Situació i presentació
El terme municipal de Pau, de 10,69 km2 de superfície, s’estén pels vessants sud-occidentals de la serra de Rodes, en contacte amb la plana al·luvial de la conca de la Muga, a la rodalia del desaparegut estany de Castelló. En aquest sector planer confronta amb els municipis de Palau-saverdera, Castelló d’Empúries, Peralada i Pedret i Marzà. A septentrió, el Puig Margall (437 m), contrafort de la serra de Rodes, és el punt més alt del terme i la fita divisòria amb el del Port de la Selva. Per les carenes d’aquest sector passa el límit amb Vilajuïga al NW i Palau-saverdera al SE. Aquesta zona es troba dins el Parc Natural del Cap de Creus, creat el 1998.
El territori és drenat per torrents que davallen de la serralada com el Torrent Tort, que afluïa a l’estany de Castelló. Actualment les seves aigües torrencials són conduïdes artificialment per una sèquia al Rec Madral. A l’extrem septentrional del terme hi ha la capçalera del profund barranc de l’Infern. El sector sud-occidental del terme, on hi ha les terres de Vilaüt, forma part del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; la Bassa Rodona i l’estany de Vilaüt són dins una reserva integral.
La carretera de Roses a Vilajuïga travessa el terme de llevant a ponent i passa vora el poble de Pau, cap de municipi, d’on surt un branc que porta al poble veí de Pedret. Un altre camí enllaça Pau amb el sector meridional del terme, on hi ha el veïnat de Vilaüt, l’antic lloc de Penardell i nombroses masies disseminades. Des de Pau i des de la carretera de Roses s’accedeix també a la urbanització dels Olivars de Pau.
El nom del poble és probable que procedeixi del patronímic llatí Paulus. En la majoria dels documents medievals se li dóna el sentit de “paó”, a causa d’una falsa llatinització.
La població i l’economia
La població (pauencs) segueix la corba pròpia dels llocs rurals. El municipi és dins la zona vitivinícola empordanesa i hi ha tingut incidència la crisi agrària. Es produí un augment de població important durant el segle XIX; així, de 149 h el 1787 passà a 567 h el 1860. A partir d’aleshores començà a minvar: 554 h el 1900 i 385 h el 1960. Els anys seixanta del segle XX es produí una revifalla deguda a la proximitat de la zona turística i es registraren 426 h el 1970. Després la població tornà a minvar (310 h el 1979), si bé a partir dels anys vuitanta i noranta tornà a augmentar. El 2001 s’enregistraven 423 h i, el 2005, 473 h.
A la part muntanyosa del terme hi ha algunes pinedes i alzinars, molt reduïts, ja que aquest espai és cobert majoritàriament per garrics i matollar que, en alguns indrets, serveixen de pasturatge. Les antigues vinyes que, abans de la fil·loxera, s’estenien fins a la carena de la serra, es replantaren només a la part inferior dels vessants. Pel que fa als conreus, predomina la vinya. També hi ha extensions importants d’olivera, en regressió. La resta de conreus, de secà, es dediquen als cereals i el farratge. Hi ha cria de bestiar oví i avicultura. Hi funciona una cooperativa agrícola, dedicada, primordialment, a la producció de vi i oli. Hom acudeix als mercats setmanals de Figueres i de Roses.
La influència del turisme no s’ha notat amb tanta intensitat com en d’altres poblacions de l’Alt Empordà. Tanmateix, s’han habilitat algunes cases del poble com a segona residència i s’ha construït la urbanització dels Olivars de Pau, on hi havia 101 h el 2005.
El poble de Pau
El poble de Pau, a 33 m d’altitud, és al peu del vessant meridional de la serra de Rodes. El 2005 tenia 362 h. El poble és agrupat entorn de l’església i de la plaça, i s’allarga pels camins que hi menen. Les cases, de dues plantes i amb golfes o graners a la part superior, cellers coberts amb volta de pedra o de maó, als baixos i terrasses adossades a les façanes sobre arcs de mig punt, conformen un conjunt d’un gran interès com a arquitectura popular.
L’església parroquial de Sant Martí de Pau és documentada des del segle XIII. És un edifici romànic, d’una nau capçada per un absis semicircular, que presenta dues etapes constructives: l’absis i el sector oriental de la nau són del segle XI, mentre que la resta de la nau i la façana, a ponent, són del segle XII. La diferenciació entre les dues etapes és ben clara pel que fa a l’aparell emprat: de pedres escalabornades a la part més antiga i de carreus perfectament escairats a la del segle XII. També la coberta interior és diferent en les dues etapes: la més antiga és de canó, i la del XII, apuntada. La portada és formada per cinc arquivoltes de mig punt en gradació, amb llinda i timpà. Els capitells de la portada presenten decoració de temes vegetals i zoomòrfics. A l’interior, hi ha un ossari gòtic al mur de tramuntana del 1348. I en les altres parets de l’exterior hi ha sengles làpides sepulcrals dels Pau, datades el 1313 i el 1320.
