i Peguera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Peguera

Armes dels Peguera
genealogia geneal
Llinatge de cavallers, després nobles, els orígens del qual són obscurs.

Sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d’importants béns i d’un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190 (consten com a senyors de Berga en aquest temps Hug de Peguera, el seu fill Ponç de Peguera i el seu net Berenguer de Peguera). El 1190 aquest darrer Berenguer vengué els seus béns i el palau a la vila de Berga a Pere de Berga. La línia primogènita dels castlans de Peguera, al Berguedà, es traslladà al Lluçanès per l’enllaç de Guillem de Peguera, castlà de Peguera, amb Ermessenda de Gurb i d’Olost, que li aportà en dot el castell d’Olost. Llur fill Ramon de Peguera i de Gurb (mort vers el 1290), senyor de Peguera i d’Olost, comprà (1281) el castell de Balsareny als Vilallonga-Balsareny i fou avi de Bernat de Peguera (mort el 1327/31), que es casà amb Blanca de Bell-lloc, senyora de la casa forta de Vinyoles (Centelles). Els succeí llur fill Ramon de Peguera i de Bell-lloc (mort el 1388), conseller del rei, a qui comprà (1353) el castell de Tornamira, i adquirí, també per compra, les senyories de Santa Creu de Mujal (Castelladral) i Sant Genís de Massadella (1370) al consell general de Manresa, i la baronia de Lluçà, el 1376, a Pere Galceran (III) de Pinós i de Fenollet, baró de Pinós. Fou majordom de la reina Elionor de Sicília i participà a la guerra contra Castella. El 1383 fou expulsat del servei reial per les corts de Montsó. Tingué també el castell de l’Espunyola. Deixà tres fills, que formaren tres línies del llinatge. La línia primogènita de Lluçà fou iniciada per Ramon de Peguera i de Cervelló (mort el 1414), que heretà, entre altres dominis, la baronia de Lluçà i els castells de Peguera, Olost, Tornamira i Cornet i la casa forta de Vinyoles, i el 1390 el rei li vengué tota la jurisdicció sobre Peguera. Fou un antiurgellista durant l’interregne (1410-12). El succeí el seu fill Ramon de Peguera i de Torrelles (mort el 1428/62), que el 1423 anà a l’expedició a Nàpols amb els seus cosins de la línia de Balsareny i el 1438 vengué Lluçà, Olost i Tornamira a Galceran (VII) de Pinós i de Mur, baró de Pinós. En la resta dels dominis el succeí la seva filla Elionor de Peguera i de Rajadell, darrera representant d’aquesta línia, que degué morir sense successió. La línia secundària de Balsareny, esdevinguda principal, s’originà amb Andreu de Peguera i de Cervelló (mort el 1412), que comprà al seu germà gran la baronia de Balsareny (on, al castell, allotjà el rei Joan I el 1393) i el castell de Cornet i el 1393 es construí un casal a Manresa que fou la residència d’aquesta línia. Fou veguer i batlle de Manresa i el 1396 capità en la lluita contra el comte de Foix. Foren els seus fills Joan de Peguera i de Rajadell (mort el 1416), que heretà Balsareny, Santa Maria de Cornet, Santa Creu de Mujal i Sant Genís de Massadella, i morí sense fills; el segon, Guillem de Peguera i de Rajadell (mort el 1439), succeí el seu germà, i el 1423 anà a l’expedició de Nàpols. El 1433 feu donació dels seus béns al seu fill Pere Miquel de Peguera i de Torrelles (mort vers 1494), darrer representant d’aquesta línia, que ja havia esdevingut la primogènita, i fou enemic de Joan II en la guerra civil de 1462. Morí sense fills i feu hereva la seva neboda Elionor de Saplana i de Peguera, muller de Lluís d’Oliver. El tercer fill d’Andreu, Bernat de Peguera i de Rajadell (mort el 1454/56), autor de la línia secundària de Manresa heretà la casa de Manresa i pledejà amb el seu cosí Ramon de Peguera i de Torrelles i amb els Pinós pels castells de Tornamira i Olost, que guanyà. Participà amb el cosí i el germà a l’expedició de Nàpols. El seu fill gran, Andreu de Peguera i de Corbera (mort el 1494), fou conseller i partidari de Joan II durant la guerra civil i fou nomenat mestre racional de la cort. Morí sense fills i el succeí el seu germà Bernat de Peguera i de Corbera, també partidari de Joan II, que fou veguer i batlle de Manresa (1472) i pare de Pere o Pere Joan de Peguera i de Vilanova (mort el 1543/60), senyor en part de Castelladral i de la quadra de Valldeperes, que assolí el privilegi de noble, es casà amb la seva cosina segona Brianda de Brihuega i de Peguera, senyora d’Olost i de Vilanova de l’Aguda. La línia s’extingí amb llurs besnets, les cosines segones Àngela de Peguera (i de Vilafranca?), que aportà el patrimoni als seus descendents i del seu tercer marit Onofre de Cortit, senyor de Gra, i Àngela de Peguera i de Llentes (morta vers el 1670) senyora de Fraumier, muller de Lluís Soler. La branca del jurista Lluís fou començada per Lluís de Peguera i de Vilanova (mort el 1561), germà de Pere Joan, que també fou agraciat amb el privilegi de noble i fou veguer de Manresa i de Vic, i pare de Lluís