i Joan Peiró i Belis | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Peiró i Belis

Joan Peiró i Belis
© Fototeca.cat
història hist
Anarcosindicalista.
Sants (actual Barcelona), 18 de febrer de 1887 — Paterna, Horta, 24 de juliol de 1942

Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'El Vidrio. Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa La Colmena Obrera (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí.

La seva conversió a l’anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d’intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l’adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l’AIT— i fou l’autor de la moció coneguda com a “moció política”, que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—.

En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d’aquest dels anarquistes, una nova concepció de l’acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s’oposà a les tesis d’Abad de Santillán, Buenacasa, etc. , favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d’intents d’entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d’un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a L’Opinió, en 1929-30, i de la signatura del Manifest d’Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de Vida Sindical (1926), en 1929-30 aturà l’intent de Pestaña de dur la CNT a l’acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de Solidaridad Obrera (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l’agost del 1931, després d’aconseguir l’aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d’indústria.

Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d’Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de Cultura Libertaria i Sindicalismo. Procurà, tanmateix, ésser guardià de l’ortodòxia anarcosindicalista i així s’oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d’apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d’Oposició a la CNT. Esclatada la Guerra Civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de Combat i Llibertat un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d’indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari Catalunya, i el 1938 fou comissari general d’energia elèctrica.

Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942. Diverses recopilacions d’articles seus són Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos (1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...