en la seva construcció l’estucador italià Matteo Pelosi, el pintor i daurador Johann Ketembaker, els dauradors Bernat Verdú i Pau Rubiol i l’escultor montblanquí Josep Balard. Tant la imatge de la Verge com les diverses pintures sobre tela foren destruïdes el 1936. Resten encara quatre alts relleus de molt bon estil i composició a la Sala de la Divina Pastora, que representen la visitació, la circumcisió, la purificació i la fugida a Egipte. A la Sala del Tron hi havia abans la imatge de la Mare de Déu Negra, però avui ha estat substituïda per una de moderna, de guix. De les dues teles només es conserven tres medallons situats damunt les cornises, que representen la dormició, l’assumpció i la coronació de la Verge; a la Sala dita de la Puríssima, damunt la línia de la cornisa i amb disposició semblant a la de la Sala de la Divina Pastora, hi ha quatre alts relleus que representen Jesús entre els doctors, la resurrecció de Crist, l’ascensió i la Pentecosta.

La població celebra la festa major al maig i una altra a l’agost. Per carnestoltes s’organitza la matança del porc, i al març, la festa de la Calçotada.

Altres indrets del terme

Belltall

A la part sud-occidental del terme de Passanant hi ha el poble de Belltall (772 m; 84 h el 2005). És situat a la part més meridional de Comalats, als contraforts de la plataforma segarrenca, a la banda septentrional de la serra de Forès. De l’antiga església romànica de Sant Pere de Belltall només resten els fonaments i les primeres filades de la paret lateral esquerra i de l’absis, perquè les seves pedres foren utilitzades en la construcció de l’actual, de la fi del segle XIX. Es conserva una bella creu de terme, probablement del segle XIV, a la vora de l’antic camí de Solivella. La població celebra la festa major a l’agost.

Belltall és esmentat el 1030 amb el nom de Trullol de Comalats en les afrontacions del castell de Montclar. A mitjan segle XI devia posseir aquest territori la família Cervera, ja que el 1079 Hug Dalmau de Cervera concedia Belltall en alou a Mir Oromir, que al mateix temps rebia en feu el castell del Tallat. A la segona meitat del segle XII el lloc de Belltall era posseït per Ramon de Cervera, net de l’esmentat Hug Dalmau; Ponç, germà del dit Ramon, també hi devia tenir alguns drets, ja que, el 1231, els seus successors Eliarda de Torroja i el seu fill Simó de Palau venien perpètuament a Guillem de Guardiolada, fill de l’esmentat Ramon, tot el domini, el dret i les accions que tenien en els castells i les viles de Belltall, ara tingut des de la segona meitat del segle XII per Guillem d’Aguilar i Pere Arnau. Un descendent d’aquest últim, Serè de Montpalau, concedí als habitants el 19 de novembre de 1227, un privilegi de franquesa pel qual els exonerava dels mals usos d’eixorquia, intestia i cugucia, de la prestació del terç en les transmissions de propietats rústiques i urbanes i de la servitud d’espatlles de bous, vaques, vedells i cérvols. A més, concedia garanties per als vianants que es trobessin de pas a Belltall, per als seus diners i béns.

Un cop passat el lloc a l’orde dels hospitalers, el 1297, aquest adquirí per compra a Bertran de Belltall els drets de castlans successors de Serè de Montpalau. Al primer quart del segle XIV el gran prior de Catalunya vengué a violari els drets de l’Hospital al castell i lloc de Belltall als montblanquins Guillem Gener i el seu fill Jaume, que el 1342 compraren a Pere el Cerimoniós el mer i mixt imperi del lloc, motiu pel qual es titularen senyors de Belltall, cosa que els enfrontà als hospitalers. El 1385, els drets dels Gener foren venuts per execució de la cort del veguer de Montblanc a favor de Pere de Benviure, aleshores secretari del duc de Montblanc, l’infant Martí, el futur rei Martí l’Humà. A la fi del segle XIV l’orde de l’Hospital comprà a l’esmentat Pere i a la seva muller Constança d’Anglesola tots aquests drets, que representaren per a l’orde la possessió completa de la senyoria de Belltall. Els hospitalers adscriviren el lloc de Belltall a la comanda de l’Espluga de Francolí, de la qual fou membre, juntament amb Glorieta, Cabestany i la Guàrdia Lada.

