Escriví poesia romàntica i tragèdia neoclàssica (Laodamia, 1812) i romàntica (Francesca da Rimini, 1814; traducció catalana d’Alfons Maseras, 1909; Eufemio di Messina, 1834; etc. ). A Lió entrà en contacte amb una ideologia revolucionària i racionalista. Preceptor a casa del comte Porro di Lambertenghi, a Milà, conegué diversos fautors del Romanticisme. Aquestes orientacions renovadores, políticament i literàriament, el portaren a lluitar contra els austríacs, dominadors de la Llombardia, des de les pàgines del Conciliatore (1818-19) i al costat dels carbonaris. Condemnat a mort, li fou commutada la pena a quinze anys, després deu, de presó. Temperada la seva combativitat tornà a la ideologia cristiana de la seva primera joventut. Aquest canvi es reflecteix a Le mie prigioni (1832; traducció catalana de Lluís Jordà, 1936) i a Il doveri degli uomini (1834; traduccions catalanes de Mateu Obrador, 1877, de J. Casas-Carbó, 1915, i d’Osvald Cardona, 1953).