A migdia de l’església hi ha el gran casal anomenat Cal Marquès, que ocupa el lloc de l’antic castell de Pau. En la seva major part correspon als segles XVII i XVIII, si bé té elements anteriors. A l’interior, cal destacar l’estança coneguda com la Presó, coberta amb volta de canó.
La festa major s’escau per Sant Martí, al novembre i la festa d’estiu és el 14 i 15 d’agost.
Altres indrets del terme
Les masies
Al sector meridional del terme de Pau, a la plana pròxima a l’antiga riba de l’estany, hi ha diverses masies escampades, emplaçades sobre minúsculs turons per a evitar els efectes de les antigues inundacions. La Torre Mornau, vora el límit amb Peralada, és el centre d’una gran explotació agropecuària. En aquest lloc hi hagué un campament militar durant els anys posteriors a la guerra civil de 1936-39.
El mas de Penardell, a migdia del terme, és situat 1 km a ponent del veïnat de Vilaüt, al cim d’un tossal que emergeix lleugerament de la plana. Sembla que el seu nom assenyala el lloc on hi hagué el petit monestir de Santa Maria de Penardell, del qual no resten vestigis apreciables. Aquest lloc és un dels esmentats en el precepte de Lotari, del 982, abans al·ludit. S'hi establí un monestir de donats i donades. El 1229 l’abat Ponç de Santa Maria de Roses, senyor del lloc, volgué estabilitzar la comunitat de Santa Maria de Pederdello o Pitritello posant-lo sota la regla benedictina. Aquest monestir figura el 1279 i el 1280 en les relacions d’esglésies i convents que havien de contribuir al sosteniment de les croades. El 1362 el monestir de Penardell posseïa una illa de l’estany de Castelló, de la qual rebia el delme dels peixos que s’hi pescaven. S'anomenava yla de çes Dones. El 1319 el vescomte Dalmau de Rocabertí prestà homenatge al bisbe de Girona per raó del delme de Penardell. El monestir desaparegué a la fi del segle XIV. L’actual mas de Penardell és un edifici sense detalls remarcables, amb elements que es poden datar als segles XVII i XVIII i afegitons més moderns. No s’hi ha trobat cap vestigi de construcció medieval.
Vilaüt
El veïnat de Vilaüt és situat uns 2 km a migdia de Pau, al planer, vora el desaparegut estany de Castelló. Tenia 10 h el 2005. Hi ha diversos casalots pels encontorns de Vilaüt, però el veïnat conegut, pròpiament, amb aquest nom és format únicament per tres masies, emplaçades en una eminència del terreny gairebé imperceptible. S'anomenen, de S a N: Cal Catoi (o Mas de Baix), el Mas del Mig i Cal Frai Llàtzer (o Mas de Dalt). L’indret és mencionat ja el 953 en un precepte de Lluís d’Ultramar a favor de Sant Pere de Rodes, on consta com a límit oriental de l’estany de Castelló Villa Aguta.
Els anys 1279 i 1280 hi ha notícies de la capella de Vilaüt, que el 1362, sota l’advocació de sant Salvador, consta com a sufragània de la parròquia de Sant Martí de Pau.
Hom creu que el nom de persona llatí Acutus, que ha donat el català Agut, és l’origen del topònim. Vilaüt és, doncs, una contracció ‘de vila d’Agut’.
Els vestigis del castell de Vilaüt, totalment arruïnat, s’escampen uns 200 m al NE de Cal Frai Llàtzer, en un espai erm, amb algunes alzines, envoltat de camps conreats. La fortalesa era de planta rectangular, d’uns 250 ¥ 100 m, aproximadament. Se'n pot seguir el traçat de la muralla exterior. Al SE hi ha restes d’una torre de planta quadrada o rectangular. A l’interior resten dos fragments de mur que formen angle recte, possiblement pertanyents a una altra torre.
Cal Frai Llàtzer, o el Mas de Dalt, té una notable façana del segle XVI, amb portal adovellat i una finestra d’arc conopial trevolat. Al mur de ponent hi ha una fornícula amb una marededeu de terra cuita, segurament del segle XIX. Els altres dos masos són d’origen antic, però han estat molt reformats.
Vora les ruïnes del castell de Vilaüt, apareixen fragments de ceràmica romana.
Les restes arqueològiques
Al terme de Pau hi ha alguns megàlits, pertanyents a l’extensa zona dolmènica de la serra de Rodes. El sepulcre de corredor de la Barraca d’en Rabert, o de la Burnaua, és al NE de Pau, a llevant de la font d’en Vilà, enmig d’oliverars i a 200 m d’altitud. De notables proporcions, les cinc lloses que encara conserva formen una cambra poligonal, coberta per dues lloses. S'hi trobaren fragments de vasos campaniformes i de ceràmica feta a mà. Als encontorns també foren recollides tres destrals polides.
El dolmen del Coll del Bosc de la Margalla, uns 500 m a la dreta de la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes, entre el Mas Margall i el Mas Ventós, és a 450 m d’altitud. Conserva nou lloses clavades i ha perdut les de coberta; resten vestigis del túmul. La seva excavació proporcionà fragments de ceràmica a mà, de vas campaniforme i un resquill de sílex. La seva forma és de cista allargada.
