Ingressà com a nen cantor a l’escolania de la catedral de Tortosa, on fou deixeble del mestre de capella Joan A. Nin i Serra. El 1873 s’establí a Barcelona i, pensionat per les diputacions de Tarragona i Girona, pogué anar a Roma (1876) i a París (1877-78). El 1894 passà a Madrid, on el 1915 fou nomenat professor del conservatori. Com a compositor deixà diverses òperes, com L’último abenzeraggio (1874), Quasimodo (1875), Cléopâtre (1878), Eda (1887), Mara (1889), I Pirinei (basada en la trilogia Els Pirineus , de V. Balaguer, 1893; estrenada al Liceu el 1902), La Celestina (1902), El comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall, La matinada (1905-06), amb llibret de Lluís Graner i Adrià Gual, etc. A més de quatre sarsueles amb text català, com La guardiola (1873), escriví poemes simfònics, com La veu de les muntanyes (1877), I trionfi (1880), Excelsior (1880), etc. ; obres religioses, com Al·leluia (1865), per a solistes, cor i orgue; una Missa per a dues veus i orgue (1857); quatre misses per a tres veus i orgue (1861, 1865, 1866); dues per a quatre veus i orgue (1869); composicions de cambra: Nocturn-Trio (1873), Quartet de corda (1879) i Gaillarde , per a quartet de corda (1879). Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol. Els seus treballs musicològics més notables són el seu Diccionario técnico de la música (1894), Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles (1894-97), Emporio científico e histórico de organografía musical española antigua (1901), el Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona (1907-08), el seu treball sobre la festa d’Elx, primera anàlisi científica d’aquesta, en La festa d’Elche ou le drame liturgique espagnol (1901), Músics vells de la terra , una sèrie d’articles sobre músics catalans dels s. XVI-XVIII publicats a la Revista Musical Catalana (1904-10), etc. La seva activitat d’editor de música antiga culta o popular fou extraordinària: Salterio sacro-hispano (1892-1905), Hispaniae Schola Musica Sacra (1894-96), El teatro lírico español anterior al siglo XIX (1897-98), El organista litúrgico español (1905), Antología de organistas clásicos españoles (1908) i Cancionero musical popular español (1919-22). Publicà les obres completes de Tomás Luis de Victoria (1902-12) i, en col·laboració amb Higini Anglès, Els madrigals i la missa de rèquiem de Joan Brudieu (publicat el 1927). També publicà reculls d’articles i treballs diversos: Jornadas de Arte (1841-1891) (1894), Jornadas postreras (1922), Musicalerías (1906), etc. Amb la seva personalitat renovà el llenguatge musical i fou l’iniciador d’un teatre líric nacional hispànic en la línia de l’òpera nacionalista alemanya de Weber. D’un mestratge extraordinàriament fecund, els seus deixebles més notables foren Enric Granados, Manuel de Falla i Robert Gerhard; en l’aspecte musicològic, Higini Anglès i, en el folklòric, Nemesio Otaño i José Antonio Donostia. Actualment, hom celebra a Tortosa un Festival de Música sota el seu nom, en el qual concorren intèrprets internacionals.
Felip Pedrell i Sabate
© Fototeca.cat
Compositor i musicòleg.