Manuel de Pedrolo i Molina

(l'Aranyó, Segarra, 1 d’abril de 1918 — Barcelona, 26 de juny de 1990)

Manuel de Pedrolo i Molina

Escriptor.

La seva família habità des d’antic el castell de l’Aranyó, que vengué el seu pare Manuel de Pedrolo i d’Espona, president d’Acció Catalana de Tàrrega. Estudià el batxillerat a Tàrrega i no continuà els estudis a causa de la guerra civil, en la qual participà com a soldat d’artilleria. Casat, s’instal·là definitivament a Barcelona el 1943 i es dedicà a feines diverses per a guanyar-se la vida.

Conreà tots els gèneres literaris: a més de la narrativa, i especialment la novel·la, que constitueix, amb diferència, el gruix de la seva producció, fou autor d’alguns volums de poesia (Ésser en el món, 1949; Simplement sobre la terra, 1983 i Arreu on valguin les paraules, els homes, 1975) i d’una obra teatral comparativament poc extensa però significativa (Cruma, 1958; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i no, 1959; Tècnica de cambra, 1961; Algú a l’altre cap de peça, 1962; Darrera versió per ara, 1963; Situació bis, 1964; Pell vella al fons del pou, 1976; Aquesta nit tanquem, 1978; Aquesta matinada i potser per sempre, 1980; D’ara a demà, 1982, etc. ), que hom ha classificat dins el teatre de l'absurd. Els grans temes que dominen aquestes peces —els personatges de les quals són, quasi sempre, abstraccions genèriques, no individus— són la problemàtica de la llibertat i de la comunicació entre els homes.

Quant a les narracions i novel·les, a causa primordialment de la censura moltes de les seves obres foren publicades al cap d’anys d’haver estat escrites: així, són del 1952 Es vessa una sang fàcil (1954), Cendra per Martina (1965); del 1953, Balanç fins a la matinada (1963), Avui es parla de mi (1966), Mister Chase, podeu sortir (1955), L’inspector arriba tard (1960); del 1954, Estrictament personal (1955); del 1955, Una selva com la teva (1960), Nou pams de terra (1971), Les finestres s’obren de nit (1957); del 1956, Introducció a l’ombra (1972), Cops de bec a Passadena (1972); del 1957, La mà contra l’horitzó (1961); del 1958, Entrada en blanc (1968), Pas de ratlla (1972); del 1959, Un amor fora ciutat (1970); del 1960, Solució de continuïtat (1968); del 1961, Si són roses floriran (1971), Viure a la intempèrie (1973), M'enterro en els fonaments (1967).

A partir del 1963 començà el corpus novel·lístic titulat Temps obert, que comprèn una sèrie de novel·les que parteixen d’una situació —un bombardeig durant la guerra civil— que provoca diverses conseqüències de les quals arrenquen un conjunt de situacions simultànies i excloents, que formen el nus del relat: el 1963 escriví Un camí amb Eva (1968) i Se'n va un estrany (1968), el 1964 Falgueres informa (1968), el 1965 Des d’uns ulls de dona (1972), el 1966 Unes mans plenes de sol (1972) i L’ordenació dels maons (1974). Altres obres seves són Joc Brut (1965), Totes les bèsties de càrrega (escrita el 1965 i publicada el 1967), A cavall de dos cavalls (del 1966 i publicada el 1967), Mossegar-se la cua (del 1967, publicada el 1968), Algú que no hi havia de ser (del 1972, publicada el 1974), Espais de fecunditat irregulars (del 1972, publicada el 1973), Text/Càncer i Mecanoscrit del segon origen (del 1973, publicades el 1974), Acte de violència (del 1961 i publicada el 1975), Detall d’una acció rutinària (1975), S'alcen veus del soterrani (1976), Pols nova de runes velles (1977) i Cartes a Jones Street (1978).

El 1974 hom començà a aplegar la seva obra narrativa, en set volums, els tres primers dels quals amb el títol de Contes i narracions (1974-75) i la resta amb el de Novel·les curtes (1976-81). Publicà, encara, altres sèries com la tetralogia de La terra prohibida: Les portes del passat (1977), La paraula dels botxins (1977), Les fronteres interiors (1978) i La nit horitzontal (1978), la sèrie Anònim: Anònim I (1978), Anònim II (1981) i Anònim III (1981), i la sèrie dels Apòcrifs: Apòcrif u: Oriol (1982), escrita el 1978, Apòcrif dos: Tino (1983), escrita el 1979, Apòcrif tres: Verònica (1984) i Apòcrif quatre: Tilly (1985). Altres novel·les representatives són: Sòlids en suspensió (1975), Procés en contradicció suficient (1976), Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979), Succés simultani (1980), Exemplar d’arxiu. Únicament persones autoritzades (1982), No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega (1985), Crucifeminació (1986), La creació de la realitat, punt i seguit (1987), Tot o nul (1988), etc. Pòstumament, hom publicà Disset contes i una excepció (1990), Obres púbiques (1991) i el dietari Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (1991).

La seva obra, i sobretot la narrativa, es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra: l’existencialisme i el conductisme. La instància transcendent l’empenyé a vegades cap al simbolisme (Totes les bèsties de càrrega), i unes altres el testimoniatge li exigí un sever fresc fenomènic (Si són roses floriran). Encara que el temptaren la problemàtica del punt de vista, el monòleg interior (a nivell conscient i del subconscient) i la investigació de l’escriptura, sempre el seu touch personal dominà les experiències fins a assolir un cosmos pedrolià.

Col·laborà com a articulista en la majoria de les revistes catalanes: Pont Blau, Raixa, Inquietud, Revista de Catalunya, Quart Creixent, Serra d’Or, Oriflama, Canigó, Avui, etc., i es convertí en una referència intel·lectual de l’antifranquisme i el catalanisme. Amb la transició al règim de monarquia constitucional espanyola féu explícit un independentisme sense concessions que li costà, segons alguns, una certa marginació tant literària com en l’opinió pública.

Obtingué diversos premis literaris, entre d’altres el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el d’Honor de les Lletres Catalanes. Coneixedor de la llengua anglesa, fou assessor literari i traductor de l’Editorial Albor, i dirigí la col·lecció la Cua de Palla d’Edicions 62. Traduí, entre d’altres, obres de William Faulkner, Jack Kerouac, John Dos Passos, Margaret Millar, etc. , i també d’autors francesos, entre els quals Alain Robbe-Grillet.

L’any 2005 fou constituïda la Fundació Pedrolo, amb seu a Tàrrega, dedicada a la preservació del seu llegat i la difusió de la seva obra, així com a la del seu ideari. El 2014 obrí les portes l'Espai Pedrolo al castell de Concabella, a la Segarra; es tracta del primer espai que exposa de forma permanent la vida, l'obra i el pensament polític de Manuel de Pedrolo.