Glorieta

A la part central del terme i a la meridional del cap de municipi hi ha el lloc de Glorieta (6 h el 2005), situat en una petita serra, a 750 m d’altitud, a la banda oriental de la vall anomenada del Torrent i que rep el nom de Boixerons així que deixa la població. El lloc és constituït per una agrupació de dotze cases, la major part de les quals serveixen de segona residència.

Poc abans d’arribar a Glorieta, a la dreta de la pista que hi porta, hi ha la font del Morer, que juntament amb la de Glorieta, situada a l’entrada de la població, són les dues úniques del lloc. La darrera raja al fons d’una petita nau ogival, probablement de la fi del segle XV, i la seva escassa aigua ha estat aprofitada per a fornir el rentador públic bastit al seu costat.

L’antic castell de Glorieta degué ser constituït bàsicament per la torre de forma quadrada situada a la part més enlairada del poble, a la banda oriental. De planta rectangular, dels 22 m d’alçada que hom suposa que tenia, només en resten 16, ja que fou rebaixada al segle XX i les seves pedres serviren per a construir nous edificis. Té planta baixa i tres pisos –l’últim ja escapçat i que actualment fa de terrassa—, als quals s’accedeix per una escala bastida a la paret del NW de l’edifici.

De l’antiga església parroquial, construïda i esmentada a la fi del segle XII i situada a la banda meridional del lloc, al costat de l’antic camí de Forès, s’han descobert les primeres filades de l’absis romànic i de la paret meridional. Els carreus van ser aprofitats per a la construcció de l’actual, dedicada a l’Assumpció, que a la llinda duu la data de 1814. Fins el 1974 la parròquia havia conservat una bella creu processional gòtica, feta d’argent i amb esmalts, i que es troba dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, des d’on cada any és traslladada a Glorieta per la festa patronal.

Al bell mig del poble hi ha l’antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI i que fou utilitzat fins l’any 1940. El lloc, ja documentat el 1080, fou donat pels comtes de Barcelona als Cervera. Ramon de Cervera concedí el 1162 la quadra de Glorieta als esposos Carbonell de Vilagrassa i Ermessenda amb la condició que hi bastissin una força. Probablement Carbonell inicià la construcció de l’actual torre, una de les més interessants de la rodalia. El 1197 els dits esposos cediren el castell de Glorieta a Bernat de Montpaó, germà de la donadora. Al començament del segle XIII el senyor eminent Guillem de Guardiolada, fill de Ramon de Cervera, pledejà contra Bernat de Montpaó per raó de l’esmentat castell, però una sentència arbitral del 1205 declarà que Bernat havia de posseir el castell sota les mateixes condicions que Carbonell. La senyoria eminent del lloc, després de la mort de Guillem de Guardiolada, passà a la seva filla Mateua, i, morta aquesta, a la seva mare i a la seva germana, i finalment a l’orde de l’Hospital, que comprà el 1310 els drets dels feudataris –Bremon Moliner, net de Berenguera de Montpaó–. El 1380 el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la jurisdicció, entre altres llocs, de Glorieta, que formà part de la comanda de l’Espluga de Francolí fins a l’extinció de les senyories.

La Sala de Comalats

L’antic terme de la Sala de Comalats és a la banda sud-oriental del municipi, en una petita vall formada pel barranc de la Sala, que s’ajunta per la dreta al torrent de Glorieta, més avall d’aquesta última població. El llogaret de la Sala de Comalats (2 h el 2005) es formà a redós del seu castell de la Sala, del qual resta la torre quadrada, amb tres pisos d’una alçada conjunta de 17 m; s’hi accedia a través d’una porteta adovellada situada al segon pis. Tenen un especial interès artístic les cases del Castell i del Cavaller, del segle XVI.

De l’antiga església —que hom suposa que ocupà el lloc de l’actual— no resta res. Des del segle XII fins a la fi del segle XIX fou agregada de Forès, i avui dia ho és de Passanant. L’actual temple, dedicat a la Nativitat de la Verge Maria, segons una làpida existent al damunt de la porta fou iniciat al començament del segle XIX i bastit en diverses etapes. Destruït durant la guerra civil de 1936-39, fou agençat després i restaurat el 1973. Conserva un interessant ossari del segle XVI, procedent de l’antic cementiri.

