Vida i obra
Fill d’una família benestant molt arrelada a Begur, cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, on es graduà a divuit anys. Els seus ideals catalanistes regionalistes i les seves inquietuds intel·lectuals el portaren a ser un dels fundadors de la Jove Catalunya (1870). Més endavant s’integrà en la facció més conservadora del Centre Català (1882) i participà l’11 de gener de 1885 en el míting celebrat a Llotja per a protestar contra el pretès tractat de comerç amb la Gran Bretanya i fou un dels signants de la proposta per a elaborar un document que seria presentat al rei; participà en la Comissió que lliurà el Memorial de Greuges al rei el 10 de març de 1885. La seva evolució pels sectors més conservadors del catalanisme el portà primer a ser redactor i director, amb Romaní i Puigdengolas, de La España Regional, després a integrar-se al Centre Nacional Català (1899) i finalment a adherir-se de ple a la Lliga.
La seva activitat política el portà a ocupar diferents càrrecs: el 1896 fou elegit diputat per Girona com a candidat independent; el 1901 fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista i el 1905 es presentà com a candidat a diputat per Barcelona, però el nombre de vots aconseguits el situà en tercer lloc entre els candidats de la Lliga, a la qual, en representació de la minoria, només corresponien dues places a les Corts. Per aquesta circumstància intentà manipular les actes per tal de sortir elegit i amb aquest motiu fou depurat de la Lliga, se n’apartà progressivament i escriví l’opuscle La crisi del catalanisme (Barcelona, 1906).
A més de nombrosos càrrecs polítics, tingué una forta implicació amb la societat civil barcelonina, en esdevenir president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, de l’Ateneu Barcelonès i de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, i, sent regidor, presidí la Junta Municipal de Museus i Belles Arts de Barcelona, i pertangué a l’Acadèmia de la Llengua Catalana.
Com a intel·lectual i investigador fou, sobretot, un historiador del dret i de les institucions catalanes. En la seva etapa de joventut publicà, en col·laboració amb Josep Coroleu, tres llibres de gran envergadura: Las cortes catalanas (1876), Lo Sometent. Notícias històricas y jurídicas de sa organitsació (1877) i Los Fueros de Cataluña (1878). Aquestes obres pretenien recordar la perduda tradició política de Catalunya, per tal que l’experiència històrica servís per a configurar un model d’Estat espanyol contemporani en el qual tinguessin cabuda els plantejaments regionalistes. En el pròleg a Las Cortes catalanas, Coroleu i Pella i Forgas manifestaren que «nos proponemos hacer el análisis y la historia de la institución que más poderío y libertad proporcionó a nuestros antepasados, hoy que tantos consideran como extraordinarias novedades todas las teorías que llevan el sello y traza de extranjera moda». Més endavant insistirà en aquests plantejaments en Llibertats y antich govern de Catalunya (1905). En el terreny de la compilació del dret publicà els quatre monumentals volums del Código civil de Cataluña (1916-19) que, encara avui, constitueixen una obra de consulta fonamental per als estudiosos de la jurisprudència catalana.
D’altra banda, ha estat considerat el primer historiador del periodisme català. En fascicles publicats en La Renaixença l’any 1879, sota el títol Periodisme. Estudis històrics del de Catalunya, l’autor analitza des de la publicística del segle XVII fins al periodisme polític del segle XIX, en un intent de demostrar l’existència d’un periodisme català equiparable al d’altres països. Els dos catàlegs que complementen aquesta obra recullen un total de 188 títols de premsa catalana fins l’any 1868.
La seva producció escrita fou àmplia i diversa. Ramon Alberch ha comptabilitzat 10 llibres, nou opuscles i 45 articles, a més de tres poesies. Però, dins de la seva producció històrica, l’obra més emblemàtica és Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883), que fou reeditada l’any 1980. Aquest llibre de 788 pàgines, considerat com un estudi precursor de la història comarcal, fou fruit d’una vasta recerca arxivística i de múltiples treballs de camp. La Historia del Ampurdán és, però, una obra descompensada en què els temes de prehistòria i de les edats antiga i medieval són tractats prolixament, en contrast amb el caràcter superficial i molt més incomplet que reben els períodes modern i contemporani. Especialment s’ha destacat la utilitat de l’obra per la localització i identificació de restes i jaciments arqueològics i en les referències a peces o elements destruïts o perduts, alguns dels quals foren reproduïts en plànols i dibuixos fets per ell mateix i que acompanyen el text del llibre.
Aquesta obra ja tingué nombroses crítiques poc després que fou escrita. L’any 1892 Miquel Torrella i Pla ja publicà un opuscle titulat Breves observaciones a la Historia del Ampurdán del Sr. Pella i Forgas on, a partir d’una crítica inicial sobre els límits de la comarca establerts per Pella, que els feia arribar fins a Tossa de Mar, se li retreuen un enfilall d’imprecisions. Tanmateix, el seu esforç erudit fou encomiable i fa que la seva obra encara avui sigui útil.
Altres aportacions rellevants dins l’obra històrica d’aquest autor són: Un català il·lustre. D. Josep Margarit y de Biure (1875); Joan Pere Fontanella. Biografia (1911); “La gran invasión francesa de Cataluña del año 1285”, Revista de Ciencias Históricas IV (1886), i “Unes memòries de la guerra de la Independència”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona VI (1911-12). Amb Elias i de Molins dirigí la Revista Histórica Latina (1874-77).
D’entre la seva obra jurídica cal remarcar els títols següents: Las patentes de invención y los derechos del inventor (1892) i Tractat de les relacions i les servituds entre les finques (1901).
Bibliografia
- Alberch, R. (1987): “Notes per a una biografia d’en Josep Pella i Forgas”, Jornades d’Història de l’Empordà. Homenatge a J. Pella i Forgas, Girona, p. 9-17.
- Badia, J. (1984): “Josep Pella i Forgas, precursor de la investigació arqueològica a l’Empordà”, Estudis sobre temes del Baix Empordà, 3, p. 189-199.
- Costa, L. (1997): Josep Pella i Forgas i el catalanisme conservador. Barcelona, Rafael Dalmau ed.
- Guillamet, J. (1968): “Josep Pella i Forgas, primer historiador del periodisme català”. L’Avenç, 68, p. 24-30.