Germà del primer marquès de Castelar, fou cavaller d’Alcántara i de Sant Jaume. De família originàriament gallega, s’educà al Milanesat (es féu jesuïta, orde que després abandonà), on el seu pare, Lucas Patiño e Ibarra, era veedor general de l’exèrcit. Allí el conegué el primer Borbó hispànic, que el portà a la seva cort, després de la batalla Luzzara (1702). En la guerra de Successió d’Espanya començà la carrera administrativa, amb la intendència d’Extremadura (1711), i fou el primer que exercí aquest càrrec a l’Estat espanyol, segons el pla Bergeyck. El ministre francès Orry el destinà el 1713 al front català. Quan pel setembre del 1714 fou anihilada la resistència dels barcelonins, la nova junta de govern i justícia, presidida pel superintendent Patiño, entrà a sac sense contemplacions en les exhaustes arques del Principat. Hom hi escampà arreu els seus sotsdelegats, protegits per partides militars, a fi d’exigir les oportunes liquidacions de la capitació ideada per Orry. Superat aquest afer, Patiño procedí amb parsimònia al reajustament de l’aparell fiscal de Catalunya. Es féu càrrec de les rendes del patrimoni reial, de l’antiga batllia; s’aplicà els recursos confiscats de la diputació del general i del Consell de Cent barceloní, administrà directament les propietats segrestades als conceptuats austriacistes, intervingué en el maneig de la caixa de dipòsits comuns, i, sobretot, preparà, reglamentà i engegà tot el mecanisme tributari conegut per cadastre reial. Era la primera vegada que s’aplicava un procediment recaptatori d’acord amb una justícia distributiva i una major eficàcia fiscal, però també de cara a dotar la superintendència de Patiño d’una mobilitat financera que la capacités per a assegurar el desplegament dels amplis projectes militars i marítims de la corona filipista. Per això Patiño fou enviat a Cadis el 1717, a fi de dirigir-hi millor els preparatius de l’esquadra per a recuperar les possessions italianes perdudes pel tractat de Rastadt (1714). Els grans armaments, que es prepararen a les costes de Catalunya i d’Andalusia entre el 1717 i el 1720, a fi de reconquerir Sardenya i Sicília, foren desbaratats pels anglesos. Amb posterioritat (1726), secretari d’estat per a la marina, les Índies i finances acaparà el màxim de poder dins la cort de Felip V —secretari de guerra l’any 1730 i primer secretari d’estat el 1734—. Intentà de recuperar Gibraltar i Menorca (1727), capturà Orà i Mer-el-Kébir (1732), però l’èxit més esclatant que obtingué fou la conquesta de Nàpols el 1734, per a l’infant Carles, futur Carles III d’Espanya. El 1736 li fou concedida la grandesa d’Espanya. El seu nebot Lucas Fernando Patiño y Visconti, segon marquès de Castelar, fou capità general d’Aragó.