Compresa en l’antic i ample terme del castell de Forès (1058), el 1079 fou donada —i esmentada com a quadra de Poal— per Ramon Berenguer II a Bernat Amat. A la segona meitat del segle XII ja apareix amb el nom actual i sota el domini dels Cervera. El 1182 Ramon de Cervera deixà el castell de la Sala, juntament amb els altres de Comalats, al seu fill Guillem de Guardiolada, el qual el 1210 obtingué la donació específica del lloc per part de Pere el Catòlic. L’esmentat noble, en el seu testament del 1234, el deixà a Arnau de Comalats amb la condició que el tingués en feu del posseïdor de Passanant. Marquesa, vídua del dit Guillem, el 1266 donà el terme i castell a l’orde de l’Hospital i al segle XIV passà a la família montblanquina dels Gener, que el 1342 compraren a Pere el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa damunt el lloc. El 1383 Guillem Gener vengué la Sala al barceloní Jaume Galliners, el qual el mateix any el permutà, amb el monestir de Santes Creus, per altres drets que el cenobi posseïa dispersos a diversos llocs. El 1386 Santes Creus canvià amb el Cerimoniós el mer imperi del castell de Ferran (Tarragonès) pel de la Sala; el monestir posseí el lloc fins als decrets desamortitzadors del segle XIX.

Els Vilars i el Fonoll

El despoblat dels Vilars, avui totalment arruïnat, situat a la banda nord-oriental del municipi, vora l’antic camí de Vallfogona, és esmentat al segle XVI, i al segle XVIII va pertànyer als Gomar.

A la banda oriental del terme, a la dreta del torrent de Forès, al fons d’una petita vall i al costat de l’antic camí de Forès a Vallfogona hi ha el nucli del Fonoll (9 h el 2005), al qual s’accedeix també per camins carreters des de Conesa, la Sala, Guimerà i Passanant. Moltes de les cases, que havien quedat deshabitades i s’havien anat arruïnant progressivament, han estat rehabilitades per un grup naturista. La petita església, romànica, d’una sola nau, és dedicada a sant Blai; es conserva una bella talla gòtica de pedra d’aquest sant, que actualment és a la parròquia de Passanant. El Fonoll pertangué al monestir de Santes Creus des del 1383 arran del canvi que la corona va fer d’aquest lloc i de Forès, Savella, Torlanda, Conesa i la quadra de Saladern per la batllia de Sarral. A la fi del segle XIV, havent quedat despoblat, el monestir se’l feu seu per comís i mitjançant una sentència del 1441, confirmada per la reina Maria l’any següent.

La Pobla de Ferran i les restes arqueològiques

La Pobla de Ferran (2 h el 2005), és un llogaret situat a la banda nord-occidental del terme, al damunt d’un petit tossal (705 m d’altitud). Al començament del segle XX tenia nou cases, però arran dels tristos esdeveniments de l’any 1928, en què un tal Marimon matà dues dones i set criatures, el lloc es despoblà progressivament. Es fundà a redós del castell de Ferran, del qual resta una torre, de planta quadrada, restaurada al final de la dècada del 1970. De l’antiga església romànica queda la portalada i un petit pany de mur, integrats en un edifici que fa de magatzem agrícola. Aquest petit nucli de població havia estat emmurallat, com ho palesen les restes del portal situat vora el camí que va a Guimerà (Urgell).

Al terme han estat trobats sepulcres de fossa, una cista megalítica al pla del bosc de la Sala i la pedra megalítica amb símbols solars que va ser descoberta per Enric Moreu-Rey.

La història

La colonització d’aquest indret de Comalats fou encomanada, al darrer quart del segle XI, pels comtes de Barcelona als Cervera, que progressivament bastiren fortificacions en diversos llocs de la contrada. L’any 1079 és esmentat el seu terme com a confrontació de la quadra de Poal, dins el terme del castell de Forès, i identificada per diversos autors amb el lloc actual de la Sala. A mitjan segle XII posseïa el lloc Ramon de Cervera, que el 1182 el deixà en testament al seu fill Guillem de Guardiolada, el qual, al seu torn, el deixà el 1234 a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós. Morta aquesta senyora sense descendència, i després de diversos litigis, la seva possessió passà a la seva mare i la seva germana, anomenades Marquesa i Geralda respectivament. Aquestes dones, religioses de l’Hospital, mitjançant diverses donacions entre els anys 1251 i 1266 cediren tots els seus drets, juntament amb els llocs de Belltall, Glorieta i la Sala de Comalats a aquest orde, que n'adquirí la total jurisdicció per compra al Cerimoniós el 1380. Fins el 1406 formà part de la comanda hospitalera de Cervera i a partir d’aquesta data integrà la comanda de Barcelona. Els hospitalers posseïren el lloc fins a l’extinció de les senyories.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...