La cista del Puig Margall, o del Mas Margall, conserva tres lloses, una de les quals molt inclinada, i una de coberta. Situada a 420 m d’altitud, és al vessant sud-occidental del Puig Margall, prop de la divisòria amb el municipi del Port de la Selva.
El sepulcre de corredor de Vinyes Mortes (I)
© JoMV
El sepulcre de corredor de les Vinyes Mortes (I) (360 m) és emplaçat sobre un petit monticle a la dreta de la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes, a l’indret que forma una corba molt pronunciada abans d’arribar al Puig Margall. És una cista allargada que conserva sis pedres clavades i una de les que formaven la coberta. El dolmen de les Vinyes Mortes (II), prop de l’anterior, ha estat considerat com a possible sepulcre de corredor. De dimensions notables, es troba molt arruïnat.
El dolmen de la Creu Blanca, que el 1943 ja era molt malmès, deu haver estat destruït, ja que no ha pogut ser localitzat.
Finalment, cal esmentar que al Puig Castellar (105 m d’altitud), uns 300 m al N del poble de Pau, han aparegut en superfície fragments de ceràmica ibèrica, generalment feta amb torn.
La història
En un precepte del rei Lotari del 982 són confirmades al monestir de Sant Pere de Rodes les possessions de tots els petits vilars pròxims a Pau, amb els estanys i drets de pesca: “in villa Palatio, in Turricella, in villa Acuti”, “in Petratello et Stagneolo, cum stagnis, piscationibus, et omnibus villarunculis adjacentiis in villa Pau”. Els llocs esmentats s’identifiquen fàcilment: Palau-saverdera, les Torroelles (veïnat de Palau-saverdera), Vilaüt i Penardell (del terme de Pau) i Estanyol (veïnat de l’antic terme de Vilanova de la Muga, ara al municipi de Peralada). El 990, en una epístola del papa Joan XV, la vila rural de Pau (villa Pavo) s’esmenta novament entre les propietats de Sant Pere de Rodes.
La baronia de Pau estigué en poder del llinatge que ostentà, com a cognom, el nom del lloc, que fou molt important al país, amb personatges de gran relleu, especialment durant la baixa edat mitjana i l’època renaixentista. Al segle XVI els barons de Pau entroncaren amb la casa vescomtal de Rocabertí i en sorgí el llinatge Rocabertí-Pau. Els Pau tingueren dominis a l’altre costat de l’Albera, al Vallespir; foren senyors de les Abelles i de Cervera de la Marenda, i de Cinclaus, al mateix Empordà. Tenien casa a la ciutat de Girona, al carrer del Paó (vulgarment, del Pavo), anomenat així per l’escut d’aquesta família en el qual figura aquest ocell.
El castell de Pau fou centre d’una baronia i solar del llinatge d’aquest nom. Els seus primers personatges documentats són Berenguer de Pau, esmentat el 1073, i Guillem Ramon de Pau, que ho és entre els anys 1128 i 1138. Bernat de Pau, fill de Guillem de Pau i d’Oms, que el 1329 consta com a lloctinent de les terres continentals del Regne de Mallorca, dividí les seves possessions entre dos fills i d’aquesta manera es formaren les dues branques del llinatge, la dels senyors de Cervera i la dels barons de Pau. Un altre fill de Bernat sembla que fou Pere de Pau, governador d’Atenes i Neopàtria, que ha estat considerat el darrer almogàver de Grècia; defensà molts de dies l’Acròpolis fins que s’hagué de retre el 2 de maig de 1388, fet que significà la fi de la dominació catalana a Grècia.
Joan de Pau (mort vers el 1464) heretà la senyoria de Cervera de la Marenda, que retornà així a la branca principal de la família. Aquest personatge fou partidari de Joan II, com el seu germà Hug de Pau, comanador de l’orde de Sant Joan. Un altre germà fou Bernat de Pau, bisbe de Girona i important home d’església, que morí el 1457.
Joan de Pau i de Perapertusa morí sense fills el 1510 o el 1511 (un germà seu fou el bisbe de Girona Berenguer de Pau), i es repartiren la seva herència les filles d’un altre germà, Francesc de Pau (que sembla que cal identificar amb el capità de galeres a Nàpols el 1496). A Anna de Pau li pertocaren els dominis de les Abelles i Cinclaus, i a Beatriu Joana de Pau, la baronia de Pau i la senyoria de Cervera de la Marenda. El 1524 es casà amb Francesc de Rocabertí i de Bellera, fill del vescomte Felip-Dalmau (II). Així naixia la línia de barons cognominats Rocabertí-Pau-Bellera, que haurien d’afegir algunes importants possessions als dominis aportats pels Pau, com les senyories d’Avinyonet i d’Espolla.
El 1698, el poble de Pau consta com a propi del comte d’Empúries, però amb la plena jurisdicció civil en poder de Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera. La línia directa es trencà en la seva filla Anna, casada amb Josep d’Amat, marquès de Castellbell, llinatge que posseí el títol baronial de Pau a partir del 1746.