i Octavio Paz | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Octavio Paz

literatura lit, poètica poètica i història hist
Poeta, escriptor i diplomàtic mexicà.
Mixcoac, 31 de març de 1914 — Mèxic DF, 19 d’abril de 1998

L’any 1933 publicà el seu primer recull de poemes. El 1937 assistí al Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes de València. Posteriorment anà a París, on entrà en contacte amb el surrealisme, i, el 1944, als EUA. Des del 1945 formà part del servei diplomàtic del seu país, càrrec que dimití en protesta per la repressió de la revolta estudiantil del 1968. Dirigí les revistes Taller (1938-41), El Hijo Pródigo (1943) i, des del 1976, Vuelta, que deixà de publicar-se a la seva mort. Com a poeta s’inicià dins una línia de compromís polític: Raíz del hombre (1937), Bajo tu clara sombra (1937), Entre la piedra y la flor (1941) i A la orilla del mundo (1942). Més interessat, després, per la pròpia llibertat personal, explorà les possibilitats del llenguatge i diversos corrents estètics i de pensament sense, però, adherir-se a cap d’ells, com es veu a Libertad bajo palabra (1949), La estación violenta (1958), Corriente alterna (1967), Topoemas (1968), Discos visuales (1968), Ladera este (1969), Vuelta (1975) i Arbol adentro (1987), Delta de cinco brazos (1998). Els seus brillants viatges lírics són sempre circulars, de retorn al seu jo, i segueixen sovint un esquema dualista (esperança i desesperança, soledat i comunió, innocència i ciència, etc. ). Fou autor també de nombrosos assaigs, en els quals, ultra un interès preponderant per la crítica i la història literàries, manifestà una gran amplitud d’interessos, que tractà des d’una òptica eclèctica i antidogmàtica. En particular, la seva crítica del marxisme li valgué durant molts anys l’animadversió de la intel·lectualitat d’esquerres. El laberinto de la soledad (1950), Las peras del olmo (1956), El arco y la lira (1956), Conjunciones y disyunciones (1969), El mono gramático (1974), El ogro filantrópico (1979), Sor Juana Inés de la Cruz o las trampas de la fe (1982), Hombres en su siglo (1984), La otra voz. Poesía y fin de siglo (1990), Cuadrivio (1991), Convergencias (1992), La llama doble (1993), Vislumbres de la India (1995), etc. Publicà també l’autobiografia Itinerario (1993). Rebé nombrosos premis, entre els quals el Cervantes (1981), el Nobel (1990) i el Blanquerna (1995).

Col·laboració: 
RVi
Llegir més...