de Peguera, el qual ho fou de Joan de Peguera i Claris, darrer representant masculí d’aquesta branca, i de Maciana de Peguera i Claris (morta el 1642), muller de Francesc de Vilana i Martí, el besnet dels quals, Josep de Peguera-Vilana i de Millars, fou tinent coronel austriacista de la coronela de Barcelona, on tingué una brillant intervenció. La branca d’Olost fou iniciada per Berenguer de Peguera i de Montbui (mort vers el 1509/10), fill d’un segon matrimoni de Bernat de Peguera i de Rajadell, que heretà el castell d’Olost i es casà amb la que havia estat amant del príncep Carles de Viana, Brianda de Vega, i fou continuada per llur fill Nuri Joan de Peguera i de Vega (mort el 1546), senyor d’Olost i cavaller de Sant Jaume, que morí sense successió legítima i deixà els seus béns a la seva neboda Brianda de Brihuega i de Peguera. La línia dels senyors de Mura i de la quadra de Castelltallat fou formada per Guillem de Peguera i de Cervelló, que heretà el castell d’Espunyola i comprà al rei les parròquies de Sant Martí Solerman, Sant Andreu de Socarrats i Sant Pere de Salo, fou també senyor de Sant Pere de l’Esgleiola, Meià, la quadra del Soler de la Guàrdia i el castell de Matamargó. El seu fill Joan de Peguera i de Vilalta (mort abans del 1431) es casà (1404) amb Elisabet Sescomes, que li aportà el castell de Mura, Claret dels Cavallers i la quadra de Castelltallat, i comprà part del castell de Castelladral. Llur besnet Bernat de Peguera i de Jorba (mort el 1564), agraciat amb el privilegi de noble, fou avi de Jacint de Peguera i Desbosc (mort vers el 1611), que tingué (sencers o en part, i alguns d’hipotecats) els feus de Castelltallat, Claret dels Cavallers, Salom, Mejà, la quadra de Valldeperes, la quadra d’Orriols, i fou veguer de Manresa. El seu net, el coronel Josep de Peguera i de Cortit, heretà de la seva mare la senyoria de Gra, fou un destacat austriacista a qui el 1714 foren confiscats els béns i obtingué, però, passaport d’emigració. Fou pare de Bonaventura de Peguera i d’Alegre (mort el 1714), també austriacista, capità del regiment de cavalleria de la Fe, que es trobà al combat victoriós de Caldes d’Estrac i operà amb el seu pare al front de la Cerdanya. Sembla que la línia s’extingí amb el seu fill Carles de Peguera i de Gelpí, senyor de Gra. La branca de Barcelona fou formada pel segon fill de Jacint de Peguera i Desbosc Antoni de Peguera i de Guilla (mort el 1689), que heretà els béns de Barcelona. El seu fill, Ermengol de Peguera i de Riba (mort vers el 1744), es casà primer amb Teresa de Rialb i després amb Maria Antònia de Vilana-Peguera i de Millars, senyora de Millars i de Monells, hereva i germana del ja esmentat primer marquès de Vilana. El seu fill, Josep de Peguera i de Rialb, vengué les senyories de Pi i Vilar als Barutell, el 1746, i la branca s’extingí amb el seu net Joan de Peguera i Baillet, que morí sense fills el 1837; la representació d’aquesta passà als seus nebots els Càrcer. La subbranca dels marquesos de Vilana a Nàpols fou iniciada per Antoni de Peguera i de Vilana-Peguera, dit també Antoni de Millars, fill d’Ermengol, que fou senyor de Monells, Millars i Toloriu i creat marquès de Vilana al regne de Nàpols el 1750. Per mort sense fills (1810) del seu fill, el segon marquès de Vilana, Francesc de Paula de Millars, òlim de Peguera i de Camps, la successió passà als seus nebots els Las Infantas, senyors de Villa García de los Ríos, cognomenats de Millars. La línia de Torrelles de Foix sembla que sorgí d’un fill de Bernat de Peguera i de Rajadell, anomenat Guillem de Peguera i de Montbui, que es casà amb Maria Graida de Cruïlles i de Vilafranca, senyora de Foix i de la quadra de Torrelles de Foix. El seu rebesnet, el mestre de camp Lluís de Peguera i de Llaudes, tingué aquestes senyories i fou cavaller de Sant Jaume (1646), lluità contra els francesos al Rosselló (1637), es trobà al setge de Salses (1639) i el 1640 fou nomenat lloctinent del coronel de la milícia de Barcelona a Granollers per a reprimir els desordres revolucionaris. Fou pare de Guerau de Peguera i de Berardo, primer marquès de Foix, que ho fou d'Antoni de Peguera i d'Aimeric, de Lluís de Peguera i d’Aimeric, membre de l’Acadèmia dels Desconfiats, que morí lluitant al costat dels austriacistes a Gurp de la Conca, i li fou donat pel rei arxiduc, del qual havia estat patge, el comtat de Peguera el 1708, i de Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric (mort vers 1746), que fou segon marquès de Foix, baró de Montnegre i senyor de Torrelles de Foix, que es casà (1742) amb Gertrudis d’Armengol i Despujol, baronessa de Rocafort de Queralt. La línia s’extingí amb llur besneta, Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de Rocafort de Queralt, que morí soltera el 1881 i deixà els seus béns a les religioses saleses de Barcelona.

Col·laboració: 
AFE / APl
Llegir més...