Amb el nom de Mestre de Pedret la historiografia artística clàssica s’ha referit tradicionalment al taller itinerant procedent de la regió italiana de la Llombardia que, arribat als comtats catalans, hauria treballat en una geografia que comprèn des del Prepirineu oriental fins al departament francès de l’Arieja, convertint-se d’aquesta manera en un dels obradors més importants de la Catalunya altmedieval. Actiu entre les acaballes del segle XI i els inicis del XII, el Taller o Cercle de Pedret –segons la nomenclatura actual— representa la tendència italiana de la pintura romànica catalana, caracteritzada per un estil pictòric classicitzant d’ascendència bizantina.
Formarien el catàleg de la seva obra set conjunts pictòrics de les esglésies de Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Santa Maria d’Àneu (Pallars Sobirà), Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà), Sant Serni de Baiasca (Pallars Sobirà), Santa Maria de Cap d’Aran (Vall d’Aran), la col·legiata de Sant Pere d’Àger (Noguera) i Sant Lizier de Coserans (Arieja). Amb tot, alguns estudiosos com J. Ottaway o E. Garland parlen d’un mestre diferent en el cas de les dues darreres obres esmentades i argumenten un menor grau de bizantinisme respecte a la resta de pintures del grup. D’aquesta manera creen la figura de l’anomenat Mestre de Sant Lizier.
En aquest sentit, cal tenir present que l’esmentat catàleg es formà a mitjan segle XX, en un moment en què els incipients estudis sobre l’art medieval català s’ocuparen principalment del problema estilístic i vincularen a un mateix taller les obres que presentaven les mateixes convencions formals. Fou a partir d’aquestes anàlisis de tipus morellià (basades en criteris únicament estilístics i en l’atenció als detalls) que es configurà una xarxa de mestres anònims que permetia definir la situació de la pintura romànica catalana i, en darrer terme, proposar la cronologia de les obres en relació amb la resta de pintures, suplint d’aquesta manera la manca de fonts documentals.
Aquesta atenció prioritària a allò formal, encapçalada per J. Gudiol i Ricart, ha arribat fins a l’actualitat, moment en què encara perviuen les discussions atribucionistes entorn de la configuració del catàleg d’obra d’aquests mestres.